Pintaven bastos en una tarda nit que amenaçava tempesta i que plovisquejava intermitentment. i l'arrencada del concert no augurava bons presagis, amb l'elecció del tema Pull it, una rocallosa peça de distorsió infame del seu darrer disc d'estudi que va ressonar excessivament en l'acústica dels Jardins de Pedralbes, seguida d'una Stratus —aquesta ja una mica més melòdic— en la que Beck semblava encallar-se cada dos per tres sense acabar de trobar la inspiració.
Però a mesura que el concert va anar progressant, la banda del Beck (sòlida, rigorosa, virtuosa a estones) va disposar un llenç prou còmode com perquè el guitarrista deixés anar tot el seu arsenal. Es va recolzar en multitud de versions en les que, des de sempre, el Jeff es sent extremadament còmode. Les seves versions, no val a enganyar-se, no són temes que escull per incloure en els setlists dels seus concerts com a regal per les audiències, sinó que en el seu cas es tracta d'una de les pedres de toc de la seva discografia, sempre farcida d'acostaments a temes diversos composats per altres que conviuen amb les creacions pròpies. Més de la meitat dels 22 temes interpretats en el concert foren versions, però la gran majoria eren peces que el Beck ja havia entomat en els seus àlbums. Des de la mítica Cause we've ended as lovers de l'Stevie Wonder fins a Little Wing del Hendrix, passant per Otis Rush, els Beatles, Sly and the family stone, Sam Cooke o la Mahavishnu Orchestra. Perquè el Beck sempre ha estat un consumat versionista, capaç de revisionar temes d'altri en clau instrumental i guitarrera que sempre, absolutament sempre, proposen un acostament interessant sense desvirtuar l'original, preservant-ne les essències.
En aquest capítol va aprofitar per afegir-se a l'escenari el vocalista Jimmy Hall, bastant incapaç d'aplicar-hi personalitat a les seves interpretacions, tot i la seva més que evident capacitat vocal. Amb ell la banda anava fent petits interludis cantats que suposaven un punt i seguit a les peces instrumentals que, evidentment, dominaven el setlist. Val a dir, en tot cas, que a pesar de les limitacions com a vocalista i com a showman del Hall, ell va ser part integral d'un dels moments més àlgids del concert, una màgica i espaterrant versió del A change is going to come del Sam Cooke en el que el vocalista es va esgargamellar i on la resta de la banda, Jeff Beck inclòs, van estar absolutament excels.
La banda, de fet, va estar sublim en tot moment. La formació era reduïda (entre d'altres coses perquè hi havia algun ajut des de la taula de mescles), amb un bateria espectacular i superdotat com el Vinnie Colaiuta (habitual de sessions amb el Herbie Hancock, l'Sting o el Frank Zappa), la baixista Rhonda Smith (que ha tocat amb Prince, Chaka Khan o Beyoncé) i una violoncelista (sí!, una violoncelista!), la Vanessa Freebairn-Smith, que es guardava la feina d'omplir la sonoritat dura dels altres tres intèrprets. Arremolinats al voltant del bateria (i no de l'artista principal), la banda no semblava tenir fissures. Es van permetre el luxe, fins i tot i per sorpresa del respectable, de convidar a la Ruth Lorenzo (sortida d'X Factor i, posteriorment, representant espanyola a Eurovisió) a interpretar una versió encertadíssima i fogosa de l'I want to take you higher dels Sly and the Family Stone, demostrant que té un talent enorme i que damunt de l'escenari pot muntar un show ella sola amb la seva empenta i la seva veu poderosíssima.
La guitarra capriciosa del Beck, sempre sorprenent, sempre disposada a agafar camins i escales imprevistes, va conduir la vetllada per la senda d'aquell rock potent i rocallós, amb destil·lacions jazzy i funk, extraient de la seva guitarra sons força impossibles. No es parla prou de l'habilitat d'aquest guitarrista atípic que, a pesar de ser un guitar-hero, no actua com a tal i ni necessita canviar de guitarra cada dos per tres ni li calen massa cosa més que un parell de pedals i de tècnica amb la seva mà dreta per fer parlar la seva sis-cordes en idiomes desconeguts per a la majoria de guitarristes virtuosos que plantegen els seus concerts com si fossin una demostració de la seva flexibilitat i velocitat dactilar.
Amb un notable crescendo i competint contra les inclemències del temps, el Jeff Beck es va guanyar un auditori voluntariós però força inexpert que es va deixar enganxar per l'art musical d'un geni de la música contemporània sense parangó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada