El bon amic David Monsó m'ha descobert aquest recent episodi del sempre estimulant programa de TV que és Carpool Karaoke en el que al cotxe del James Corden s'hi puja ni més ni menys que Sir Paul McCartney (per a alguns millenials, "esa señora").
Haig de confessar, inicialment, que no sóc gens fan del Paul. No sóc un beatlemaníac, no m'agraden gens els Wings i no suporto la carrera en solitari del McCartney. Si voleu que us digui la veritat, sempre he menystingut una mica, ho confesso. Però avui, veient al James Corden emocionat com mai (i mira que l'home ha compartit trajecte amb alguns dels més grans noms del pop i del rock) m'ha obligat a repensar-me la meva postura i a admetre que era del tot injusta.
El gust ara no el canviaré; segueix sense agradar-me el McCartney. Però el que es veu en aquest fantàstic episodi del programa de TV és que és un autèntic mite i que s'ha escolat en les vides de moltíssima gent de moltes i diverses generacions. El retorn a la seva casa natal, al pub on tocava o a la "barber shop showing photographs of every head he's had the pleasure to know" de Penny Lane són preciosos no pel sol fet en si sinó per les reaccions dels que allà es troben. Els ulls se'ls obren desaforadament en veure a l'ex-Beatle, llegenda viva de la història del rock i de la història de la cultura en general.
El programa conté moments absolutament preciosos i emocionants. Mira que sóc molt fan (ara sí) del programa del Corden i que n'he vist una bona pila, però diria que aquest romandrà com un dels més perfectes perquè no només hi ha karaoke dins el cotxe sinó que es busca la interacció amb l'entorn i això amplia una mica l'encotillament habitual de la fórmula del programa.
Veieu-lo, dediqueu-li els 30 minuts que dura, perquè s'ho val. Us agradi el Paul McCartney o no. Paraula de no-Beatle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada