Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.