Primera escolta de Songs of innocence d'U2

En una estranya (o potser contemporània) manera de llençar un àlbum (sense avisar, disponible només a iTunes de manera gratuïta, aprofitant la presentació de l'iPhone 6), els U2 intenten recuperar part del crèdit musical que el seu darrer disc els va costar (no pas per a qui escriu aquestes ratlles, que el considera, com a mínim, un disc notable). Sortirà oficialment a la venda el 13 d'Octubre.

Aquestes són les impressions a la primera escolta dels seus 11 talls (que es poden escoltar, amb l'iTunes, aquí):

1- The Miracle (of Joey Ramone)
Els U2 canten a la seva juventut, a la música que llavors escoltaven. I ho fan amb una contundència crua, de bateria brava, de cors i de guitarres estripades que, de sobte, en entrar el vers, es suavitza i tan sols conserva una bateria molt à la T-Rex. L'anada i vinguda d'aquests dos estils es fa estimar amb cada nova escolta, tot i que un pot creure estar sentint un tema qualsevol dels Muse, de tanta barreja i inspiració com s'olora. En tot cas, suposa, un cop més, un single inicial claríssim que obre el disc i, molt probablement, els seus concerts.


2- Every Breaking Wave
Un inici una mica tou i poc el·laborat que es recolza fonamentalment amb la capacitat del Bono de tirar endavant una melodia. Això fins que arriba la tornada (potser de manera un tant sobtada?).
En el segon vers s'hi afegeix a la bateria i al baix un arpegi de guitarra tapat amb el palmell de la mà, per donar-li una mica d'embranzida i enfocar un final de tema que té molt de crescendo.


3- California (There Is No End To Love)
Un tema de tempo ràpid sobre California i el seu easy living. Treball d'estudi al darrera, amb el Danger Mouse molt present. Les capes i capes d'ecos vocals es desfan per permetre l'entrada del Bono en els versos, cavalcant rítmicament cap a una tornada de sonoritat brillant (tot i que arrenca millor del que continua).

4- Song For Someone
Delicat començament en aquesta balada amorosa amb el ja clàssic acostament del Bono a nivell de lletra i l'aparició de la guitarra amb eco de l'Edge en el pre-chorus per donar-li cos. La banda s'hi acaba afegint a la que la tornada s'acosta i entrega una de les peces més ben acabades (no en va és una peça que van composar pel que havia de ser la continuació del seu darrer disc i que, finalment, després de tocar-la en directe un parell de cops, van canviar de títol i d'estructura, afegint-hi fins i tot una tornada diferent).

5- Iris (Hold Me Close)
Amb una sonoritat molt eighties, aquesta peça li dona voltes a la pèrdua de la mare del Bono, quan tan sols tenia 14 anys, en un atac de cor sobtat en el funeral de l'avi. La peça agafa embranzida amb una secció rítmica molt segura i un treball d'estudi potent a nivell d'ecos i reverb.

6- Volcano
L'inici és francament decebedor, com de banda amateur, amb la bateria seca i un baix molt poc treballat. Poc a poc es carrega de més sonoritat, però ni els gallets del Bono omplen un tema buit que una producció més treballada podria treure petroli. No és fins al pont que les textures s'enriqueixen, però tan sols per tornar a caure en el fade out final. Això sí, cal tirar-li floretes a les guitarres de The Edge, molt fines, molt variades i riques, esplèndides, meravelloses.

7- Raised By Wolves
Poca política i protesta hi ha en aquest disc dels U2. Aquest és un dels pocs moments. L'arrencada amb la guitarra raspada dona trempera. L'Edge amaga les cartes, se sap que es guarda asos a la màniga. Però quan arriba el moment de jugar-los -amb un silenci previ per fer-lo més impactant- el conjunt no acaba de respondre a les expectatives i dilueix l'efecte sorpresa. Això sí, el pre-chorus és fantàstic: "I don't believe anymore". En conjunt, un dels temes més destacables, encara que no rodons.

8- Cedarwood Road
El riff rítmic inicial s'endevina un xic suat, com si els de Dublin estiguessin provant, assajant, no sembla definitiu. En seguida es calma i comença a deixar espai pels records del Bono sobre el seu carrer natal. Bon treball a les mescles amb les veus. Si més no, la sonoritat en la tornada és prou contundent com poder-la convertir en single.

9- Sleep Like A Baby Tonight
Títol irònic, perquè amb les magnífiques guitarrades saturades i estripades de The Edge en aquest tema ha de ser molt difícil d'adormir-se. La candidesa dels versos i la tendresa amb la que canta el Bono en el primer minut contrasten amb els moments elèctrics que segueixen. El Bono torna a fer servir el falsetto de manera descarada després de molts anys i el conjunt, tot i que un pel inconnex, desprèn una certa màgia (negra) indescriptible.

10- This Is Where You Can Reach Me Now
Amb un altre inici sec i lleugerament rogallós -aquí amb un piano que, à la Lygeti, sembla esser ja no tocat però apallissat, colpejat- acaba deixant lloc a un dels temes més enganxosos, amb una base semi-ballable i pseudo-electro que el converteix en un dels pocs temes realment complerts i autònoms del disc.

11- The Troubles
So que embolcalla per tancar el disc, molt en la línia d'un parell de temes del seu anterior No line on the horizon. Acceptable mig temps sobre el passar pàgina i deixar enrere gent tòxica.


En resum. S'entén que el Declan Gaffney hagi volgut, junt amb el Modest Mouse, modernitzar als U2, però els ha birlat en el procés la textura orgànica de la seva música, la que els va convertir en la banda més influent del planeta. No és un mal disc, que els U2 no han fet mai un mal disc, i hi ha alguns temes que tenen un cert recorregut, però la sensació general és la d'un disc un tant coix i simplista, que arrabassa els matisos propis de la banda i els canvia per una suposada modernització sonora que, en realitat, és una banalització i un pas enrere i que segur que no deixarà contents ni tan sols als que, des de ja fa uns quants discs, els demanaven un canvi, més risc, un salt al buit.
Qui sap, potser els nombrosos detractors del disc Pop ja tenen un substitut.

Descansi en jazz, Charlie Haden

Un dels problemes de desconnectar per vacances és que, de cop i volta, quan tornes, el món ha canviat. A pitjor.
Jo, quan vaig marxar, aquest món encara produïa sons bellíssims. Ara ja no. Ara se m'ha mort el Charlie Haden.

Ell tocava el baix. Però, per damunt de tot, era un creador. I les seves creacions, al costat del Brad Mehldau, el Pat Metheny, el Keith Jarret, l'Ornette Coleman, qui fos, han vingut a omplir els meus silencis o, fins i tot, a decorar sonorament una festa o reunió a casa (que la música també pot decorar, que no és cap delicte ni menyspreu fer-la servir com a decoració, que no sempre cal escoltar cada nota al detall per gaudir d'un disc).

Hi ha molts discs del Haden que m'agraden. Però el que més és el seu Nocturne en el que, amb l'ajut del pianista Gonzalo Rubalcaba, provava d'acostar-se al bolero en clau de jazz. El disc, tot i que molts crítics el rebutgen i titllen de fàcil i poc atrevit, em sona deliciós. Les tonades clàssiques llatines com Noche de ronda o Tres palabras s'arrosseguen lànguidament i em transporten a nits caloroses, a bars entaforats en cantonades, a empedrats mullats i a comiats llargs.

Mai el vaig poder veure en directe, gran error. I ara ja no hi és. Descansi en jazz, Charlie Haden.

Joe Satriani, en directe a la Sala Barts de Barcelona (14-07-2014)

Foto de Xavi Torrent

El Joe Satriani va venir a revolucionar la figura del 'guitar hero', del virtuós de la guitarra elèctrica, cap allà als principis dels 90. Ja en les notes de l'interior del seu primer disc 'Not of this earth' advertia:
"Ara mateix, estic muntant la meva pròpia banda així com gravant un altre àlbum en solitari que, us puc prometre, farà girar els caps, desencaixarà mandíbules i establir la pau mundial."

I va complir amb la seva paraula (Lo de la pau mundial se li va escapar). Primer va ser Surfing with the alien, probablement el seu treball més innovador i consistent. I encara vingueren després el Flying in a blue dream i The extremist, dues obres amb les que va aconseguir colar en les ràdio-fòrmules temes instrumentals a base de guitarrades.
Satriani es va convertir,de la nit al dia, en el virtuós del rock que tothom podia escoltar. Les seves anades i vingudes trepidants pel mànec de la seva sis cordes, tot i que recargolades i vorejant la filigrana, tenien un sentit melòdic indubtable i, fins i tot, una estructura pop-rock que les feia accessibles a un públic més ampli que el de l'assidu als concert de rock.
Satriani, a més, era el primer en aconseguir la popularitat per a un 'guitar hero' sense haver-se de parapetar darrera d'una banda de rock, amb un vocalista que permetés l'accés a les ones radiofòniques, tal com van haver de fer gent com l'Eddie Van Halen.

Més enllà d'aquesta època, el Satriani va continuar, impertèrrit i irrefrenable, entregant discos de pals lleugerament diferents però sempre amb la qualitat melòdica que el va fer famós, sempre per damunt en aquest aspecte dels seus deixebles com el Steve Vai. Potser el seu temps va passar, però la qualitat sempre s'ha mantingut.

En aquest context, arribava a Barcelona un Satriani ja molt acostumat a ser adorat pels fans de la guitarra, aquells que gaudeixen dels recargolaments més agosarats, de les distorsions extremes i de les peripècies cordals. Així, el Satriani no decebé al seu públic incondicional, repassant vint anys de virtuosisme amb una actitud de 'guitar hero' absoluta i irredempta.
I aquest, al meu parer, és el problema. El meu problema, si més no (doncs vaig trobar-me entre la minoria d'assistents que no va gaudir del concert). Hi va haver poc espai per a la bellesa en el concert del Satriani. Hi va haver, com era d'esperar, molta guitarra, a tort i a dret, i moltes poses de "jo-sóc-el-Déu-de-la-guitarra-,-adoreu-me". (I el públic l'adorava). Però aquesta actitud tan poc propera, tan poc humil, tan divina, va expulsar de la sala qualsevol possibilitat de que la melodia i la música triomfés. Va triomfar, per contra, la virgueria, les guitarrades estripades, la potència en detriment de la subtilitat i la sensibilitat.

I en aquestes que em vaig trobar a mi mateix tenint ganes de marxar molt abans de que s'acabés el concert.
Potser l'error va ser esperar que el Satriani no anés de Déu de la guitarra. I això, probablement, era impossible.

Edit this setlist | More Joe Satriani setlists

Eels, en directe al Teatre Grec (12-7-2014)

És el tercer cop en pocs anys que el Senyor Everett s'acosta a Barcelona i que s'estigui convertint en un costum em fa molt feliç. I encara em fa més feliç comprovar que l'artífex de discs tan bells i mítics com Beautiful freak tingui ganes d'oferir, cada cop, alguna cosa diferent.
Si al 2010 a la Sala Bikini en Mr. E va entregar un repertori molt equilibrat que bevia igual de les seves peces més agressives que de les seves delicades introspeccions dels darrers discs, tres anys més tard, a la Sala Barts, es va cabussar dins del seu repertori més distorsionat, aquell que va inaugurar amb Souljacker i amb la seva barba com a senyera. I ara, un any més tard, completa el crisol amb un concert fonamentalment íntim i elegant, seleccionant les peces més fràgils (moltes dels seus darrers discs) i regalant-les amb una banda imponent disposada a repartir matisos i arranjaments pràcticament imperceptibles.

Imatge presa per Joana Puig Jodar

El marc del Teatre Grec ja definia el que havia de venir, però veure la banda vestida de comunió, deixant els xandalls de l'última ocasió al camerino va acabar de deixar clares les intencions. Per si fos poc, l'Everett va començar explicant-ho clarament. "L'últim cop vam fer rock 'n roll. Avui és diferent". I després va seguir insistint durant una bona estona: "Aquesta que tocarem ara... és molt trista."

El què, evidentment, la banda es guardava a la màniga era la possibilitat de començar de manera molt intimista i anar pujant de graduació. Cap a la meitat del concert els beats per minut van anar accelerant-se i van regalar-nos un crescendo que, tot i que mai va arribar al rock 'n roll ni a la distorsió (no tocava, no hagués estat adequat, hagués trencat la màgia) va ser molt benvingut pel públic i va acabar deixant una sensació de felicitat excelsa en el respectable.

Curiosament, en el concert de la Sala Barts, el dels xandalls i les barbes, amb un ritme frenètic, una durada curta i una intensitat sonora aclaparadora, l'Oliver Everett semblava trist, no diré que desganat, però sí trist, melangiós. En canvi, en aquest concert d'enguany, amb un repertori de tallar-se les venes, el seu bon humor va estar present des del principi i el va contagiar a tota una audiència que va acabar donant-li un bany de masses a la que aquest va atrevir-se a acostar-se a les grades.

Imatge presa per Inés Baucells

El repertori va cremar fins a 7 temes del seu darrer disc (que conté una nova fornada de joies com Parallels o Lockdown Hurricane) però no va deixar fora alguns dels seus emblemes sonors com I like Birds (la que més va engrescar al públic), My beloved monster o Last stop: this town, així com algunes belleses molt destacables dels seus darrers treballs (Mansion of Los Feliz, A line in the dirt, That look you give that guy).

Va ser una nit de pell de gallina, de plors desbocats i de matisos musicals tan imperceptibles com necessaris, amb una banda plena de virtuosos multi-instrumentistes encapçalats per un Mr. E apoteòsic en la seva vessant més dramàtica (cada co ens recorda més al Tom Waits més líric), aquella que ens ha endinsat en l'univers d'un home peculiar que ha hagut d'afrontar la vida amb una certa ironia per no sucumbir a la derrota emocional.
Torni aviat, Senyor E.

Edit this setlist | More EELS setlists

Pat Metheny - Watercolors (1977)

Una de les meves vies d'entrada al jazz sempre va ser el Pat Metheny. El seu estil net i polit, amb aquells solos inacabables i sostinguts sempre em va atrapar. Tot i que el primer disc d'ell que vaig sentir era el seu magnífic American Garage, aquest Watercolors sempre em va encisar.
Va ser el seu segon disc, i conté moltes de les traces del que després havia de ser el seu estil posterior. Diuen que en els primers discs sol haver-hi l'essència de l'artista i que, després, ja no fa més que intenta perfeccionar-la o evolucionar a partir d'allà. Però l'essència, la fórmula fonamental, la base està aquí, en els primers discs.
I tant que hi és. De fet aquí també apareix, per primer cop en la seva formació, el Lyle Mays, amb el que després hauria de desenvolupar els moments més inspirats de la seva carrera.

El disc va romandre en les llistes de vendes de la secció Jazz durant moltes setmanes, doncs va saber copsar l'atenció tant dels amants del jazz de guitarra més puristes com dels nouvinguts que -com un servidor- s'atansaven a un jazz que s'allunyava d'estridències i buscava a parts iguals la coloració i la melodia.

Que és un disc "accessible" dins dels cànons del jazz contemporani s'explica amb la següent anècdota. Jo treballava en una llibreria, fa molts anys. L'equip de música que ambientava l'espai era monopolitzat pels xavals que hi treballaven, molts en contracte de pràctiques, tots molt joves. La selecció musical amb que terroritzaven els clients anava de l'estil "màquina" al pop espanyol més ratllant. Però un dia em van deixar a càrrec de l'equip de música. Vaig posar-hi, entre altres discs, aquest del Pat Metheny. I els clients habituals -als quals cal reconèixer-los-hi la paciència i la perseverància de tornar a una botiga en la que et trepanen les orelles amb música màquina- van felicitar-nos per la selecció musical d'aquell dia. Ens preguntaven, fins i tot, de quin disc es tractava. Un fins i tot em va preguntar si el tornaríem a posar!

Perquè després diguin que el jazz és difícil o que la gent no té oïda.

Ha mort el gran guitarrista Jim Hall

El jazz és un gènere de música on els instruments de vent, habitualment, dominen. Des que el Louis Armstrong es va aixecar de la seva cadireta, al mig de la enorme orquestra en la que hi participava com a un més, i va deixar anar un solo de corneta (en aquells temps tocava la corneta i no la trompeta), el jazz va donar un pas de gegant.
Així que la tradició del jazz "de vent" es va estendre i si avui en dia li preguntes a algú per figures del jazz, els primers noms que li vindran al cap seran els del propi Armstrong, Miles Davis, John Coltrane, etc.

Però hi ha altres instruments, en el jazz. I alguns d'ells, sense haver arribat a convertir-se en puntes de llança han deixat alguns dels moments més mítics de la història del segle vint. És el cas del guitarrista Jim Hall.

Avui ha mort. Però jo seguiré escoltant sense parar un dels meus discs favorits, el seu 'Concierto', que va gravar molt ben acompanyat, amb el Chet Baker, el Desmond Hall, el Roland Hanna, el Ron Carter i l'Steve Gadd.
Una de les peces és la reinterpretació en clau de jazz del mític Concierto de Aranjuez del maestro Rodrigo. L'inici pot semblar respectuós i fidel, però poc a poc els músics van agafant embranzida i s'enduen el material clàssic al terreny de la síncopa i la llibertat. La delicadesa del resultat és deliciosa.




No es, ni de bon tros, la única peça interessant del disc. Aquí el podeu sentir sencer, i deixar que us acompanyi, durant una hora, una música que ja mai no es tornarà a fer. Adéu, Jim Hall.

29 anys de l'I just called to say I love you' de l'Stevie Wonder

Doncs sí, ja fa 29 anys que sonava arreu. L'Stevie arribava a la cúspide de la seva fama (que no de la seva carrera, feia al menys 10 anys que hi havia arribat) posant música a una pel·lícula absurda que ho va petar, La dona de vermell amb el Gene Wilder i la Kelly LeBrock.

La cançó que en va sortir com a single també ho va petar per la ràdio i la televisió (ja hi havia vídeos musicals, i a tota hora). Però això no treia de que fos un tema absolutament nyonyo i insuportable.

Això sí, quan un es pensava que no es podia ser més nyonyo i insuportable, va la Núria Feliu i en fa una versió en català, amb el seu posat afectat i la seva veu pretesament seductora. Preneu-vos una biodramina abans de veure el vídeo.

Pokarekare ana, el preciós himne de Nova Zelanda

M'ha robat el cor aquesta cançó tradicional maori, que després arranjà el compositor Paraire Tomoana, i que acabà essent adoptada com a himne nacional de Nova Zelanda. Hi ha molts dubtes i reclams sobre la seva autoria i procedència original, però sembla que té arrels irlandeses i del folklore dàlmata.
La taral·larejaven els soldats maoris quan eren a punt d'embarcar cap a la primera Guerra Mundial, prop d'Auckland, i allà va ser on el Tomoana la va sentir per primer cop.

Hi ha un munt de versions, com era d'esperar, d'aquesta bellíssima cançó, però aquí us vull acostar les dues més famoses.

La primera que voldria que escoltéssiu és la de la Hayley Westenra, una soprano de 16 anys que amb el seu fil de veu entonant el Pokarekare va convertir el seu primer disc, Pure, en el debut més fulgurant de les llistes de vendes de clàssica al Regne Unit.
 

Conté una lletra bellíssima d'amor (no deixa de ser curiós que hi hagi un himne nacional que parli d'amor i no de gestes, de treure pit i d'aquestes coses que parlen els himnes).

Maori	Català
Pōkarekare ana, ngā wai o Waiapu Whiti atu koe hine, marino ana e	Les ones trenquen, contra la riba de Waiapu, El meu cor pateix, pel teu retorn, amor.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e.	Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Tuhituhi taku reta, tuku atu taku rīni Kia kite tō iwi, raruraru ana e.	T'he escrit una carta, i t'hi he adjuntat el meu anell, així la teva gent podrà veure com torbat estic per tu.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e.	Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Whatiwhati taku pene, kua pau aku pepa Ko taku aroha, mau tonu ana e.	El meu pobre llàpis està trencat, el meu paper gastat, però el meu amor per dur perdura, i roman per sempre més.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e.	Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
E kore te aroha, e maroke i te rā Mākūkū tonu i aku roimata e.	La brillantor ardent del sol, no cremarà el meu amor, es mantindrà perenne, amb la pluja de les meves llàgrimes.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e.	Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.

L'Abril d'aquest mateix 2013, membres del parlament de Nova Zelanda van entonar-la, d'empeus, en aconseguir aprovar la llei que permetia els matrimonis entre persones del mateix sexe. És el que té tenir un himne que parla d'amor.

Johnny Cash i el dream team del rock 'n roll

Era Nadal del 86, i al Johnny Cash se li va encarregar que fes un programa de TV per commemorar l'època de Sun Records i el naixement del rock 'n roll. Va mencionar a molts grans artistes de la corda del Sam Phillips, i en mencionar l'Elvis es va flanquejar de tres amics amb els que va formar, encara que fos per uns instants, el dream team del rock 'n roll.


Al costat del Cash es reuneixen el Roy Orbison, el Jerry Lee Lewis i el Carl Perkins, cadascun amb els seus estils vocals i la seva particular aproximació a un gènere al que ells van atorgar els matisos. La veu nasal del Lewis, el mig falsetto trencadís de l'Orbison i l'embranzida rítmica del Perkins s'ajunten a la ductilitat del Cash, fent que cada estrofa es converteixi en mítica, mentre els pèls se'ns posen de punta.

Llarga vida al rock 'n roll.

Nicole Atkins, hereva del Roy Orbison

Aquesta nit toquen els Eels a Barcelona i, com sempre, encara que sigui a última hora, m'agrada investigar una mica sobre qui teloneja. Habitualment no porta cap sorpresa, però avui crec que ha estat diferent.
La telonera del senyor Everett és la Nicole Atkins, amb dos àlbums ja al mercat i un parell de singles que han sonat força a les ones radiofòniques.

Dotada d'una veu profunda i amb un vibrato inconfusible, sembla una reencarnació del Roy Orbison, amb lletres melanconioses i interpretacions amb un rang de de veu molt ampli . Personalment m'ha enganxat, l'Atkins aquesta. Espero veure-la en directe, tot esperant que, en algun moment, s'arrenqui a versionar el Crying del Big 'O.

The Eels en directe a la sala Barts (27-04-2013)

Heterogènia assistència de públic la que compta el senyor E. en els seus concerts. Des de jovenets fins a gent més granadeta, amb una més que decent barreja de gèneres i, això sí, amb molta barba pel mig (el que pot). Al cap i a la fi, la ja més que decent discografia de la banda combina amb molta dignitat peces de rock amb riffs molt reconeixibles amb cançons de tempos molt lents, quasi contemplatius, molt juganers. Així que el repertori està tan repartit i és tan ampli com el propi públic que el segueix.

Però, això sí, en aquesta darrera gira la banda ha optat per ensenyar les garres més roqueres, deixant molt poc espai per la tristor i malenconia de les seves peces més baladístiques. Per contra, amb tres guitarres sobre l'escenari (més un baix i una bateria) les peces més contundents de la seva discografia recent esmolen les urpes i escorxen el personal.
Una llàstima, si se'm permet, doncs l'equilibri que els Eels van trobar a la sala Bikini ara fa tres anys, amb un concert molt més llarg i que equilibrà perfectament la duresa amb la fragilitat en una química idònia, es perdé. En tot cas, impossible avorrir-se en un concert dels Eels, impossible no connectar amb una banda totalment vestida de xandall, els Eels tenen ganxo i ho saben, saben tocar i ho fan. Però la fugacitat del concert (una hora i mitja) i l'unidireccionalitat de la proposta pot ser que no deixi tant de poso com en anteriors ocasions.

Aquí, segurament, el poso el va deixar la Nicole Atkins, que ella sola, amb una guitarra i la seva meravellosa veu va captivar els presents minuts abans que els Eels trepitgessin l'escenari. Se li augura futur, si té sort, a la Atkins.
I després vingueren els Eels, entregats i directes, regalant fins i tot un segon bis quan les llums ja estaven enceses, alguns roadies feien veure que ja plegaven i alguns assistents ja marxaven per la porta.

Crosby, Stills & Nash a Barcelona

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys i la meva cosina Zsuska em va regalar dos discs de dos grups que a ella li encantaven: un era de l'Último de la fila i l'altre dels Crosby, Stills & Nash. Mai vaig desenvolupar cap fília pels espanyols (respecte, molt de respecte per ells, però mai em va enganxar la seva música). Però, en canvi, la banda americana, poc a poc, tot i desconèixer-la, va anar calant en mi.

El disc que em va regalar d'ells era el seu mític disc homònim, el primer de la seva carrera, mai superat després. Les seves peces, a cada escolta, guanyaven posicions entre les meves favorites. La primera que em va enganxar va ser Marrakech Express, amb aquell ritme imparable però dolç i digerible. Però la resta de temes van anar caient i ara ja no puc escoltar el disc de fons mentre faig cap altra cosa, doncs m'haig de parar a cantar totes les estrofes.

I ara, 25 anys més tard, em desperto amb la notícia de que els CS&N venen a Barcelona, concretament el 8 de Juliol (en algun indret encara per determinar). I hi veig una mena de tancament del cercle. Hi convidaré a la meva cosina i farem que aquell regal d'aniversari cobri vida.

Moltes ganes de CS&N i moltes ganes de que ella en gaudeixi.

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

El seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.

Amadou i Mariam, el so de Malí

Sovint no arribo a recordar com vaig arribar a descobrir alguna de les músiques que escolto avui en dia. Simplement n'he perdut el traç. Va ser per una recomanació d'una amistat? Per algun web? No ho sé. Però sí que us puc dir com he descobert aquesta parella de músics malians: llegint un llibre de viatges que, explicant una ruta que passa per Mali menciona als "conegudíssims Amadou i Mariam". No n'havia sentit a parlar mai, així que aquí us els acosto, ara que he pogut descobrir en ells uns músics plens de sinceritat i proximitat acústica (tot i la distància, curiosament).

Canten en francès i en tres altres idiomes d'arrel africana sobre unes evocadores estructures rítmiques, hi incorporen la guitarra de l'Amadou (tot un virtuós de la rítmica) i les veus del mateix Amadou i de la Mariam. Hi ha qui en dirà world music. Jo imagino que a ells els deu fer tanta gràcia aquesta etiqueta com quan al nostre Peret el titllen també de world music (o latin music, perquè canta en espanyol).

Per descomptat, a la que a principis dels 2000 la parella en qüestió va començar a despuntar internacionalment, el sempre oportú(nista) Manu Chao els va incorporar en un dels seus discs i hi va gravar algunes cançons. Des de llavors que sembla que són molt coneguts i que sovintegen els escenaris de mitja Europa. Jo els acabo de descobrir. I no puc deixar d'escoltar-los. World music? Sí, és clar. I que no ho és tota la música?

El millor disseny de guitarra del món, de la història!!!

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.

Escoltar música a les botigues de discs

Recordo quan van obrir la Virgin Megastore al Passeig de Gràcia de Barcelona, cantonada amb Gran Via. Era una superfície enorme dedicada a la música. Anar a la Virgin era tota una experiència. Mai havia vist tants discs junts. Els repassava un cop i un altre, alfabèticament, els dits acabaven ben foscos de la pols que s'amuntegava damunt dels CDs. Però no calia oblidar passar-se per la llista dels més venuts, o per la secció de llibres.

Els preus, però, eren absolutament prohibitius i jo sempre havia preferit anar a comprar els discs les botigues més modestes, on era fàcil trobar ofertes i tresors ocults. Així, la Virgin es convertí, exclusivament, en el lloc on jo anava a aprofitar els seus punts d'escolta de discos per decidir si em gastava la setmanada en un disc o en un altre. No només podies escoltar els més venuts del mes, sinó també portar-li a un dependent un disc qualsevol i ell te'l punxava.

El millor dels punts d'escolta per a mi va ser que em permetia atrevir-me a comprar discs que, d'altra manera -llavors no existia internet- no ho hagués fet. Per aquella època jo començava a aficionar-me al jazz i a la new age. Però, és clar, n'era un absolut neòfit. No podia arriscar-me a malbaratar una setmanada en un disc només perquè havia llegit en alguna revista que era molt bo. I si no m'agradava? A la Virgin hi tenia la solució. Em recordo escoltant discs del Pat Metheny, del Paul Winter Consort i de molts altres que, finalment, van caure a la saca.

Sentir els primers compassos del disc, sovint, et posava la pell de gallina. Era el teu disc, estava fet per tu, ho notaves tot seguit. I llavors ja no hi havia qui et tragués del cap la idea de deixar-t'hi els quartos. No hi havia remei.

P.D. Que consti que quan jo anava a escoltar discs a la Virgin, la botiga no feia la fila que aquesta foto vintage que he posat, val? Que tinc una edat, però no tant :D

Alvin Lee i el blues més trist

Captivat m'he quedat en descobrir aquest tema de l'Alvin Lee, mític líder de la banda Ten Years After, que reversiona aquí un tema molt antic jazzman del Dizzy Gillespie: Bluest Blues.

Curiós, si més no, que l'aproximació a la peça que fa ens recordi molt al Still got the blues del Gary Moore (publicat dos anys abans de Nineteen Ninety Four, l'àlbum d'on s'extreu), al mateix temps que s'allunya molt, moltíssim, de la peça original del Gillespie. Aquí la prova:

Lliçons de ball pel mestre James Brown

Mai t'has acabat de sentir còmode a la pista de ball? Sempre dubtes de si deixar-te anar? No saps si deixar-te endur per la música pot acabar en ridícul? No pateixis, això té solució.

Al sempre excitant blog de la Gris Cortés, Sorpreses cotidianes, hi vaig descobrir un vídeo espectacular del gran, mític, irrepetible James Brown donant una lliço accelerada de passos de ball funky imprescindibles per triomfar com ho fa ell quan la música sona i hi ha gent mirant.
Home, d'acord, hi ha alguns passos que fan una mica de vergonya al·liena, però estic convençut de que si li poses les ganes que li posa el James i no pares d'ensenyar la pinyata com ell ho fa, l'èxit està garantit,

Preneu notes, si cal, no us perdeu detall i... ens veiem a peu de pista aquest divendres!

La importància de l'enginyer de so

Mai prou valorats pel públic, perduts en els crèdits dels discs, els enginyers de so són gent molt especial. Anys més tard de la gravació d'algun disc encara recorden com va anar la sessió, en quines pistes hi havia detalls interessants, recorden on va sorgir la màgia. És per això que ens a fet molta gràcia aquest vídeo que ens ha descobert l'Olga Ayuso en el que se'ns descobreix la veritable importància del tècnic de so.


I això ens ha fet recordar quan vam arribar a gaudir amb la sèrie de documentals anomenats Classic Albums que va produir la BBC en la qual contactaven amb els artistes o membres de la banda que havien gravat discs tan mítics com el Nevermind de Nirvana, el The number of the beast dels Iron Maiden, el Dark side of the moon de Pink Floyd o el Transformer del Lou Reed, contactaven igualment amb els seus productors, tècnics de so i gent que hi va participar en general per tal de tornar a reviure les sessions, recordar moments històrics, explicar com es va fer o els motius de determinades decisions creatives i un llarg etcètera de llaminadures musicals per als fans, ja sigui de l'artista o la banda, ja sigui de la música en general. Aquí us en deixo un que em va impactar especialment, la del Transformer del Lou Reed. Hi ha molts moments 'màgics', però us en vull destacar dos. El primer és quan el baixista de la sessió va proposar la línia de baix famosa del Walk on the wild side (ja veureu quina explicació dona dels motius, minut 24:41). I el segon és quan el tècnic de so isola algunes pistes dels cors que el gran David Bowie li va fer per Satellite of love (minut 16:36).

Jazz Covers (Taschen)

Sis-centes cinquanta portades de vinils de jazz, això és el que ofereix aquest llibre de la Taschen, ni més ni menys. Un compendi espectacular de portades que destaquen ja sigui per la seva tipografia, la seva composició o pel treball fotogràfic. El llenguatge del jazz a través del disseny, dels colors, de les poses dels artistes o dels seus instruments, això és el que et regala cada pàgina d'aquesta completa i extensa col·lecció.
En ella podem trobar-hi discs mítics, com el Birth of the cool del Davis, però també altres molt menys coneguts que destaquen per la seva estètica en la portada.

Una sorpresa rere una altra ens espera en girar les enormes pàgines quadrades d'aquest llibre, descobrint com el jazz va conformar la seva pròpia estètica a través de les làmines frontals de les gravacions dels més grans, copiada després mil vegades pel cinema i incorporada al retinari col·lectiu. Ja és impossible intentar mostrar un bar nocturn amb música en directe sense afegir-hi fum, ombres, enquadraments amb escorç pronunciat.

Completen el delit visual les concises notes de l'editor, ja siguin sobre el disseny o sobre la música que la portada cobria, fent-te venir ganes d'escoltar aquests discs de portades meravelloses.

Fullejar un cop i un altre aquest llibre magnífic és un trajecte per la història del jazz, però no a través de la seva música sinó a través de la seva imatge i de les seves icones.

Leonard Cohen al Palau Sant Jordi (3-10-2012)

Delicat, íntim i fràgil concert el del mític Leonard Cohen ahir al Sant Jordi. Lluny dels escarafalls i excessos dels directes dels que porten més de 50 anys fent música en directe, el Cohen es mostrà com un músic humil, introspectiu i molt delicat que va regalar 30 (trenta!) temes a un públic que abarcava com a mínim tres generacions, en tres hores i escaig de concert amb un regust de comiat.

EFE/Julián Martín

Amb un volum molt moderat, sense permetre ni tan sols que la bateria arrossegués al públic en les peces més accelerades, buscant sempre la millor sonoritat per donar presència a tots els intèrprets damunt de l'escenari, Cohen va entregar un concert de matisos, d'arranjaments, d'acompanyaments, de cors celestials i solos memorables dels instrumentistes. Aquí no es tractava d'aclaparar al públic, es tractava de que escoltés, de que no perdés l'atenció en cap moment de les seves lànguides i llargues cançons, on cada nota, cada paraula, té un pes monumental. Quan difícil ha de ser -i quants pocs poden fer-ho- estar durant tres hores atacant un repertori de tempo molt baix i que la gent no s'avorreixi. Doncs el Leonard, per descomptat -qui si no- ho va aconseguir.

La guitarra del barceloní Javier Mas, apuntalava cada silenci de la veu del Cohen. Però el violí -fantàstic, preciosista, evocador- transportava la música a un nivell de somni. I les veus -quines veus- les del triple cor amb la mítica Sharon Robinson ("my long-time companion") i les germanes Webb. Els seus cors no només recolzaven al Cohen, sinó que, igual que passa en els discos enregistrats pel canadenc des de sempre, l'embellien afegint-hi matisos, petites variacions molt ben ajustades, nota amunt, nota avall, per acabar d'embolcallar la cada cop més cavernosa veu del mestre de cerimònies.
De fet, les més llargues ovacions entre cançons se les van endur les veus femenines, primer en la interpretació minimalista de les germanes web i el baix Roscoe Beck de Coming back to you, però després la Robinson, interpretant la peça que ella mateixa composà pel Ten new songs, Alexandra Leaving, que va posar la pell de gallina fent ús exclusiu de la modulació de la veu, sense buscar els efectismes tant a la X-Factor que s'estilen avui en dia i oferint una versió imborrable i d'una sensibilitat tna exquisida que més d'un hagués comprat en aquell moment del concert la opció de que fos ella la que seguís cantant durant una bona estona.

I què dir del Cohen. Amb un intèrpret de 78 anys, invariablement, sempre hi ha el dubte de quin serà el seu estat, tant a nivell de veu com a nivell físic en general. El Leonard va voler esborrar qualsevol dubte des d'un bon principi, entrant a l'escenari corrent com si fos un jovenet. Això sí, amb la seva sempiterna figura encorbada, impecablement vestit i rematat amb un barret que només es treia en senyal de respecte per escoltar els solos dels seus companys d'escenaris.

I Cohen, deixeu-me que ho digui, és un cavaller, un humil cavaller. Només un detall, quants artistes famosos coneixeu que quan algun dels membres de la seva banda canta un tema en solitari (o dos de seguits com va ser el cas ahir) es quedin a l'escenari, immòbils, observant, escoltant atenta i reverencialment la interpretació dels seus col·legues? La majoria, ja ho sabeu, aprofita per marxar de l'escenari, descansar i tornar al cap d'una estona. No és el cas del Cohen, que està fet d'una altra pasta aquest avi.

Ningú sap si tornarà però tal com ell mateix va prometre, ho va donar tot ahir. So long, Leonard.

Edit this setlist | More Leonard Cohen setlists

The Beach Boys en directe al Poble Espanyol (23-07-2012)

Estranya barreja la del públic del Poble Espanyol per veure als mítics Beach Boys. Darrera meu converses sobres pròstates, revisions mèdiques i demés mals corporals, davant meu dos hipsters en tota regla que no passaven dels 25 amb samarreta del Pet Sounds i un vinil de l'Smile esperant per ser autografiat. Els concerts de mites ja ho tenen això: ajunten en un mateix públic els que els van viure en el seu moment d'esplendor i els que s'hi enganxen ara intentant eixamplar les seves fronteres musicals.

Detalls que no oblidaré mai del concert d'ahir:
- Una banda de 14 músics que repetia els extrems del públic (velles glòries en primera línia i joventut talentosa al fons)
- Fins a 45 (sí, sí, 45!) temes van sonar, en dues hores i mitja de generós concert, cosa inesperada venint d'un grup amb una mitjana d'edat francament extrema.
- El Mike Love llençant una soflama catalanista presentant el tema Be true to your school: "Demà es juga un partit de futbol, Espanya contra Estats Units. A quin equip animareu? Eh? A quin equip? Ho pregunto perquè, és clar, no estem a Espanya avui, oi? Així que... qui animarà a Estats Units demà?" (i el públic reaccionava només a mitges, potser dividit)
- L'Al Jardine tenint dificultats per llegir el setlist que tenia als seus peus i preguntant constantement "quina toca, ara?"
- El Brian Wilson, vegetatiu, parapetat darrera un piano enorme que poques vegades feina sonar. La major part de l'estona estva de braços caiguts, sense moure ni els peus per seguir el ritme, i fent els cors de manera desganada. Quan cantava, a més, no acabava de trobar el to. El tenen allà, en un raconet, com si fos aquell avi que molesta, que sembla més un moble que una altra cosa. I el tenen perquè saben que una gira sense ell no té sentit i que la gent no hi acudiria. Feai molta pena, pobret.
- Les veus dels cinc membres originals delegant els falsets més aguts a un membre de la banda, a un gregari.
- El Bruce Johnston àvid de protagonisme, mirat de reull pel Brian Wilson quan decideix fer una mena de pirueta absurda al mig de l'escenari.
- A estones, els 14 musics de la banda estaven fent cors a l'uníson (no sempre ben encaixats)
- A la banda li faltava rodatge: el bateria s'equivocaba de cançó tot just començat el concert, el Mike Love oblidava la lletra, l'Al jardine el cobria, el Brian Wilson semblava estar a punt de desmaiar-se d'un moment a l'altre, problemes de so, etc.)
- L'Al Jardine i altres membres de la banda fent servir els seus mòbils per fer fotos de record del concert.
- Els més "carrozillas" del públic passant-s'ho d'allò més bé ballant al ritme de les més "rocanroleres".
- La veu de l'Al Jardine, fantàstica, molt modulada, sorprenentment professional.
- Un repertori espectacular, que abarcà mig segle, barrejant balades mítiques amb estones de pur rock 'n roll (els millors del concert, allà on van realment connectar amb l'audiència).

Es trobà a faltar, poder, una mica més de soltura en les cançons, haver-hi afegit algun "extra" més de concert, un solo nou, una barreja de temes, alguna cosa més fresca. Però, tot i amb això, és innegable que els Beach Boys van oferir tot un espectacle musical ahir al Poble Espanyol. Quan l'edat dels membres oficials no dona per virgueries físiques, cal tirar d'ofici, de prestigi i de repertori. I ells no només ho van fer així, sinó que a més semblaven estar-s'ho passant d'allò més bé damunt de l'escenari. Com si els fes falta retrobar-se, reunir-se, tornar a viure l'experiència de ser ovacionats per una música que ha marcat un segle. I no n'hi ha massa que ho puguin dir-ho, això.

Aquí en teniu el setlist, que podeu escoltar, senceret i en l'ordre en que van tocar les peces, clicant aquí.

Edit this setlist | More The Beach Boys setlists

La història del Rock 'n Roll en 100 riffs

La història del rock està repleta de riffs de guitarra mítics i inconfusibles que, en el mateix moment de sentir-los ja ens transporten i ens evoquen el tema sencer. Són intemporals, tant se val de la època que siguia el tema, no podràs evitar moure els peus. Si les progressions d'acords típiques del rock són l'esquelet del gènere, els riffs en són les cicatrius, aquelles marques que ja no s'esborren, que passen a formar part de tu, indelebles, i que no només suposen mirar enrere sinó també sustentar-s'hi per seguir endavant.

Això és el que aquest Alex Chadwick, de la botiga de guitarres Chicago Music Exchange ens ofereix, un recull de les "cicatrius" més famoses del rock 'n roll, enllaçades una darrera l'altra, en un revival exclusiu i fantàstic.

D'AC/DC a Eric Clapton, passant pels Beatles o pels Rollings i així fins a 100 diferents riffs de guitarra impossibles d'oblidar. Rock it, baby!

Regina Spektor en directe a Razzmatazz (10-7-2012)

Foto presa pel Fran Mora

No va la Spektor i arrenca el concert, ella sola, a capella, amb una cara B! Digues que sí, Regina, que a tu no t'atura res, que la confiança que tens en tu, en la teva presència i en la teva veu és imparable.
Doncs sí, discreta, tímida, amb un català generós, s'acostà al llindar de l'escenari, soleta, i donant copets amb els dits al seu micròfon començà a marcar una pauta de blues sobre la que va entonar l'Ain't no cover, una cara B que en mans de qualsevol altra artista segurament seria un single. Escolteu-lo i vigileu amb la pell, que se us pot eriçar fàcilment.

Feia molt temps que tenia ganes de veure a la Spektor en directe. Des que vaig descobrir el fantàstic Begin to hope (un disc que no falla MAI quan el recomanes) que hi estic enganxat. Enganxat al seu ampli registre, a la seva dúctil veu que ara t'acarona, ara t'estripa per la meitat. Però enganxat també a les seves melodies juganeres, entremaliades, que tant voregen el blues més indie com trepitgen un pop mig radiofònic. Acompañada d'un bateria, un teclat i un violoncel, la Spektor va arrencar la major part del repertori del seu darrer -i magnífic- disc What we saw from the cheap seats. Deu temes dels onze del disc hi van sonar, esplèndids, rigorosos, captivants. La resta es va repartir entre els dos anteriors, Far i, sobretot, el Begin to hope que la va llençar a la fama, incloent fins i tot un parell de peces del seu més antic i sorprenent Soviet Kitsch. Curiosament, els seus hits més coneguts (del Begin to hope) van sonar potser menys exactes que els dels darrers discs, potser perquè aquell àlbum comptava amb una producció francament exagerada i plena de matisos difícils de portar a un escenari amb tan sols quatre músics. Encara ens va regalar la Regina, però, un parell de temes especials.

Foto presa per la Regina Salanova

En la meitat justa del concert va treure's de la màniga una mena de petit break, abandonant els temes que el públic coneixia de memòria per presentar dues peces precioses que el públic, tot i desconèixer-les, les va agrair amb sonades ovaciones. Primer va demanar que s'acostés a l'escenari el Jack Dishel, el one-man-band de Only Son que havia fet de teloner (i sorprès a una audiència captivada). Ambdós van interpretar una preciositat de cançó escrita a quatre mans per ells dos, Call them brothers, que va encisar el públic. Quina precisió en les veus, quin encaix, quina joia. I tot seguit, ja sola de nou als comandaments del seu piano, ens transportà a la seva Russia natal amb el que podria ser una petita frikada. Va interpretar la cançó Molitva ("pregària") de la Marija Serifovic, que va ser la guanyadora del concurs d'Eurovisió del 2007. Exempta de tota la parafernàlia i del lux i fast eurovisiu, va fer frisar una audiència captivada.
El final de concert va anar fins i tot en crescendo, acabant amb la èpica The Party que hagués fet aixecar a la gent de les butaques si haguéssim estat asseguts. Ens reservava, però, uns bisos absolutament fantàstics, impecables, dignes de qui té un repertori sòlid i sense màcula. La gent va corejar una de les seves peces més antigues, Us, amb una lletra absolutament entranyable ("They made a statue of us / and they put it on a mountain top / now tourists come and stare at us / blow bubles with their gums / take photographs of fun, have fun"). Fidelity, probablement el seu senzill més conegut, va venir després, tan sols per preparar la traca final, una Samson que va arribar molt endins, amb la seva poètica i imatgeria amorosa.
Fantàstic sabor de boca el que ens va deixar la Regina Spektor, capaç ella soleta d'alegrar-te el dia fins i tot amb les cançons més tristes. Tothom en va sortir encantat, tothom tornava a casa amb un somriure als llavis, segurament tan generós com el que la Spektor ens va dedicar contínuament al llarg de la nit. Afable, propera, senzilla, humil, vorejant la vergonya i la timidesa extrema. Aquí teniu el repertori complert de la nit, que podeu escoltar clicant aquí si voleu alegrar-vos el dia i anar fent boca de cara al proper que, estic segur, no us perdreu.

Edit this setlist | More Regina Spektor setlists

Els testimonis de Jehovà i el Metal.

Tot just entrant al metro un home m'atansa una revisteta de propaganda dels Testimonis de Jehovà que agafo gustós doncs no tinc res més per llegir de camí a la feina. Llegir una d'aquestes revistes, més enllà de les creences que un tingui, pot ser molt divertit si es mira des d'una perspectiva de comunicació i màrqueting.

Només vull compartir amb vosaltres un dels continguts amb els que més m'he rigut. Es tracta de la secció "Cómo Jesús cambió mi vida". En ella ens acosten la fantàstica història de redempció del Marco Antonio Alvarez Soto. Sota el nom del protagonista hi figuren tres dades imprescindibles i un parell de fotos impagables. La primera d'ell en l'actualitat, la segona (més petita), la que ens explica el seu "antecedent".

És clar, en llegir això, sobretot la part dels antecedents, no vaig poder evitar riure molt, en veu alta al mig del vagó de metro, i després interessar-me en llegir tota la història del Marco Antonio.

El Marco Antonio ens explica que tot i que la seva mare estudiava la bíblia i el portava a les reunions cristianes, molt aviat, en tocar l'adolescència, ell es va començar a desviar. Li agradava molt la música -explica- i va ajuntar-se amb "la gent equivocada", amb la que va muntar una banda de Heavy Metal i Death Metal. "M'emborratxava, consumia drogues amb els companys de la banda (...). Tenia una actitud rebel que es reflectia en la meva aparença. Em vestia amb roba fosca, em vaig deixar barba i el cabell llarg fins a la cintura". Un drama, ja ho veieu. L'home no només es drogava, sinó que a més feia una fila que ni t'explico.
   
Per descomptat, no cal ni que us ho expliqui, l'home va trobar el camí a través de la Biblia. Total, que va abandonar el heavy metal, es va afaitar i va formar una família com Déu mana. Aquí teniu la foto del Marco Antonio en la actualitat, ja reformat i conduït pel bon camí, per la senda de la bondat i santedat.

Ei, que cadascú fa el que vol amb la seva vida -i amb les seves creences-, però no puc evitar pensar que a mi, sincerament, em queia millor el Marco Antonio d'abans, roquer empedreït, fiestero i tal, que no pas aquest paio que segueix fent servir la seva guitarra elèctrica per tocar cançons cristianes acompanyat d'una família idíl·lica. El món del rock ha perdut un gran guitarrista, n'estic segur. Però ell, a canvi, ha aconseguit la pau interior, diu, a més de l'amor incondicional de Déu i de Jesús.

Joies amagades entre saldos

La gran majoria dels discs que compro són discs de saldo, de segona mà, gastats, sentits, usats per algú altre. Les botigues de segona mà o les fires itinerants de discs venen a demostrar que la indústria discogràfica ens ha col·locat molt més material del que hem estat capaços de digerir.

D'entre les polsoses estanteries de les botigues de segona mà sempre en sobresurten alguns elements recurrents. Els discs dels "triunfitos" per exemple, s'entesten en esmunyir-se entre els discs de debò. També ho fan els recopilatoris estiuencs, els discs de la Jennifer Lopez i la Britney Spears, amén de molts altres grups espanyols als que algú ha tingut a bé gravar-los-hi un disc.
Per descomptat, de tant en tant apareixen joies, veritables joies, discos fantàstics de primeres figures (The Who, Beatles, Rolling Stones, AC/DC, etc.) que jo vaig acumulant sense dubtar-ho.

Però un dels tipus de discs que també et pots trobar, molt de tant en tant, entre les tones de rebuig musical és el dels discs de saldo equivocats. Què vull dir? Vull dir això:

Sí, sí, només val 3 euros, però, sincerament, a mi no em mereix massa confiança. Algun dia hauré de fer una batuda per aquestes botigues per tal d'obtenir proves visuals d'aquest gènere fantàstic que és el dels discos equivocats. Seguirem informant.

Quatre grans i mítiques veus del Rock 'n Roll

Impagable aquesta actuació a quatre veus interpretant This train.
D'una banda, el Johnny Cash, un dels personatges més particulars i inclassificables del rock 'n roll, amb el seu particular puntejat de guitarra i la seva veu profunda i cavernosa.
D'una altra el gran Jerry Lee Lewis, el boig del piano, l'home que era capaç de calar foc a l'audiència assentat davant del seu piano, l'home que remenava les blanquinegres amb virtuosisme colossal, l'home amb aquella mena de deixadesa en la seva veu, tot arrossegant les síl·labes.
Els acompanya el meu adorat Roy Orbison, des de la seva timidesa, quasi sense vocalitzar, deixant que el seu famós fil de veu faci trontollar l'audiència.
I la festa l'arrodoneix el mític Carl Perkins, per a molts, l'inventor del Rock 'n roll, l'home al que l'Elvis li va robar la fama, un dels pioners més reputats.

Cadascun d'ells ataca una estrofa sencera, i ho fa conscient de la necessitat de marcar les diferències, de deixar empremta en uns pocs versos. El resultat no pot ser més espectacular.

La carrera musical del Fernando Fernandisco Martínez

A veure, que els 80 van ser molt fumuts per a tothom, i que ningú se n'adonava del ridícul que fèiem. Però, és clar, se suposava en aquella època que alguns eren entesos musicals. Aquest era el cas del Fernando Fernandisco Martínez, últim cognom que ell acostumava a pronunciar "Martainez", com si ho digués un guiri, DJ de Los 40 principales. Així que quan va anunciar que es llençava a composar i cantar un tema, iniciant així la seva carrera musical, molta gent va voler sentir-ho.

Mira, jo ja no dic res més. Us deixo que us ho sentiu vosaltres mateixos recordant, això sí, que és la "vocal version", és a dir que canta, només cal que espereu uns segons i gaudiu al màxim del nivell d'anglès i de la pronúncia del "Martainez".



Val, ara ja us he fet la putada del dia. A veure si sou capaços de desempellegar-vos de la tornada aquesta que reuneix les quatre paraules d'anglès que el Fernandisco coneixia.
No em direu que la lletra és de traca. Mira que, sentint-la amb "carinyo", hi ha trossos que ni tan sols puc endevinar que està dient. Bé, tan se val. Simplement que recordeu el proper cop que us recomani algun disc que a mi, de jove, aquest tema m'agradava i que el "Martainez" era el que decidia quina música escoltava jo en aquella època.

The heat is on, una obsessió de joventut

Jo era molt jovenet quan la peli Superdetective en Hollywood va estrenar-se. La peli, a mi i a tots els meus amics, ens va encantar. I pels que, en aquell precís moment de les nostres vides, començàvem a descobrir la música, començàvem a tenir els nostres primers grups i cantants favorits, la banda sonora d'aquesta peli ho va petar. Els temes instrumentals del Harold Faltermeyer van ser icònics en la època, però hi va haver-hi un tema que em va treure la son.

Es tractava de The heat is on, del Glenn Frey, un ex-membre dels Eagles dels que, anys més tard, em faria fan absolut. M'encantava, em tornava boig, era el millor que havia sentit en la meva vida, em feia sentir viu i alegre cada cop que l'escoltava o la taral·lejava.
Vaig esperar àvidament que la posessin per la ràdio per tal de poder-la gravar i així escoltar-la mil cops. Ho vaig fer, però, és clar, eren altres temps, i la tecnologia no la teníem tan a l'abast com ara. El meu equip de gravació "professional" estava format per una ràdio tronada de la meva àvia per una banda, i per una gravadora Sony que m'havien regalat. Així que la cosa estava en caçar la cançó a la ràdio, esperar que estigués ben sintonitzada, i llavors posar-hi la gravadora al costat i, en el més absolut dels silencis, resar per tal de que en aquell precís moment no passés una ambulància o que algú de casa entrés a l'habitació avisant-me per anar a dinar cridant.

El millor de tot és que, anant tot bé com anava, havent-la caçat a la ràdio sense que el locutor la xafés massa al principi, havent-se mantingut el món en un respectuós silenci, a la meva flamant gravadora... li van fallar les piles cap al final. És a dir —i d'això me'n vaig adonar després— que l'aparell va gravar la darrera part de la cançó a una velocitat molt per sota de la normal. Així, quan la vaig tornar a escoltar per primer cop, la meva sorpresa va ser absoluta en comprovar com la part final s'accelerava absurdament fins que al bo del Glenn Frey se li posava ve de "pito" i les guitarres se't clavaven al cervell de tan agudes com eren.

Anys més tard, és clar, vaig aconseguir comprar-me el vinil en el qual podia escoltar-la a velocitat normal, sense acceleracions cacofòniques. Però encara avui en dia, cada cop que s'acosta el final de la cançó, estic convençut de que començarà a accelerar-se i que el Glenn Frey s'escanyarà de nou amb les notes més altes.

XI Fira Disc de Sants

Un any més, quan Febrer treu el cap pel calendari, a les Cotxeres de Sants s'hi organitza el Fira Disc, el lloc ideal per trobar música a preus rebentats però també joies amagades dels més grans de la música.
L'entrada és gratuïta i un pot desfilar i donar voltes a les desenes de paradetes deixant-s'hi els dits entre polsosos vinils caducs i CDs entaforats en caixes.

Per a mi és una de les cites inel·ludibles de l'any. És aquí on puc sortir carregat com un ase de vinils atrotinats a preus irrisoris (1 euro, 2 de vegades) i passar-me hores després a casa escoltant-los atentament, parant atenció a cada nota, a cada petit espetec de l'agulla sobre solcs infestats de pols.
És aquí on he trobat discs de la Janis Joplin, dels Queen, del Johnny Guitar Watson i d'un llarguíssim etcètera que ara omplen les meves estanteries "vinileres".

La fira comença avui mateix, divendres 3, a les 15:00h i s'estén durant tot el cap de setmana a les Cotxeres de Sants (carrer de Sants, 79) ben a la vora del Metro Plaça de Sants. Allà ens veiem!

El DJ amb els dits més ràpids?

Abans, no fa pas tant, un DJ era simplement un paio o paia amb una col·lecció de discos al cap i a la maleta que trobava la millor manera d'enredar al personal a cremar les soles. El concepte, per descomptat, ha evolucionat. Ara ens podem trobar amb un pollastre com aquest, de nom araabMUZIK, remenant els dits de manera vertiginosa per crear, directament, la música sobre l'escenari. La gent entra, evidentment, en èxtasi, veient las virgueries que l'home fa amb el seu teclat. Jo, sincerament, ho he flipat en colorins.



El vídeo m'ha arribat pel sempre interessant Tumblr de Logoside.

El millor disc de nadales?

Ja hem fet diversos posts sobre portades horroroses, i la secció nadalenca tampoc se n'escapa. Aquest promet ser el disc d'aquests Nadals de crisi i tensió palpable a l'ambient. Si és que fins i tot els tòtems nadalencs se n'han contagiat!