10 de setembre 2014

Primera escolta de Songs of innocence d'U2


En una estranya (o potser contemporània) manera de llençar un àlbum (sense avisar, disponible només a iTunes de manera gratuïta, aprofitant la presentació de l'iPhone 6), els U2 intenten recuperar part del crèdit musical que el seu darrer disc els va costar (no pas per a qui escriu aquestes ratlles, que el considera, com a mínim, un disc notable). Sortirà oficialment a la venda el 13 d'Octubre.

Aquestes són les impressions a la primera escolta dels seus 11 talls (que es poden escoltar, amb l'iTunes, aquí):

1- The Miracle (of Joey Ramone)
Els U2 canten a la seva juventut, a la música que llavors escoltaven. I ho fan amb una contundència crua, de bateria brava, de cors i de guitarres estripades que, de sobte, en entrar el vers, es suavitza i tan sols conserva una bateria molt à la T-Rex. L'anada i vinguda d'aquests dos estils es fa estimar amb cada nova escolta, tot i que un pot creure estar sentint un tema qualsevol dels Muse, de tanta barreja i inspiració com s'olora. En tot cas, suposa, un cop més, un single inicial claríssim que obre el disc i, molt probablement, els seus concerts.


2- Every Breaking Wave
Un inici una mica tou i poc el·laborat que es recolza fonamentalment amb la capacitat del Bono de tirar endavant una melodia. Això fins que arriba la tornada (potser de manera un tant sobtada?).
En el segon vers s'hi afegeix a la bateria i al baix un arpegi de guitarra tapat amb el palmell de la mà, per donar-li una mica d'embranzida i enfocar un final de tema que té molt de crescendo.


3- California (There Is No End To Love)
Un tema de tempo ràpid sobre California i el seu easy living. Treball d'estudi al darrera, amb el Danger Mouse molt present. Les capes i capes d'ecos vocals es desfan per permetre l'entrada del Bono en els versos, cavalcant rítmicament cap a una tornada de sonoritat brillant (tot i que arrenca millor del que continua).

4- Song For Someone
Delicat començament en aquesta balada amorosa amb el ja clàssic acostament del Bono a nivell de lletra i l'aparició de la guitarra amb eco de l'Edge en el pre-chorus per donar-li cos. La banda s'hi acaba afegint a la que la tornada s'acosta i entrega una de les peces més ben acabades (no en va és una peça que van composar pel que havia de ser la continuació del seu darrer disc i que, finalment, després de tocar-la en directe un parell de cops, van canviar de títol i d'estructura, afegint-hi fins i tot una tornada diferent).

5- Iris (Hold Me Close)
Amb una sonoritat molt eighties, aquesta peça li dona voltes a la pèrdua de la mare del Bono, quan tan sols tenia 14 anys, en un atac de cor sobtat en el funeral de l'avi. La peça agafa embranzida amb una secció rítmica molt segura i un treball d'estudi potent a nivell d'ecos i reverb.

6- Volcano
L'inici és francament decebedor, com de banda amateur, amb la bateria seca i un baix molt poc treballat. Poc a poc es carrega de més sonoritat, però ni els gallets del Bono omplen un tema buit que una producció més treballada podria treure petroli. No és fins al pont que les textures s'enriqueixen, però tan sols per tornar a caure en el fade out final. Això sí, cal tirar-li floretes a les guitarres de The Edge, molt fines, molt variades i riques, esplèndides, meravelloses.

7- Raised By Wolves
Poca política i protesta hi ha en aquest disc dels U2. Aquest és un dels pocs moments. L'arrencada amb la guitarra raspada dona trempera. L'Edge amaga les cartes, se sap que es guarda asos a la màniga. Però quan arriba el moment de jugar-los -amb un silenci previ per fer-lo més impactant- el conjunt no acaba de respondre a les expectatives i dilueix l'efecte sorpresa. Això sí, el pre-chorus és fantàstic: "I don't believe anymore". En conjunt, un dels temes més destacables, encara que no rodons.

8- Cedarwood Road
El riff rítmic inicial s'endevina un xic suat, com si els de Dublin estiguessin provant, assajant, no sembla definitiu. En seguida es calma i comença a deixar espai pels records del Bono sobre el seu carrer natal. Bon treball a les mescles amb les veus. Si més no, la sonoritat en la tornada és prou contundent com poder-la convertir en single.

9- Sleep Like A Baby Tonight
Títol irònic, perquè amb les magnífiques guitarrades saturades i estripades de The Edge en aquest tema ha de ser molt difícil d'adormir-se. La candidesa dels versos i la tendresa amb la que canta el Bono en el primer minut contrasten amb els moments elèctrics que segueixen. El Bono torna a fer servir el falsetto de manera descarada després de molts anys i el conjunt, tot i que un pel inconnex, desprèn una certa màgia (negra) indescriptible.

10- This Is Where You Can Reach Me Now
Amb un altre inici sec i lleugerament rogallós -aquí amb un piano que, à la Lygeti, sembla esser ja no tocat però apallissat, colpejat- acaba deixant lloc a un dels temes més enganxosos, amb una base semi-ballable i pseudo-electro que el converteix en un dels pocs temes realment complerts i autònoms del disc.

11- The Troubles
So que embolcalla per tancar el disc, molt en la línia d'un parell de temes del seu anterior No line on the horizon. Acceptable mig temps sobre el passar pàgina i deixar enrere gent tòxica.


En resum. S'entén que el Declan Gaffney hagi volgut, junt amb el Modest Mouse, modernitzar als U2, però els ha birlat en el procés la textura orgànica de la seva música, la que els va convertir en la banda més influent del planeta. No és un mal disc, que els U2 no han fet mai un mal disc, i hi ha alguns temes que tenen un cert recorregut, però la sensació general és la d'un disc un tant coix i simplista, que arrabassa els matisos propis de la banda i els canvia per una suposada modernització sonora que, en realitat, és una banalització i un pas enrere i que segur que no deixarà contents ni tan sols als que, des de ja fa uns quants discs, els demanaven un canvi, més risc, un salt al buit.
Qui sap, potser els nombrosos detractors del disc Pop ja tenen un substitut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada