I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.
Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.
El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada