Joe Satriani, en directe a la Sala Barts de Barcelona (14-07-2014)

Foto de Xavi Torrent

El Joe Satriani va venir a revolucionar la figura del 'guitar hero', del virtuós de la guitarra elèctrica, cap allà als principis dels 90. Ja en les notes de l'interior del seu primer disc 'Not of this earth' advertia:
"Ara mateix, estic muntant la meva pròpia banda així com gravant un altre àlbum en solitari que, us puc prometre, farà girar els caps, desencaixarà mandíbules i establir la pau mundial."

I va complir amb la seva paraula (Lo de la pau mundial se li va escapar). Primer va ser Surfing with the alien, probablement el seu treball més innovador i consistent. I encara vingueren després el Flying in a blue dream i The extremist, dues obres amb les que va aconseguir colar en les ràdio-fòrmules temes instrumentals a base de guitarrades.
Satriani es va convertir,de la nit al dia, en el virtuós del rock que tothom podia escoltar. Les seves anades i vingudes trepidants pel mànec de la seva sis cordes, tot i que recargolades i vorejant la filigrana, tenien un sentit melòdic indubtable i, fins i tot, una estructura pop-rock que les feia accessibles a un públic més ampli que el de l'assidu als concert de rock.
Satriani, a més, era el primer en aconseguir la popularitat per a un 'guitar hero' sense haver-se de parapetar darrera d'una banda de rock, amb un vocalista que permetés l'accés a les ones radiofòniques, tal com van haver de fer gent com l'Eddie Van Halen.

Més enllà d'aquesta època, el Satriani va continuar, impertèrrit i irrefrenable, entregant discos de pals lleugerament diferents però sempre amb la qualitat melòdica que el va fer famós, sempre per damunt en aquest aspecte dels seus deixebles com el Steve Vai. Potser el seu temps va passar, però la qualitat sempre s'ha mantingut.

En aquest context, arribava a Barcelona un Satriani ja molt acostumat a ser adorat pels fans de la guitarra, aquells que gaudeixen dels recargolaments més agosarats, de les distorsions extremes i de les peripècies cordals. Així, el Satriani no decebé al seu públic incondicional, repassant vint anys de virtuosisme amb una actitud de 'guitar hero' absoluta i irredempta.
I aquest, al meu parer, és el problema. El meu problema, si més no (doncs vaig trobar-me entre la minoria d'assistents que no va gaudir del concert). Hi va haver poc espai per a la bellesa en el concert del Satriani. Hi va haver, com era d'esperar, molta guitarra, a tort i a dret, i moltes poses de "jo-sóc-el-Déu-de-la-guitarra-,-adoreu-me". (I el públic l'adorava). Però aquesta actitud tan poc propera, tan poc humil, tan divina, va expulsar de la sala qualsevol possibilitat de que la melodia i la música triomfés. Va triomfar, per contra, la virgueria, les guitarrades estripades, la potència en detriment de la subtilitat i la sensibilitat.

I en aquestes que em vaig trobar a mi mateix tenint ganes de marxar molt abans de que s'acabés el concert.
Potser l'error va ser esperar que el Satriani no anés de Déu de la guitarra. I això, probablement, era impossible.

Edit this setlist | More Joe Satriani setlists