Va ser el seu segon disc, i conté moltes de les traces del que després havia de ser el seu estil posterior. Diuen que en els primers discs sol haver-hi l'essència de l'artista i que, després, ja no fa més que intenta perfeccionar-la o evolucionar a partir d'allà. Però l'essència, la fórmula fonamental, la base està aquí, en els primers discs.
I tant que hi és. De fet aquí també apareix, per primer cop en la seva formació, el Lyle Mays, amb el que després hauria de desenvolupar els moments més inspirats de la seva carrera.
El disc va romandre en les llistes de vendes de la secció Jazz durant moltes setmanes, doncs va saber copsar l'atenció tant dels amants del jazz de guitarra més puristes com dels nouvinguts que -com un servidor- s'atansaven a un jazz que s'allunyava d'estridències i buscava a parts iguals la coloració i la melodia.
Que és un disc "accessible" dins dels cànons del jazz contemporani s'explica amb la següent anècdota. Jo treballava en una llibreria, fa molts anys. L'equip de música que ambientava l'espai era monopolitzat pels xavals que hi treballaven, molts en contracte de pràctiques, tots molt joves. La selecció musical amb que terroritzaven els clients anava de l'estil "màquina" al pop espanyol més ratllant. Però un dia em van deixar a càrrec de l'equip de música. Vaig posar-hi, entre altres discs, aquest del Pat Metheny. I els clients habituals -als quals cal reconèixer-los-hi la paciència i la perseverància de tornar a una botiga en la que et trepanen les orelles amb música màquina- van felicitar-nos per la selecció musical d'aquell dia. Ens preguntaven, fins i tot, de quin disc es tractava. Un fins i tot em va preguntar si el tornaríem a posar!
Perquè després diguin que el jazz és difícil o que la gent no té oïda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada