21 de juny 2018

Jeff Beck - Wired (1976)

Per descomptat, cada instrumentista té el seu segell, el seu so, la seva signatura. També els guitarristes que han fet carrera en solitari. I a un el diferencies pel seu so net i el seu particular vibratto (B.B. King), a una altra pel seu slide elegantíssim (Bonnie Raitt), o a un altre pels seus bendings desbocats (Steve Vai). Però el cas del Jeff Beck és diferent. A ell se'l diferencia pel seu estil musical, així, a l'engròs. Per descomptat que té, també, signatures particulars molt reconeixibles, però allò que el fa diferent de qualsevol altre és la seva estranya i magnífica fusió de guitarra de rock amb el funk i el jazz.

Mai el funk i el jazz havien sonat tan abrusadors, tan volcànics i roents. La sonoritat del Beck és inaudita i mai repetida en la història del rock (perquè és rock, això que sentim, no?). Li afegeix una selecció d'escales molt particular que s'aparta del ventall habitual del gènere i que el fan transitar per paisatges sonors molt més rics que els d'altres virtuosos de les sis cordes. En aquest Wired que tenim entre mans, l'immediat successor del seu magistral Blow by blow, tot això queda emmarcat per al record en un disc vibrant i poderosíssim.

Arrenca funk, però molt funk, tant amb Led Boots com amb Come Dancing, però ja s'arrapa al jazz versionant ni més ni menys que al Charles Mingus amb el Goodbye Pork Pie Hat, una mena de blues estirat en el que el Beck arrossega les notes i les entortolliga sempre pensant més en la sonoritat que no pas en demostrar-li res a ningú. Hi ha poques peces instrumentals on la guitarra sigui tan expressiva com aquí.

A tot això, el bo del Jeff deixa la responsabilitat compositiva als seus companys de banda i es concentra en la interpretació. Potser les composicions no són les més determinants de la història del rock (Jan Hammer, Max Middleton i Narada Michael Walden en són els responsables) però són vehicles perfectes per donar sortida a un ventall amplíssim de recusos expressius de tota la banda. El Wilbur Bascomb al baix gaudeix com pocs baixistes poden fer-ho en un disc del gènere rock, el Narada Michael Walden impulsa la banda amb una bateria precisa i sincopada, gens habitual, i el Jan Hammer, potser menys visible que en altres col·laboracions amb el guitarrista, deixa entreveure la seva genialitat als teclats en un parell de peces (sobretot a Blue Wind, un tema molt representatiu de l'estil del teclista i de la seva perfecta fusió amb el Jeff Beck en aquest pregunta-resposta en el que s'encasten). La banda (amb certes variacions), doncs, funciona; i molt bé que funciona.

L'àlbum es fa curt com una mala cosa. Perquè quatre temes per cara són un caramel que et treuen de la boca quan més n'estàs gaudint. Però l'encert musical del disc també va per aquí: donar sempre allò que cal, i no allò que la gent vol. I escoltar-lo, per curt que sigui, és un delit. Si no tens fogots mentre l'escoltes és que no estàs massa viu, company/a! Deixa't endur pel foc del Jeff Beck i la seva fusió a 1.000 graus centígrads.