Descansi en jazz, Charlie Haden

Un dels problemes de desconnectar per vacances és que, de cop i volta, quan tornes, el món ha canviat. A pitjor.
Jo, quan vaig marxar, aquest món encara produïa sons bellíssims. Ara ja no. Ara se m'ha mort el Charlie Haden.

Ell tocava el baix. Però, per damunt de tot, era un creador. I les seves creacions, al costat del Brad Mehldau, el Pat Metheny, el Keith Jarret, l'Ornette Coleman, qui fos, han vingut a omplir els meus silencis o, fins i tot, a decorar sonorament una festa o reunió a casa (que la música també pot decorar, que no és cap delicte ni menyspreu fer-la servir com a decoració, que no sempre cal escoltar cada nota al detall per gaudir d'un disc).

Hi ha molts discs del Haden que m'agraden. Però el que més és el seu Nocturne en el que, amb l'ajut del pianista Gonzalo Rubalcaba, provava d'acostar-se al bolero en clau de jazz. El disc, tot i que molts crítics el rebutgen i titllen de fàcil i poc atrevit, em sona deliciós. Les tonades clàssiques llatines com Noche de ronda o Tres palabras s'arrosseguen lànguidament i em transporten a nits caloroses, a bars entaforats en cantonades, a empedrats mullats i a comiats llargs.

Mai el vaig poder veure en directe, gran error. I ara ja no hi és. Descansi en jazz, Charlie Haden.