Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.