08 de juliol 2018

Pat Metheny en directe al Grec (7/7/2018)

Foto: Bobby Talamine
Més de seixanta àlbums. 20 Grammys. Vendes milionàries de discos de jazz (de jazz!!!). Ja venia de gust un concert del guitarrista de Missouri en el que fes repàs de la seva carrera, molt en particular dels seus inicis, aquells en que, a lloms del mític segell ECM, es va empescar una música molt complexa que, d'alguna manera, transitava per les vores del jazz, el rock i la world music i que va col·lectar milions de seguidors arreu del món.

El seu so absolutament distingible, amb aquell atac espetegant i el seu fraseig accelerat però sempre clar i diàfan, conjugà les pulsions d'un parell de generacions que veieren com els àlbums del Metheny s'acumulaven i feien difícil seguir-li el ritme. Molts d'ells es van citar ahir al sempre incòmode Teatre Grec (magnífic escenari, pèssimes grades) en el marc del 50è Festival de Jazz de Barcelona i es van emportar, de regal, un setlist farcit de velles glòries, dels temes amb els que van créixer, amb els que es van fer fans del Metheny, aquells que han anat sonant a casa seva, primer en una cadena Aiwa, després en una mini cadena estilosa i, finalment, en un equip hi-fi amb més possibilitats i matisos sonors dels que som capaços de percebre i apreciar.

Foto: Toni Blanco
La discografia del Metheny, com dèiem, és àmplia, i les seves sonoritats sovint similars entre discos, i això podria explicar perquè al públic li costava reconèixer algunes peces. Però la veritat és que hi havia una dificultat afegida que, en realitat, va ser un altre regal: Metheny, envoltat de piano, bateria (el seu habitual Antonio Sánchez) i baix, s'atansava als seus clàssics des de perspectives noves, diferents, buscant eixamplar l'abast sonor de temes sentits mil-i-un cops. La juguesca, és clar, en les seves mans funciona, i escoltar els vells himnes reverdits desterra la nostàlgia per quedar-se a soles amb la música, amb la més pura de les músiques.

El concert el comença ell sol a l'escenari, empunyant la fascinant guitarra Pikasso, seixanta per cent guitarra, vint per cent arpa, construida per la luthier canadenca Linda Manzer sobre l'encàrrec del Metheny de fer-li una guitarra que tingués "la major quantitat de cordes possibles". Que la guitarra tingui aquest nom, que el tema que ataqués es tituli Make peace i que la maleïda sigui tan complicada de tocar deu ser una metàfora que el Pat s'ha empescat per a qui vulgui reflexionar. Tampoc és que calgui que el Metheny demostri el seu mestratge, però per si encara quedava algun dubte, aquesta introducció va esvair qualsevol suspicàcia. Metheny va teixir unes textures solapades precioses que van acabar donant entrada a la seva banda, disposada a trasbalsar un auditori que ja venia amb ganes d'aixecar-se dels seients de plàstic per alabar al maestro.

Foto: Toni Blanco
El de Missouri esmentà, en una de les poques ocasions en que s'atansà al micròfon, que estava interessat en veure el que aquests nous talents tenien a dir-hi al respecte de peces que, en definitiva, tenen més de 40 anys. I la veritat és que la resposta dels músics va ser ben encertada; no brillant, no particularment memorable, però perfectament adient a una nit que era més del Metheny que de ningú més. Això sí, els acompanyants van tenir el seu moment de glòria quan, cap a les acaballes del concert, el Metheny va iniciar un rondo de duets amb cadascun d'ells que va aportar molta llum a un concert que començava a acabar-se.

Els "grans èxits" (es pot parlar de grans èxits en el cas del jazz? Són "petits èxits"?) van anar desfilant per entre les sis cordes, ja fos de la seva guitarra Gibson o de les guitarres sintetitzades amb les que desprenia aquell memorable i inconfusible so atapeït i garratibant amb el que havia travessat sonoritats llatines als anys 80. El públic dempeus, molt dempeus, reten homenatge a un dels més grans del jazz de tota la història. Dempeus un cop i un altre, pregant perquè la nit no s'acabés. El Pat va regalar dos bisos, i la gent encara n'hagués volgut més, que revisar la història musical de cadascú mereix el seu temps, sobretot quan l'exercici està desproveït de nostàlgia carrinclona i acomodatícia.

La nit es tancava al damunt d'un teatre alçat, proferint bravos i aplaudint una nit rodona en la que la vida va passar per davant dels nostres ulls mentre el Pat Metheny hi posava música.