Désormais / On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).
Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.
La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.
No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:
"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".
Adieu, mon vieux copain.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada