Pat Metheny - Question and answer (1990)

Quina claredat! Quina execució tan viva, lluminosa i fluïda! Si el jazz ha de ser alguna cosa, que no sigui això que abracen aquests nou talls gravats en un sol dia (unes vuit hores tancats en un estudi) per un Pat Metheny que, exhaust de les seves gires mundials en un moment ben dolç de la seva carrera, volia parar una estona i tocar per tocar, junt amb el gran Roy Haynes (hi ha qui diu que és el pare dels bateristes moderns) i el Dave Holland, habitual de Miles Davis.

No hi havia intenció alguna de gravar un àlbum. Tan sols de tocar plegats, tots tres, en un format, el de trio, que permet una major llibertat als intèrprets. I així van tocar, en plena llibertat, sense la pressió d'haver de ser escoltats per ningú. "Si ho arribo a saber --comenta Metheny a la funda del seu àlbum-- escurço els solos, estructuro millor i més clarament les peces...". No va fer falta. Precisament, aquesta és la grandesa d'aquest disc: les peces entren com ganivets roents, gràcies a la més absoluta llibertat creativa i improvisatòria del moment.

El disc arrenca com un llamp, reversionant Davis i el seu Solar. Quina matraca! Metheny està desbocat! I no només en aquest tema, sinó en la meitat dels talls, que presenten tempos elevats. La digitació de Metheny, aquí sense artificis, sense efectes ni distorsions, s'allibera de la instrumentació més bigarrada del seu Pat Metheny Group (molt en particular dels teclats del Lyle Mays, un instrumentista que li aporta tant al Metheny com l'encasella) i desencalla melodies fantasioses i recargolades que van i venen sense quasi espai per als silencis.

En contraposició, els temes més dolços s'arrapen a aquella innata habilitat del guitarrista per trasbalsar amb suavitat. Hi ha poques coses més belles en el món que un trio de jazz tocant suaument. I el Metheny, el Haynes i el Holland ho fan a la perfecció, més que res perquè és quan es toca suau que es noten més les aliances entre els músics (sense elles les balades es tornes innòcues, babaues, gens memorables ni evocadores), com a Old folks, la revisió del clàssic de Hill i Robison que va fer famosa en Charlie Parker.

El disc, fonamentalment, flueix. No queda clar cap a on (cap a on es dirigeixen, en tot cas, les converses, les preguntes i respostes?), però hi va sense dilació, sense rumiar-s'ho gens ni mica, sense entretenir-se en silencis o moratòries. És un disc directe, compulsiu però que ha sabut, gràcies a la perícia dels tres membres del trio, esquivar la rugositat i les imperfeccions abruptes d'allò que es fa sense pensar. Això és un disc que no havia de ser, això és una gravació que ningú havia d'escoltar, això és un fantasma musical que ha vingut per perseguir-nos amistosa i musicalment.