30 de juny 2018

Jack DeJohnette - Parallel Realities (1990)

És un disc del Jack DeJohnette, però podria passar perfectament per un disc del Pat Metheny, o un del Herbie Hancock. El guitarrista no només produeix, sinó que hi imprimeix la seva dicció fluida i vigoritzant. I el teclista no només serveix de comparsa sinó que hi fica cullerada constantment. I el Jack? On és el Jack? El Jack DeJohnette és on sempre ha estat, al comandament d'una bateria creativa i molt adaptativa (les seves incomptables col·laboracions amb els Coltrane, Davis, Jarret, etc. ho ratifiquen), solta i estimulant que s'adiu sempre amb els conjunts als que s'acobla. Nogensmenys, és sovint considerat el més sòlid dels bateries dels 70 i 80. Per si fos poc, aquí el DeJohnette s'atansa també al baix sintetitzat per acabar d'arrodonir la secció rítmica, com per no deixar-la en mans de ningú més.

La cosa és que el trio juga al jazz com si fos una extensió d'ells mateixos. La integració entre els tres és impressionant, els encavalcaments sonen senzills, plàcids, naturals. El bateria s'esplaia, és clar, en la seva secció, deixant que la varietat predomini sobre la intensitat, i convidant a un espai creatiu mutable, adaptatiu. Per bé que el Hancock s'arrenca sovint a fer solos, les seves textures i acompanyaments sovint formen part de la mateixa secció rítmica que el DeJohnette lidera (com en la magnífica i enganxosa Nine over reggae). Això sí, quan es deixa anar els seus dits desfilen damunt les tecles amb una elegància digna de qui ha acompanyat als més grans i a contribuït a forjar gèneres híbrids entre el jazz i el rock. Potser no és el Hancock més brillant, o el més creatiu, però sí el més adequat i elegant integrat en un conjunt.

I llavors, és clar, arriba el Pat Metheny que, com dèiem al principi, sembla que es faci seu el disc. El seu fraseig inconfusible s'apodera de l'escena i recargola les seves sis cordes fins que se li acaben els trasts. Un mai no s'acaba la creativitat il·limitada del guitarrista de Missouri. En els talls més llargs (el que li dóna títol al disc, però també el John McKee), és on sembla sentir-se més còmode, menys encotillat, i on troba més espai per recórrer el màstil amb fruïció.

Els tres, per tant, juguen al mateix joc, i guanyen tots tres. La seva imbricació absoluta entrega un àlbum que potser no arriba a la genialitat però que traspassa sobradament el magisteri. Magisteri posat en solfa per tres grans del jazz que, un dia de 1990 es van posar a fer allò que millor saben fer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada