45 cerebros y 1 corazón - Maria Arnal i Marcel Bagès (2017)

Quasi sembla com si la Maria i el Marcel haguessin agafat el relleu de la Sílvia i del Raül, tot just uns mesos després. Perquè aquesta proposta intimista guanyadora des de la seva concepció no només ha aconseguit el mateix favor del públic i de la crítica especialitzada que el consagrat Granada d'aquells, sinó que, igualment, ha esdevingut, per a molts, el millor disc del passat 2017, han omplert teatres arreu i, en tot cas i per damunt de tot, han regalat les oïdes a qui s'ha atansat a escoltar-los atentament.

Perquè el seu és un treball, primer de tot, mestís. S'hi barreja la cançó protesta més folk, alguns pals flamencs i el fado. Des d'un treball molt bàsic de veu i guitarra, la parella se't posa a la butxaca des de les primeres notes, per anar-te explicant històries terribles i dolces, de laments i esperances. Des d'una protesta enèrgica contra l'oblit i les transicions tancades en fals fins a una enginyosa crítica al consumisme, passant per una cançó de comiat d'un nounat mort que et pot fer bramar si no hi arribes degudament advertit.

Els melismes de l'Arnal són bellíssims, arrossegant les síl·labes dels seus versos per sobre de diverses notes, anant i tornant, xiuxiuejant i perdent la veu, o xisclant un molt sonor "A mamar tots els versos!". I els punteigs i arpegis d'en Bagés no només acotxen l'Arnal sinó que busquen el seu espai, canviant de sonoritat a cada tema per refermar la seva veu. Una producció que busca invisibilitzar-se li posa el llacet, deixant que els protagonismes se'ls emportin qui se'ls mereixen.

Una joia de disc, una delícia d'escoltar, un corprenedor grapat de cançons que tothom hauria de sentir per entendre el que s'està coent a Catalunya a nivell musical, amb l'aparició de propostes tan fascinants com aquesta.