Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.
Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.
El seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).
Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.
Marc, a veure que et sembla? No volia que fos rés estereotipat, però si que digués alguna cosa.
ResponEliminahttp://elspotolsmistics.blogspot.com.es/2013/04/s-ha-passat-l-arros-ja-es-questio-de.htm