 |
| Foto: Noemí Roig |
Brillants, absolutament brillants estigueren els Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes amb un directe que va fer palesa la seva absoluta i insultant perícia musical davant d'un públic que no va acabar d'omplir el recinte i que, en realitat, no acabava de conèixer prou bé la banda ni el seu repertori.
La gent del Robin Pecknold, conscient que la seva música farcida d'harmonies vocals i rasgueigs de guitarra acústica pot induir a un cert ensopiment s'abraonaren sobre el
setlist de la nit com qui devora un àpat que corres el risc que els cambrers se t'enduguin de taula abans que hagis pogut degustar-lo. Voraços i famèlics, anaven clavant-li queixalada rere queixalada al seu repertori sense deixar pràcticament espai entre les peces (amb un Pecknold canviant àgil i veloçment de guitarra entre dos versos) per embastar els temes sense solució de continuïtat, evitant que el públic perdés l'atenció i conjurant tota la seva sensibilitat musical. Allò era un no parar. El públic, entre que no se sabia les cançons i que la banda no s'aturava no sabia quan aplaudir o, de fet, si aplaudir. Quan passats els primers 20 minuts de concert la banda va començar a interpretar els temes del seu primer i aclamat disc —el que l'audiència, de llarg, coneixia més— el públic ja el tenien a la butxaca i la nit prometia.
 |
| Foto: Ferran Sendra |
I això fou possible per dues causes clares i diàfanes. Primer perquè el repertori, amb només tres discs a les prestatgeries, és un notable exercici de fusió estilística que mescla elements del pop amb els del rock, flirtejant amb el folk o l'americana. Davant dels Fleet Foxes, un no sap si està sentint a la banda de Seattle o als Simon & Garfunkel sota els efectes d'esteroides, a uns Everly Brothers quadrigèmins o a uns America exultants. Les seves composicions alambinades, teixides amb cura per enfilar una bona colla d'instruments (guitarres, bateria, baix, flauta, teclats, percussió, etc.) i encastar-hi amb precisió d'orfebre unes harmonies vocals sòlides com a murs de contenció, són joies que es descobreixen amb diferents escoltes però que, en tot cas, tothom ja queda embadalit per la seva lluentor inicial.
I en segon terme, el públic es deixà atrapar pels Foxes perquè el seu directe va ser absolutament deliciós, brillant i bellíssim. Els jocs vocals amb la veu del Pecknold doblada una octava per sobre (i mira que ell ja canta en registres ben aguts) per altres membres de la banda, en els àlbums d'estudi sovint sonen excessivament arranjats, però en directe descobreixen tota la seva esplendor, posant en solfa un una riquesa harmònica florida que el cantant entrega amb una exquisidesa i una tècnica indescriptiblement precisa. Desproveïda de
vibratto i, per tant, abocant-se perillosament a la monotonia, el Pecknold és capaç (va sobrat, de fet) de projectar un fil de veu carnosa que s'expandeix i que agafa cos a mesura que arriba a l'auditori, ressonant meravellosament bé, colpejant una audiència atònita i d'orelles regalades.
 |
| Foto: Noemí Roig |
Amb un
setlist que busca potenciar els
uptempos dels quals el seu repertori no va del tot sobrat, els Fleet foxes demostraren una sensibilitat extrema però també una magnífica capacitat de forjar un concert que estovaria les audiències més exigents i receloses. El públic, al final, dempeus, li agraïa a la banda la seva perícia, alhora que canalitzava la seva culpabilitat per no ser més fan d'una banda tan generosa i musicalment interessant com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada