The heat is on, una obsessió de joventut

Jo era molt jovenet quan la peli Superdetective en Hollywood va estrenar-se. La peli, a mi i a tots els meus amics, ens va encantar. I pels que, en aquell precís moment de les nostres vides, començàvem a descobrir la música, començàvem a tenir els nostres primers grups i cantants favorits, la banda sonora d'aquesta peli ho va petar. Els temes instrumentals del Harold Faltermeyer van ser icònics en la època, però hi va haver-hi un tema que em va treure la son.

Es tractava de The heat is on, del Glenn Frey, un ex-membre dels Eagles dels que, anys més tard, em faria fan absolut. M'encantava, em tornava boig, era el millor que havia sentit en la meva vida, em feia sentir viu i alegre cada cop que l'escoltava o la taral·lejava.
Vaig esperar àvidament que la posessin per la ràdio per tal de poder-la gravar i així escoltar-la mil cops. Ho vaig fer, però, és clar, eren altres temps, i la tecnologia no la teníem tan a l'abast com ara. El meu equip de gravació "professional" estava format per una ràdio tronada de la meva àvia per una banda, i per una gravadora Sony que m'havien regalat. Així que la cosa estava en caçar la cançó a la ràdio, esperar que estigués ben sintonitzada, i llavors posar-hi la gravadora al costat i, en el més absolut dels silencis, resar per tal de que en aquell precís moment no passés una ambulància o que algú de casa entrés a l'habitació avisant-me per anar a dinar cridant.

El millor de tot és que, anant tot bé com anava, havent-la caçat a la ràdio sense que el locutor la xafés massa al principi, havent-se mantingut el món en un respectuós silenci, a la meva flamant gravadora... li van fallar les piles cap al final. És a dir —i d'això me'n vaig adonar després— que l'aparell va gravar la darrera part de la cançó a una velocitat molt per sota de la normal. Així, quan la vaig tornar a escoltar per primer cop, la meva sorpresa va ser absoluta en comprovar com la part final s'accelerava absurdament fins que al bo del Glenn Frey se li posava ve de "pito" i les guitarres se't clavaven al cervell de tan agudes com eren.

Anys més tard, és clar, vaig aconseguir comprar-me el vinil en el qual podia escoltar-la a velocitat normal, sense acceleracions cacofòniques. Però encara avui en dia, cada cop que s'acosta el final de la cançó, estic convençut de que començarà a accelerar-se i que el Glenn Frey s'escanyarà de nou amb les notes més altes.