"What we got here, is a little miracle", deia el presentador de la vetllada, tot fent esment a les poques possibilitats que hi havia, tan sols unes hores abans, que el concert tingués lloc. La tarda va repartir ruixats i tempestes apocalíptiques que van caure sense clemència sobre un escenari ja preparat, amb tots els instruments coberts amb una fràgil lona que va fer el que va poder, però que va ser incapaç d'evitar que algun instrument s'espatllés. Però a menys d'una hora per l'inici del concert el cel va tenir el gust musical de deixar d'esmunyir els núvols i obrir alguna clariana que, a mode de musa, pogués inspirar als músics a fer el concert. Era, realment, un petit miracle; perquè el Teatre Romà del turó anomenat Fiesole que corona Florència era ple a vessar d'un públic que, com es va demostrar després, sabia que no s'ho podia perdre i que guardava un bri d'esperança. Després d'un intens treball dels roadies, els Snarky Puppy van pujar a l'escenari.
De les profunditats de les aules de la University of North Texas sorgeix, a l'equador de la primera dècada dels 2000 una banda de jazz que deixa que els influxos del funk més roent i el rock amb més groove penetrin de manera natural en les seves escletxes. Són, en realitat, una quarantena de músics (ells no es fan dir "banda", sinó "família") que es van alternant en els lineups donat que la majoria d'ells són constantment requerits per artistes de la talla de l'Erykah Badu, l'Snopp Dogg o el Justin Timberlake. Però sigui quina sigui l'alineació, el so que forgen és una amalgama poderosíssima i molt ben galvanitzada, sobre capes rítmiques denses i capes i més capes d'instruments, des de la guitarra fins al baix, dels teclats fins als metalls.
Aquest 2016, van rebre el Grammy a millor disc instrumental de l'any i la seva popularitat es va començar a disparar. I no deixa de ser estrany parlar de popularitat associant-la a un grup com els Snarky Puppy, amb un jazz intens i complex, gens complaent, instrumental, amb peces de set, vuit, nou, deu minuts o més. Doncs sí, són populars; entre un determinat grup de melòmans, és clar. Va sobtar molt, en aquest sentit, comprovar com la part més jove del públic (jove, realment molt jove), assistia al concert amb una actitud gens jazz i, en canvi, molt rock d'estadi, molt entregats, gesticulant, cridant, atansant-se, fins i tot, a l'escenari a la que la bogeria dels bisos es va desfermar. Però no se suposa que el jazz és una cosa seriosa, respectable, intel·lectual i, fins i tot, un xic freda i continguda? Doncs no, es veu que no; es veu que el jazz pot ser una festa, pot ser emocional, sentir-lo també a la pell i no tan sols al cap. Si un no sabés a quin concert havia anat podia haver pensat perfectament que es trobava davant d'un directe de qualsevol banda de rock indie o moderneta de tan físicament entregada com estava la gent.
El primer que salta a l'oïda amb els Snarky Puppy és que són uns músics del quinze, de traca, de primeríssima línia (a pesar de la seva ostensible joventut). Les seves interpretacions ens general i els seus solos en particular són una demostració fefaent del seu magisteri, domini i sensibilitat. Però el millor de tot, sens dubte, és la seva perfecta integració com a banda. El bateria i el percussionista, gaudint com nens petits, s'encavalcaven i abanderaven l'allau sonor que els set músics restants acabaven completant. Les onades funk no paraven de colpejar les grades amb un baix líder (un té la peregrina teoria que les bandes ordides per baixistes tenen un nosequè que les fa especials a nivell de composició i d'integració), uns teclats immensos, plens de girs i retrucs, uns metalls tremends que marcaven els vamps inicials i finals, però que també puntejaven fantàsticament el desenvolupament dels temes, i una guitarra —a voltes rítmica, a voltes solista—. El seu perfecte engreixament com a maquinària sonora que són quedava absolutament demostrat en el perfectíssim encaix dels solos enels temes; res d'"anem-tocant-i-quan-acabem-el-compàs-li-toca-al-trompeta-i-quan-acabi-reprenem", no, no: els solos es desenvolupaven lliurement fins que, en acostar-se el final del seu compàs, trobava el camí natural cap a la integració de la banda. L'efecte en el públic era catàrtic cada cop que es produïa, ovacions continuades i duradores.
Generosos, juganers, entremaliats, abocats al risc, vivint a l'instant, com si cada nota fos la darrera, els Snarky Puppy (que a alguns els recordarà als Medeski, Martin & Wood, a d'altres als Red Snapper i als locals als fantàstics Hitabaldaäs) confeccionaren un miracle musical que conjugà passió i tècnica davant d'un públic absolutament arrabassat i genúflex davant el talent d'aquesta banda polimòrfica i tremenda que ha de donar moltes nits de joia als fans d'un jazz menys formal, més modern i menys estricte amb l'etiqueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada