02 de juliol 2018

Guns N' Roses en directe a l'Estadi Olímpic (1/7/2018)

Foto: Albert Garcia
Dir que Guns N' Roses és grandiloqüència, excés i parafernàlia rock és alhora una obvietat i una evidència, doncs aquestes sempre han estat les senyes d'identitat d'una formació que, en el seu moment àlgid (inicis dels 90) foren la més gran banda de rock 'n roll del món. Les disputes internes i els egos esberlaren una màquina de fer rock que havia trasbalsat el panorama musical, retornat el rock més dur a les ràdios i que tan sols va començar el seu declivi quan el grunge va fer acte de presència.

La seva reconciliació arriba en el moment ideal, acotxat per un món abocat al revival i a la nostàlgia, portant els vells hits incombustibles per mig món en una gira extenuant. Hi ho fa amb la grandiloqüència necessària, amb un setlist molt generós, focs artificials i molta complicitat amb un públic massiu que el pas del temps ha convertit en heterogeni.

McKagan, Slash i Rose no són els mateixos d'abans, però el seu públic tampoc. (En un concert revivalista es produeix l'estrany efecte duplicat d'assistir-hi per retornar a la joventut, per acabar descobrint que la catarsi no fa altra cosa que fer-te adonar, a tu mateix i a l'artista, que el temps ha passat i que més valdria anar-ho acceptant, anar tancant portes; ja se sap que "yesterdays, got nothing for me"). I així, amb aquest acord tàcit (i quasi mitja hora de retard), els californians es disposaren a regalar-li al respectable tres generoses hores en les que pogueren fer repàs d'una bona colla dels seus èxits més rotunds, molt recolzats en el seu fundacional Appetite for destruction (era molt evident que la banda s'ho passava molt millor interpretant aquest àlbum que qualsevol dels altres), una canonada salvatge a la boca de l'estomac que va sacsejar les arrels de la música popular, però sense deixar de banda els altres àlbums, a excepció feta de l'Spaghetti Incident, amb un sol tema, Attitude (reversionat per incloure quatre versos d'un altre tema del mateix disc).

Foto: Cristina Calderer
No es van oblidar ni tan sols del Chinese Democracy, el disc suposadament més car de produir de la història que l'Axl Rose va gravar, ja en solitari, i que aquí va sonar més del que calia (tres cops!) i molt desangelat en prescindir d'allò que fa de l'àlbum quelcom mínimament digerible: la seva sobreproducció, forjada a cop d'estudi durant quinze anys. Potser per compensar, el setlist també va deixar espai per un tema de la banda de l'Slash, el Slither de Velvet Revolver. Fins i tot hi va haver temps per les versions dispars i heterogènies: de la melodia d'El Padrino de Rota fins a Pink Floyd, passant per un homenatge a Soundgarden o a The Who.

Poc a poc i fins a un total de 31 temes, els 'Roses' demostraren voluntat i entrega, amb un Axl Rose molt minvat de facultats vocals (la seva veu ha perdut cos, sobretot en les franges més agudes, aquelles que es van convertir en emblemàtiques) però que insistia en reproduir les seves corredisses amunt i avall de l'escenari (ara més a poc a poc, ara sense la gràcia solta i jovial de quan pesava la meitat i no tenia papada) i a recordar-nos amb les seves mirades amenaçadores que ell és el gall del galliner. L'acompanyava una banda molt ferma i contundent, que repartia decibels amb mala idea, liderats per un Slash que sembla obcecat en demostrar-nos allò que no cal, que és un gran i molt dotat guitarrista, a costa d'oblidar que el que ens va fer-lo adorar no era la velocitat de la seva digitació sinó la claredat dels seus solos i la bella precisió de les seves melodies. A càrrec d'ell van estar els pitjors moments del concert, obsedit en fer de guitar hero per a un públic que no havia vingut a buscar això.

Se'ls hi podrà tirar en cara un ritme desencaixat amb excessius alts i baixos (provocats per l'obcecació en recaragolar les intervencions solístiques dels guitarres), una desmillora molt evident de les qualitats vocals del Rose, un setlist discutible (calia incloure la insofrible 'Coma' o un tema com 'I used to love her' amb el seu missatge misogin i assassí?) i mil altres defectes. Però no se'ls hi pot dir que no hi posessin voluntat i entrega, professionalitat i generositat.

En definitiva, un es pot preguntar si no hi havia més pa que formatge, si no hi havia més voluntat que precisió, si no hi havia més ganes i expectatives que resultats tangibles. I potser la resposta sempre sigui afirmativa en tots tres casos. Però la voluntarietat i l'entrega dels 'Roses' ha de quedar fora de tot dubte i sospita. El més còmode hagués estat entregar un concert de dues horetes justes per poder passar per caixa aviat, però la banda superà qualsevol expectativa i sobrepassà les tres hores en un acte de generositat poques vegades vist en bandes que ja ho tenen tot fet i que només volen viure de rendes. Sembla com si als californians no estiguessin en això pels diners sinó per demostrar-se a si mateixos i al món que van ser una banda molt influent i que per reclamar un lloc en la història cal allargar l'ombra i demostrar humilitat, encara que aquesta sigui una humilitat grandguinyolesca i excessiva, com ha de ser en una banda de rock 'n roll.