Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".
Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.
Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.
Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada