D'una banda, el Johnny Cash, un dels personatges més particulars i inclassificables del rock 'n roll, amb el seu particular puntejat de guitarra i la seva veu profunda i cavernosa.
D'una altra el gran Jerry Lee Lewis, el boig del piano, l'home que era capaç de calar foc a l'audiència assentat davant del seu piano, l'home que remenava les blanquinegres amb virtuosisme colossal, l'home amb aquella mena de deixadesa en la seva veu, tot arrossegant les síl·labes.
Els acompanya el meu adorat Roy Orbison, des de la seva timidesa, quasi sense vocalitzar, deixant que el seu famós fil de veu faci trontollar l'audiència.
I la festa l'arrodoneix el mític Carl Perkins, per a molts, l'inventor del Rock 'n roll, l'home al que l'Elvis li va robar la fama, un dels pioners més reputats.
Cadascun d'ells ataca una estrofa sencera, i ho fa conscient de la necessitat de marcar les diferències, de deixar empremta en uns pocs versos. El resultat no pot ser més espectacular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada