El mandarí meravellós - Béla Bartók (1982)

Aquesta suite per al ballet 'El mandarí meravellós' és fascinant a més no poder. La música de Bartók, molt expressiva, acompanya la fantàstica història de tres pinxos que convencen a una prostituta perquè sedueixi homes des de la seva finestra, els atregui i, un cop al pis, l'atraquin. Però un dels homes que atrau és un mandarí misteriós que s'abraona sobre la noia lascivament, i ella se li resisteix. 

Els pinxos se li tiren a sobre i li claven diverses ganivetades, però el mandarí misteriós ni s'immuta. El mandarí torna a assaltar la noia, i els pinxos tornen a agafar-lo, i aquest cop el pengen del sostre. Llavors, el cos del mandarí comença a emetre una llum increïble.

La noia decideix acabar amb ell, però per comptes d'usar la violència, el deixa que se li acosta i l'abraça. En quan ho fa, les ferides del mandarí comencen a sagnar i, apaivagat el seu desig, mor. 

Així de pertorbador és aquest ballet de Bartók basat en un llibret Menyhért Lengyel. La música del compositor hongarès, per descomptat, recull aquest desig soterrat que s'escampa i s'expandeix incontroladament, amb un estira i arronsa extremat i explosiu. El ballet, en la seva estrena, va causar tal commoció que es va prohibir, i a no es va tornar a representar en vida de Bartók. 

Manual de cortejo - Rodrigo Cuevas (ronda a Raül Refree) (2020)

Ha costat, però la reivindicació d'allò local, de la tradició musical, ha acabat trobant un espai en el microcosmos cultural contemporani. Superada l'obsessió per allò forà, sobretot anglosaxó, aparcat el cosmopolitisme pop que ens feia creure que tot allò global era millor perquè ens feia moderns, ens incloïa en la contemporaneïtat, la prudència i la calma ens ha permès mirar cap endins o, si més no, més a prop, rescabalant el maltractament de totes aquelles particularitats sonores enganxades a la terra, als pobles, i no als despatxos de les grans productores musicals.

Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, els Hermanos Cubero, el Niño de Elche i tants altres han reivindicat allò local i tradicional, les arrels, unes vegades mantenint-los purs en un exercici de conservació molt lloable, altres fusionant-los amb una producció enginyosa i moderna. En aquesta segona direcció busca el Rodrigo Cuevas reflotar la tradició musical asturiana i galega, deixant que el Refree faci allò que sap fer tan bé: trobar-li unes sonoritats impossibles a quelcom aparentment immutable.

Cuevas tira de muñeiras, coples i xiringüelos per dibuixar una topografia que sona propera, que sona natural i quotidiana, entre textures electròniques i percussions sintètiques que fan que el disc remeti tant al passat com al present. I ho canta amb els habituals melismes dels pals que toca, amb una veu clara i directa que sense fer-te tremolar per dins sí compleix amb escreix la seva feina.

Hi ha històries d'amor i de desamor, però també de crims innombrables comesos sota la cobertura d'un garrulisme de poble i d'una Espanya franquista i retrògrada. I hi ha testimonis de persones de carn i ossos, habitants de contrades menys remotes del que semblen, que ens recorden històries, personatges i tradicions que el temps sembla voler empassar-se.

Cuevas està decidit a seguir aquesta senda d'investigació, recerca i experimentació amb la tradició, i se li pot augurar un futur immens a poc que tingui la precisió i l'encert de seguir fent discs com aquest magnífic Manual de cortejo.

Halsey - Manic (2020)

En un context musical prefabricat, l'única esperança és la individualitat, la personalització, l'obertura en canal: la veritat. Perquè els embolcalls ja estan fets, i uns es copien dels altres esperant encaixar, no desentonar. Però mai no hem de jutjar un llibre per la portada, ni un caramel per l'embolcall.

Perquè la Halsey necessita parlar d'ella mateixa, i no de tòpics universals. I en la seva confessió autodestructiva, aquest Manic és un mirall que ella mateixa ha construït ("Standing now, in the mirror that I built myself", canta al tema batejat amb el seu propi nom i que obre el disc) en què pot explicar-nos que el seu cel no és blau ("my sky's not blue, it's violent rain", a Clementine) o que està constantment tenint depressions i desmais ("Because in my world, I'm constantly, constantly havin' a breakthrough (Hmm) / or a breakdown, or a blackout", també a Clementine).

I ho canta amb aquella veu constantment reclosa en una gola ofegada, que sembla incapaç d'obrir-se i alliberar-se, que té tendència a apagar-se cap al finals dels versos. Fraseja hàbilment, enllaçant versos incomplets amb els següents o, fins i tot, amb les tornades, generant micro-tensions que es resolen immediatament després, mentre construeix rimes directes en apariats, reforçant aquesta qualitat de tensió i resolució ràpida.

I canta al despit d'amants inútils i aprofitats, a una indústria musical opressora, a homes desagraïts. Però sempre, sempre, carregant contra ella mateixa, orientant el despit en la mateixa direcció, odiant-se a sí mateixa i a la seva incapacitat de superar-se i d'anar més enllà del que les seves limitacions li permeten.

El disc avança pels seus generosos 16 talls amb temes de curta durada però molt directes, amb tornades que no es repeteixen mai en excés, i buscant una certa amplitud sonora que és, alhora, una gran basa i una limitació. Perquè en la seva ambició, la Halsey busca acostar-se a un públic ampli i aficionat als hits radiofònics a través d'una notable riquesa musical —que si arpegis de guitarra, que si flirteigs amb el cabaret-pop, que si ara semblo la Pink, que si ara la Rihanna— i això genera, al mateix temps, un disc ric i entretingut, però també una certa sensació de difusió, de dilució en terrenys massa trillats. Com de bonica seria una edició d'aquest Manic sense concessions.

A pesar de tot, la Halsey surt triomfant gràcies a la seva sinceritat, a fer d'aquest disc un confessionari honest i frontal, sense pèls a la llengua en el qual no té cap recança a cantar que "your pussy is wonderland" o bastir una metàfora tan deliciosa com dolorosa al voltant dels seus problemes de fertilitat ("They told me once, nothing grows / When a house ain't a home", a More).

La simfonia fantàstica de Berlioz

El primer cop que vaig sentir aquesta simfonia va ser quan el personatge del Patrick Bergin a 'Durmiendo con su enemigo' l'escoltava obsessivament, mentre enclaustrava, oprimia i assetjava a la pobra Julia Roberts. Em va costar desenganxar-la d'aquest record, però hores d'ara aquest origen cinematogràfic ja no és més que una anècdota molt diluida en el passat.

Perquè aquesta obra de Berlioz és una meravella. Ja em perdonareu però és... fantàstica. Plenament romàntica en quant a la seva intenció descriptiva, intentant evocar una situació o una història únicament des de la música, va ser l'última per a la qual Berlioz va escriure un programa que ajudés als espectadors a escoltar-la i a "entendre-la". En aquest programa en explica la història d'un home que cau bojament enamorat i que, en el desesper de ser rebutjar, s'enverina. El verí, però, no és prou fort i tan sols el sumeix en una mena d'estat semi-inconscient, com oníric, en què s'imagina a la seva estimada en un ball, passejant pels camps.

Però el deliri el porta a imaginar que li és infidel i, encara en somnis, decideix assassinar-la (i aquí tornen els ecos de la pel·lícula, oi?). És jutjat i condemnat a mort, i portat al cadafal. La seva darrera visió, al fil de la mort per guillotina, és la d'un conciliàbul de bruixes i monstres que el torturen,

Així de fantàstica és la història i, per descomptat, la música d'aquesta Symphonie Fantastique, una de les seves obres mestres més reconegudes. Escoltar la música tenint aquesta trama al cap és esfereïdor i, alhora, fascinant, de tant evocadora com és la música, de tant reconeixibles com són els diferents elements i leit motiv que l'omplen.

Gaudiu d'aquesta meravella en aquesta versió en directe de l'Orquestra Filharmònica de Radio France dirigida per Myung-Whun Chung el 13 de Setembre de 2013.

Wynton Marsalis i la Jazz at Lincoln Center Orchestra, en directe al Palau de la Música (28/2/2020)

Foto: Robert Ferreres: @robert9ferreres

"La veritat de la música s'ha de preservar", reclamava el Wynton Marsalis davant d'un Palau de la Música absolutament a vessar. "I per això cal donar veu als joves", insistia, després d'haver-li donat l'oportunitat al Lluc Casares de participar com a convidat amb la banda, i d'haver convidat personalment a la Sant Andreu Jazz Band del Joan Chamorro a fer de teloners.

Perquè Marsalis ha dedicat tota la seva carrera a estudiar i preservar el jazz, si més no el que es feia abans que la fusió dels 70 i 80 li canviés la cara. Des dels seus inicis amb el moviment dels Young Lions, on intentava retornar el jazz acústic a la prominència i als caps de cartell, fins a la seva gestió al davant del Lincoln Center des d'on promou l'estudi del jazz, la seva difusió a les escoles i, en definitiva, la cura per les arrels jazzístiques, Marsalis sempre ha estat lligat a un cert neoclassicisme reivindicatiu.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Anit el va desplegar sobradament al Palau de la Música, recuperant clàssics com Duke Ellington, Jerry Roll Morton, Buddy Bolden però també peces més modernes dels "nous clàssics" com Thelonious Monk o Wayne Shorter. Wynton descarregà tota la precisió mil·limètrica d'una banda sòlida com poques, amb una fogositat metàl·lica tremenda que feu retrunyir les estructures d'un Palau atapeït com mai, delerós de veure una de les icones de la història del jazz.

La icona, però, no és una diva. Al contrari, Marsalis s'integra en la banda com a un més de la seva secció (al darrera de tot, última fila, enquadrant-se dins la secció de les trompetes, com qualsevol altre), fugint de ser el solista principal (de fet hi ha companys seus que tingueren més oportunitats solistes que ell) i actuant, això sí, de mestre de cerimònies, micròfon en mà, presentant els temes i incidint en la seva manera d'entendre el jazz.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Quan ell era el solista, en tot cas, la claredat de la seva trompeta, amb aquell vibrato elegant i punyent, removia les entranyes i et transportava a altres èpoques on el jazz era més juganer, menys cerebral, més festiu. Però aquest no era el seu paper. Marsalis cedí el protagonisme als talentosos músics de la seva banda perquè es lluïssin tant en el seu paper d'intèrprets com en el d'arranjadors de peces mítiques adaptades per a la banda.

De regal, en el primer comiat de la vetllada, piano, baix, bateria i la trompeta del Marsalis, quedant-se endarrerits de la resta de músics, improvisaren un quartet efímer però intens que deixà amb ganes de més. Podrem mai més tornar a veure un Marsalis excels i solista en format de quartet o quintet?

Foto: @TheOutlaw76

Sigui com sigui, les dues ovacions eixordadores amb el públic completament dempeus ratificaven una nit intensa farcida de bon jazz executada per una banda excelsa, compacta i brillant. Si el llegat del jazz estava, a principis dels 80, en mans del Wynton Marsalis, aquest ha sabut fer camí i preparar a aquells/es que han de continuar la seva feina.

El ser humano - Casa (2019)

A Casa és a on el Gonzalo Fuster (emmascarat rere el seu nom de guerra, El ser humano) ha gravat, majoritàriament, aquest disc, que ha tallat en 11 bocins que sonen sincers, oberts, personals. Creant textures poderoses, potents i fosques (com a la inicial Mira ahora, amb un violoncel aclaparador que conjura passats farcits de falses promeses), batuts de guitarra molt pop (sobretot en el tram final), o acompanyaments al piano (en els temes més propers a la balada), aquest ésser humà ens convida entrar a aquesta, la seva llar.

A Casa és a on ens convida a passar, a veure l'interior, les entranyes d'una llar més o menys endreçada (no fem música, precisament, per endreçar la nostra casa, el nostre interior?), i cadascun dels 11 bocins, de les 11 estances, s'endevina quelcom de molt tangible, palpable, allunyat de idees vagues, metàfores forçades o clichés pop. Al contrari, semblen 11 fotografies sortides d'una capsa de records molt personals, aquelles que desencadenen un grapat de sentiments confosos i barrejats.

I dins d'aquesta Casa, el Gonzalo sembla traçar una topografia en miniatura d'indrets que ha trepitjat: de Corbera a la falda del Montgó de Dènia, passant però també per la nació que funden i declaren dos amants, amb himne i bandera inclosa, a Somos nación (inesperadament trepidant), o per la mar, que potser és l'única veritable llar que tenim tots els que olorem des de casa el Mediterrani (com ens diu adéu, al final del disc, amb Mi patria es el mar) o ens sembla sentir les gavines a totes hores, també en els darrers segons del disc.

És una Casa en la que hi ressona l'esprimatxada veu del Gonzalo, una que sembla innòcua fins que es llença al buit i en algun determinat registre (el que es presenta, sobretot a Por hábito —reinterpretació de L'abitudine de la Mina— i a Mi patria es el mar) sembla que estiguem sentint a un Camilo Sesto en calma, aquell que es preparava el camí cap a l'èxtasi de la tornada amb veu fràgil i fremint per descarregar després el seu torrent desbocat. El fraseig intens i sovint atapeït ens arrossega cap a les seves intimitats i secrets, confessions que arriben com en una conversa lleugera que agafa confiança.

I aquesta Casa és acollidora, perquè la nostàlgia —present, palpable— no és un lloc sinó un record d'un lloc, i no fa mal. I perquè el que s'hi canta són coses vives, no mortes, de batec recent i poderós, no esmorteït ni moribund o ancorat en l'autocompasió. El Gonzalo canta perquè li cal, i això es nota en cada racó d'aquesta Casa sonora que ha bastit a base d'una sinceritat que reconforta i convida a tornar-hi, un cop i un altre; tornar a Casa.

Jens Lekman & Annika Norlin - Correspondence (2019)

Un disc músico-epistolar en el qual el Jens Lekman i l'Annika Norlin es proposen el repte de compondre i enviar-se una cançó-carta cadascun dels mesos de l'any 2018, de Gener a Desembre, com si d'una correspondència musicada es tractés. 12 talls, per tant, en una conversa gravada sempre contra el rellotge i reduint els instruments a veu, guitarra i cordes.

El Jens comença recordant quan es van conèixer, tot rememorant la seva manera d'establir relacions amb estranys ("qui, realment, necessitava a qui?") i li acaba proposant oficialment d'iniciar la correspondència mensual. L'Annika li respon exposant-se, recordant les incòmodes experiències de joventut als vestuaris femenins assetjats per adolescents desbocats i professors de gimnàstica pervertits.

I així, entre costumbrisme ("espero que et compressis una jaqueta a Göteborg", "m'aixeco d'hora, és el dia de les eleccions") i referències al zeitgeist (comentant la mort de l'Avicii o l'estrena del documental sobre la secta dels Rajneeshpuram) aquesta mena de folk meditatiu encadena converses més o menys travades en les que descobrim a una Annika fràgil i sovint al límit de la depressió ("llavors va ser quan vaig considerar seriosament hibernar com un ós", o "aquesta la dedico al sentiment de fracàs"), mentre el Jens, més centrat i en pau, sembla voler recolzar-la en la distància (oferint-se, fins i tot, rellevar-la en la següent entrega per tal que pugui esvair l'estrès que l'aclapara) per bé que també somia amb clonar-se i poder repartir la feina entre tots els seus altres "jo".

Hi ha, entremig, perles delicioses, com la que menciona una visita del Jens a la botiga de cosmètics (Cosmetic store, que sona molt Nick Drake) per acabar vessant una llàgrima quan la dependenta li frega la mà amb una loció, o la pretensió de l'Annika d'apuntar-se a una secta per poder deixar-se guiar i no haver de pensar més.

Es nota, certament, que hi ha hagut pressa: les instrumentacions són senzilles i algunes lletres no acaben d'encaixar amb el ritme o hi entren molt forçades, però la sinceritat sura en aquest experiment i compensa sobradament les palpables i previsibles limitacions tècniques. (Al web del disc es poden escoltar les versions primeres, aquelles que es van enviar originàriament i que després han passat per un xic de poliment d'estudi per poder publicar-se amb dignitat).

El disc es tanca de manera memorable. Al Novembre arriba el Jens per acomiadar-se amb On the edge of time, probablement la millor del disc, sobretot perquè representa un canvi important (jugant profusament amb les veus que es van afegint per capes) i perquè la melodia és tan reexida com les altres o més, però aquí no depèn de la guitarra per bastir-se.

I, per últim, l'Annika tanca el disc recordant com es va compondre la nadala 'Santa nit' i com es va cantar alhora per dos bàndols en guerra enfrontats, en una treva nadalenca que, molt adequadament, segella un disc encisador i íntim on, en les juntures de les cançons s'hi entreveu una amistat que sorgeix, un vincle que es forja a base de confessions i sinceritat musicada.

Atención Tsunami - Vltra (2019)

Qui diu que no es fan discs compromesos, en ple segle XXI? I qui diu que no es pot fer política combinada amb la festa i el ball? (Al cap i a la fi, tal com NO va dir l'Emma Goldman, "si no puc ballar-la, la teva revolució no m'interessa"). Doncs sí, i tant que es pot.

Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".

Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.

Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.

Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".

La millor botiga de discs a Múnic?

Per respondre a aquesta pregunta caldria, primer de tot, haver vist totes les altres, cosa que no he fet. Però en tot cas sí que us puc garantir que Dock's CD-Börse és un tros de botiga absolutament espectacular amb una selecció quasi infinita de CDs i vinils de tot tipus i gènere.

Es troba a l'Aventinstrasse nº 8, a 5 minuts de la Marienplatz, i en un barri ple de bars fantàstics, molts d'ells amb actuacions en directe. Obren de Dilluns  Dissabte de 12:00 a 20:00 i qui s'hi atansi trobarà un paradís de música en diferents formats. L'entrada ja és força llaminera, doncs ja acull una bona pila de vinils de rock, pop, jazz i electrònica.

Però el veritable tresor de la botiga la trobem en travessar una petita porta amagada al final del primer pis, en un racó, que ens du a unes escales.

Unes escales que ens duen a un soterrani en el que s'hi troba la secció de CDs. I l'espai és enorme i molt ben arranjat, amb seccions diverses que inclouen la molt necessària de "música alemanya".

Amb preus que van des dels 2,5€ fins als 10'5€, s'hi pot trobar de tot i firar-te a gust amb les seves gangues d'ocasió. Difícil no marxar d'allà carregat.

King Crimson en directe al Coliseum (12/7/2019)

Foto: Pedro Plaza Salvati

Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.

Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè Lark's Tongues in Aspic, i perquè Red, i perquè Discipline. I perquè —és clar— In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el setlist que pocs van trobar a faltar el 21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.

Foto: Albert Cuesta

Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.

Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.

Edit this setlist | More King Crimson setlists

Kronos Quartet en directe al Teatre Grec (26-6-2019)

Foto: Consuelo Bautista

La inauguració del Festival Grec del 2019 va venir a càrrec dels ja mítics Kronos Quartet, un grup de cordes que, a base de treball intens i tenacitat ha aconseguit escolar-se entre els intèrprets de música d'avantguarda amb millor resposta popular. Són un referent entre el respectable, però també entre els músics contemporanis, que no dubten en composar per a ells o acceptar encàrrecs agosarats que el quartet acabarà interpretant pels escenaris del món.

Així, els Kronos igual poden atacar composicions de noms mítics de l'avantguarda musical com Terry Riley o Philip Glass, reinterpretar a un clàssic contemporani com Henryk Gorecki o a un de noucentista com Alban Berg, mentre col·laboren en diverses bandes sonores. La força del quartet ha estat sempre, precisament, un cert eclecticisme sempre orientat a trencar les barreres entre alta i baixa cultura, difuminar les fronteres dels gèneres alhora que, irònicament, deixen al seu públic amb la sensació d'haver assistit a un acte d'elevació cultural.

Per a aquest concert inaugural, el setlist que van escollir presentava dues particularitats. En primer lloc, rebaixava l'atreviment i l'heterodòxia musical, polia les arestes més inharmòniques d'algunes de les seves peces més habituals, potser per adequar-se a un públic que, en certa mesura, era neòfit i no havia pagat l'entrada sinó que havia estat convidat (autoritats incloses). I en segon lloc, presentava una unitat temàtica evident i molt suggeridora, la música americana del segle XX i inicis del XXI, tot amarat d'un gens velat missatge d'unió i protesta d'esquerres, i amb l'acompanyament visual de la imagineria enginyosa i evocadora de l'Alba G. Corral.

Val a dir que el seu inici, si més no, va ser tan atrevit com una banda reputada es pot permetre ser: una reinterpretació de la versió que Hendrix va fer de l'himne nord-americà va acabar amb un missatge del David Harrington, líder de la banda, esperant "que aquesta música arribi a les oïdes d'un molt concret inquilí de la Casa Blanca". Estridències, esgarips, cordes estripades i una amplificació extremada van recordar-li al respectable davant de qui estava. El públic va tremolar per dins, només per dins, mentre per fora aplaudia l'atreviment. Va ser, en tot cas, l'única gosadia important de la nit.

A partir d'aquí, seguí el repàs a la música americana de capçalera: versions de temes tradicionals com The house of the rising sun, Summertime o el God shall wipe all tears away. El públic encantat d'identificar, encara que fos algun passatge dels temes que reinterpretaven amb molt de gust musical. Li seguí la inclusió d'un parell de temes del projecte 50 for the future en el que la banda ha encarregat 50 composicions noves a músics contemporanis per generar un corpus musical per a les noves generacions: l'excessivament naturalista Clouded Yellow i la molt interessant per bé que farcida de clichés Little Black Book.

I en aquest punt va ser on el temps es va aturar. A l'escenari aparegué la Maria Arnal per afegir-hi veu al quartet i atacar tres temes reivindicatius, dos sobre la guerra civil espanyola (en una d'elles va ser prou hàbil com per barrejar-la amb La vall del riu vermell) i una del Pete Seeger en el centenari del seu naixement. L'auditori dempeus, fent-la tornar a l'escenari. La Maria Arnal mai no decep, el què fa toca fibres molt sensibles de tothom que para l'orella.

El tram final del concert potser va decaure una mica a partir d'aquí, fonamentalment perquè el One Earth, One People, One Love del Terry Riley és excessivament eteri i llarg i perquè el Quartet Satzt del Philip Glass, interpretat amb la col·laboració de tres quartets joves de l'ESMUC no va passar de l'anècdota benintencionada.

En tot cas, el públic volia més, una mica més. I el bis obligat ens va retornar al Jimi Hendrix, amb un Purple Haze que, de nou, va sonar estrident i farcit de distorsió cordal. Va ser com si el primer i últim tema de la nit fossin uns parèntesis que vinguessin de l'espai exterior per acomodar un repertori totalment contrari a la seva essència.

Part del públic volia més, però massa tímidament com per atiar a la banda a tornar-hi. Ja n'hi havia prou, tot plegat ja tenia prou sentit tal com estava. Tampoc no estava la nit per a massa floritures.

Edit this setlist | More Kronos Quartet setlists

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent

Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano

En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.

Edit this setlist | More Mark Knopfler setlists

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán

"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.

Diego García "El Twanguero" en directe al Bar Mediterráneo (5-12-2018)

Foto: Noemí Roig @noemix

Quan fa un parell d'anys el Diego García es va acostar al Marula Cafè per embadalir-nos amb la seva música que és mixtura de moltes sonoritats, ja va quedar-se sol a l'escenari durant tres peces per, sense l'acompanyament de la seva banda, abraçar la seva guitarra espanyola i dur-nos en un viatge musical des de Chicago fins a la Patagonia, en un trajecte musical narrat amb sis cordes. Ara ho veiem clar: era un assaig.

Un assaig per al que ens va regalar ahir al "Medi" de Balmes. Sol (però ben acompanyat amb la seva acústica) i sense un setlist premeditat ("cuando toco solo me gusta ir mirando a la cara a la gente e ir tocando"), "El Twanguero" va tornar a portar-nos de viatge, aquest cop per les seves "Carreteras secundarias" (títol de l'àlbum que està presentant), parant als revolts més sonors del camí. Tirant únicament de fingerpicking i en constant referència al seu adorat Chet Atkins, el Diego García va transitar paratges familiars (versions del Guitarra, dímelo tú del Yupanqui, Mr. Sandmand de les Chordettes, The man's too strong dels Dire Straits, però també temes propis que ja comencen a fer-se habituals en els seus concerts) alhora que presentava temes del seu darrer disc.

Sempre proper i amb ganes d'agradar, el García va seguir demostrant les seves habilitats guitarrístiques (el que fa, com ho fe, és MOLT difícil, molt complex) però, sobretot, la seva passió per la melodia, per les sonoritats i per fer de la música un veritable llenguatge de les emocions que desdibuixi fronteres.


[Moltes gràcies a l'Ed Gar per les matisacions i rectificacions oportunes].

45 cerebros y 1 corazón - Maria Arnal i Marcel Bagès (2017)

Quasi sembla com si la Maria i el Marcel haguessin agafat el relleu de la Sílvia i del Raül, tot just uns mesos després. Perquè aquesta proposta intimista guanyadora des de la seva concepció no només ha aconseguit el mateix favor del públic i de la crítica especialitzada que el consagrat Granada d'aquells, sinó que, igualment, ha esdevingut, per a molts, el millor disc del passat 2017, han omplert teatres arreu i, en tot cas i per damunt de tot, han regalat les oïdes a qui s'ha atansat a escoltar-los atentament.

Perquè el seu és un treball, primer de tot, mestís. S'hi barreja la cançó protesta més folk, alguns pals flamencs i el fado. Des d'un treball molt bàsic de veu i guitarra, la parella se't posa a la butxaca des de les primeres notes, per anar-te explicant històries terribles i dolces, de laments i esperances. Des d'una protesta enèrgica contra l'oblit i les transicions tancades en fals fins a una enginyosa crítica al consumisme, passant per una cançó de comiat d'un nounat mort que et pot fer bramar si no hi arribes degudament advertit.

Els melismes de l'Arnal són bellíssims, arrossegant les síl·labes dels seus versos per sobre de diverses notes, anant i tornant, xiuxiuejant i perdent la veu, o xisclant un molt sonor "A mamar tots els versos!". I els punteigs i arpegis d'en Bagés no només acotxen l'Arnal sinó que busquen el seu espai, canviant de sonoritat a cada tema per refermar la seva veu. Una producció que busca invisibilitzar-se li posa el llacet, deixant que els protagonismes se'ls emportin qui se'ls mereixen.

Una joia de disc, una delícia d'escoltar, un corprenedor grapat de cançons que tothom hauria de sentir per entendre el que s'està coent a Catalunya a nivell musical, amb l'aparició de propostes tan fascinants com aquesta.

Sign 'o' the times - Prince (1987)

Si un observa detalladament la portada, aparentment poc estilitzada, d'aquest àlbum del Prince, un ja té alguna pista clara del que s'hi trobarà a dins: caos; frenesí; disbauxa; eclecticisme. Exactament com a la portada.

I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.

Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.

El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!

Rosalía - El mal querer (2018)

T'hi pots posar com vulguis, però si escoltes el disc de la Rosalía i no sents res és que estàs mort per dins. No hi entenc de trap, ni de flamenc, ni —ja que hi som— de música. Però costa escoltar El mal querer i aguantar-se el patiment i les llàgrimes.

Al darrera hi ha un concepte potent, el maltractament i les relacions tòxiques, que la Rosalía ataca prenent diferents veus i parlant-te a la cara del que li passa a qui ho pateix, del que s'escolta dir, del que es diu a si mateixa, del que li diuen. Doneu-li un cop d'ull a les lletres i resistiu-vos-hi si podeu.

Se n'està parlant molt, de la Rosalía, aquests dies, amb l'habitual polarització i les ganes de fer-se el llest que presideixen aquests temps infames de haterisme VS hipèrbole. Potser l'únic remei és una escolta sincera i honesta, sense altra judici que el de decidir si t'agrada o no, si et toca o no. La resta... la resta no importa gens.

Matangi / Maya / M.I.A., un documental que no va de la M.I.A.

Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.

Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".

De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

Désormais, on ne nous verra plus ensemble

Désormais / On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).

Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.

La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.

No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:

"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".

Adieu, mon vieux copain.

Jordi Sabatés - Portraits - Solituds (1979)

En Jordi Sabatés és un músic català tan absolutament conegut dins del sector com insuficientment conegut per la resta. La seva carrera sempre ha trepitjat marges i racons poc transitats, amb la gosadia de qui és un pou d'influències (no només musicals) i la serenor de qui sap que no està bastint un artifici sinó una sentida interpretació d'allò que vol musicar.

En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.

En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.

El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.

La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.

Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.

James Ingram - The power of great music (1991)

Mentre el món ja començava a orientar-se cap al rock alternatiu, a punt d'abraçar el canvi que va suposar Nirvana i el grunge, jo encara estava ancorat en el Rn'B americà, les seves balades tallades totes pel mateix patró i les veus suposadament interessants dels Peter Cetera, Michael Bolton i companyia. Aquest disc del James Ingram va arribar a les meves mans a través del tema de la pel·licula d'animació 'Fievel y el nuevo mundo', una balada absolutament mil·limètrica cantada a duet amb la mítica Linda Ronstadt, 'Somewhere out there', que em va semblar la perfecció feta música durant aproximadament cinc o sis setmanes (sí, així d'efímeres eren les meves opinions radicals al gir de la dècada). El que em vaig trobar en la resta del disc, val a dir-ho, el va convertir en un dels més sentits al meu plat durant la meva joventut incipient.

Perquè la seva primera cara estava completament farcida d'allò que més m'agradava: balades pop amb la seva entrada de teclats, la seva estructura vers-tornada-vers-tornada-solo-tornada, i una temàtica romanticona i toveta que omplia les meves quimeres amoroses dels vint anys. La veu rodona i profunda de l'Ingram m'arribava clara i podia quasi bé entendre totes les lletres amb el meu anglès de batxillerat. 'Just once' em segueix semblant un tros de tema preciós, i el ja mencionat tema de la pel·lícula d'animació aguanta molt bé perquè està magníficament produïda i perquè es nota que el James Horner, compositor de la banda sonora del film, hi va ficar cullerada.

I encara que la segona galta del vinil mai em va enganxar tant, doncs s'endinsa en tempos més accelerats que em trencaven la màgia, encara es pot rescatar la meravellós 'Baby, come to me' a duet amb la Pati Austin, que va ser el tema de l'Ingram més exitós i popular.

Escolto ara aquests discs de la meva joventut amb una mica de vergonya (poca), però molt encuriosit en trobar-hi música molt sòlida que aguanta el pas del temps millor del que era d'esperar.

Kenny G - Silhouette (1988)

Fa un temps vaig decidir que la categoria de 'guilty pleasure' o plaer culpable no m'afectava gens ni mica. Si és un plaer no pot ser culpable. Punt. Que el que no mata engreixa, i el que no, és pecat. Però m'és igual. Un té una edat per anar-se avergonyint del seu trajecte, fins i tot del musical. És per això que no em fa cap vergonya confessar-vos que jo vaig ser el més gran fan del Kenny G sobre la terra.

Tot i que ell mai ha estat avesat a les improvitzacions i, per tant, això l'allunya de l'esfera del jazz, encara avui en dia i a pesar dels puristes (puristes? Ha! Me'n en ric, jo, dels puristes!), al Kenny G se'l cataloga sempre a la secció de "jazz". I, si acceptem aquesta categorització, hauríem de dir que el senyor G és el música de jazz més exitós de la història. Sí senyor, de la història. És el paio que més discs ha venut dins d'aquesta categoria, en gran part degut a aquest Silhouette que tenim entre mans. És clar que també ha estat el músic de jazz més criticat i vilipendiat de la història...

En tot cas, als anys 80, la dècada que va veure néixer el seu estrellat, les crítiques no se sentien, no eren prou fortes com per eixordar la tona mètrica de lloes que li arribaven d'arreu del món. La seva popularitat s'havia forjat en les emissores d'allò que abans se'n deia AOR (Adult Oriented Rock) —aquí a Catalunya l'emissora que l'entronitzava, sens dubte, era Catalunya Ràdio— i el seu públic estava format per gent de totes les edats que tenia ganes que li agradés el jazz però en realitat no el suportava. És per això que la seva fórmula a mig camí entre el funk, l'Rn'B i el jazz permetia un fàcil accés a tothom. Encara més, la seva predilecció per les balades —allò que alguns en dirien smooth jazz— esdevenia l'epítom de la balada sofisticada, aquella que un s'imaginava posant en una cita romàntica que acabava en una habitació a mitja llum i amb una copa de cava a les mans.

El Kenny G, per dir-ho així, venia a completar la imatge icònica del romanticisme vellutat dels vuitanta, tan propiciada per les pel·lícules. Qui s'hi podia resistir? Escoltar al G era imaginar-se haver triomfat amb aquella persona que somiaves, haver-la seduït fins les últimes conseqüències. Els solos de l'alto-sax del bo del Kenny no eren prou recaragolats com per trencar la màgia, i la base enllaunada tan pròpia dels 80 (culpa del Walter Afanassief, un dels productors de moda del moment, habitual del Michael Bolton), no molestava gens ni mica i era prou mecànica i robòtica com per encaixar perfectament en l'estètica musical de la dècada.

El vaig gastar, jo, aquest vinil. Però el seu moment va passar ara fa molts anys i no hi havia tornat fins avui. He descobert diverses coses importants:

1- Que el disc, en realitat i més enllà de les èpoques, està força bé. Les melodies són molt encertades i pendolen molt bé entre allò esperat i allò sorprenent del jazz.
2- Que no em fa cap vergonya escoltar-lo ni recordar el que em feia sentir.
3- Que no és jazz, ni de conya. Que si li canvies el saxòfon per una guitarra elèctrica seria un disc de rock, i si la distorsió d'aquesta no fos massa gruixuda, seria un disc de pop.

Me n'he adonat, també, que el que evoca, ara, són els records d'aquelles imaginacions icòniques romàntiques, no les imaginacions en si. Els meus somnis romàntics de l'actualitat disten molt d'aquells, ensucrats i forjats a cop de televisió i cinema. Eren —ara ho veig clar— somnis imposats i no propis. Els meus somnis actuals —aquests sí— els he elaborat jo, són meus, totalment meus. I no hi ha cap música que ajudi a fer-los més rodons. Ni tan sols el Kenny G.

Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.

Bob Dylan - Blood on the tracks (1975)

Confesso haver reaccionat malament a la concessió del premi Nobel de Literatura al Bob Dylan. No era una reacció totalment contrària però se'm van passar pel cap tants i tantes escriptors/es que haguessin aprofitat el premi per sortir de l'anonimat i arribar a més gent que no vaig saber valorar prou bé el fet que un poeta que musica els seus versos hagués obtingut aquest guardó.

Perquè les lletres del Dylan, ah!, amics i amigues, les lletres del Dylan són d'aquelles que un no pot simplement sentir de fons (també passa amb el Cohen, per exemple) sinó que ho ha de deixar tot i escoltar-les, buscar-les hi les cinc potes, les mil-i-una referències biogràfiques, artístiques i reminiscències vàries. Paro i escolto el disc, i em trobo —com sempre, què esperaves!— un poemari musical que en Dylan va fer servir de mocador i de teràpia després de la seva ruptura amb la seva dona.

El seu retorn a les seves arrels acústiques abandonant momentàniament als seus The Band regala un disc intimista, tranquil (pel que es veu, era més tranquil en primeres versions, però l'obsessió malaltissa per la perfecció del Dylan el va portar a revisar-les i a imprimir-les-hi una mica més de ritme) i farcit d'al·legories i imatges ben sucoses. Si em de fer cas dels experts, els versos estan plens de Baudelaire, de Rimbaud, de pintors francesos i referències bíbliques. Quasi res. El típic d'un disc de rock, oi? (No!).

Dylan estructura moltes de les peces en esquelets rígids (talment com si de poemes es tractés) en els que es menyspreen les tornades i l'esforç narratiu es concentra en uns versos molt similars en mètrica i rima que sovint es rematen amb un apariat que dóna títol al tall. Aquestes estructures, que Dylan aborda amb un fraseig que tendeix a buscar els canvis sobtats d'octava per dur-nos cap al clímax, li serveixen per narrar històries, sovint allunyant-se de l'escena (per molt que sigui autobiogràfic) i veure's com un personatge que s'explica a si mateix. Particularment afortunades en aquesta matèria resulten els dos primers talls de l'àlbum: Tangled up in blue, una història fragmentada temporalment (comença en el present recordant la dona de la seva vida, es transporta al passat i conta les seves separacions i rencontres mentre el temps passa), i Simple twist of fate (on el protagonista passa una sola nit amb una dona en la que creu reconèixer l'amor de la seva vida).

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquestes estructures fèrries, com a You're gonna make me lonesome when you go o Meet me in the morning,  que és un blues en tota regla. Però encara que l'estructura variï, l'obsessió del Dylan per explicar històries i per trobar les paraules més suggeridores per fer-ho roman intacta i generosa amb qui l'escolta. Dylan, en definitiva, sempre ha estat un mag de les paraules, un storyteller en tota regla. Potser sí que es mereixia el Nobel. Sense pal·liatius.

Eels, en directe a la Sala Barts (11/7/2018)

Foto: Naomi Dryden-Smith

En el món de la música hi ha poques certeses. Però si n'hi ha una, aquesta és que els Eels, en directe, mai deceben. Ens tenia massa ben acostumats, el senyor E., a sovintejar Barcelona (2010 a la Sala Bikini, 2013 a la Sala Barts, 2014 al Grec), i aquest hiat de quatre anys s'ha fet massa llarg (el mateix Mark Everett va disculpar-se damunt l'escenari per "haver trigat tant a tornar"). I hi havia expectació perquè en els dos darrers, els més seguits, la banda havia decidit separar el seu repertori més rocker i el més baladista i intimista., entregant sengles enormes concerts però que gravitaven al voltant d'un d'aquests dos pols principals. Què tocava, aquest cop? Un altre cop els Eels de xandall i barba oferint un fulgurant concert de rock 'n roll d'alt octanatge? O un de vestits de comunió i piano, d'arpegis mínims i repertori talla-venes?

Doncs ni sí ni no, ni blanc ni negre, sinó tot el contrari. L'Everett ha encarat aquesta gira com una barreja de tonalitats de l'anterior i la tralla rock s'encavalca sense dificultats amb els tempos més pausats, una mica a l'estil del que fou el magnífic concert del 2013 a la Sala Bikini). El resultat, no falla, és efectiu, perquè per damunt de tot planeja la sensibilitat aparentment simple d'un home colpejat per la vida que ha trobat en la música la seva manera de fugir endavant i trobar un lloc al món.

Foto: Míriam Pastor Pedrón

Però, a més, en aquesta gira els Eels han volgut incloure un homenatge a tres músics que, si hem de fer cas dels agraïments que llençaren a les acaballes del concert, han estat la causa principal de la passió per la música de la banda: Prince, Pete Townshend i Brian Wilson. Arrencaven amb Out on the street dels Who i Rapsberry Beret del de Minneapolis, oferiren un primer bis que incloïa tan sols el When you were mine, també del Prince, per acabar el concert amb el Love and mercy del Brian Wilson.

No fou, en tot cas, l'única novetat, doncs per primer cop en la seva història, el Mark Everett decidí acostar-se als seus temes més clàssics en versions adaptades, refundades, completament girades de l'inrevés, buscant un cop d'efecte. Així, van sonar accelerades i distorsionades peces absolutament mítiques i habituals del seu repertori com I like birds, My beloved monster i Novocaine for the soul. Un pot trobar a faltar la delicadesa de les tres peces originals, però en un concert com aquest, la revisió en format rock de peces més toves va ser tota una sorpresa molt ben rebuda pel públic.

Foto: CHBM89

I tot i que el show venia trufat de parlaments del senyor E., amb el públic i amb la banda, que estaven excessivament preparats (o massa reproduïts) i mancats de frescor (fins i tot van tocar una peça de creació pròpia, Little Joe, per presentar al nou bateria... i ja fa 28 vegades que han interpretat aquest tema en els directes de la seva gira actual), l'esperit dels Eels romangué intacte i durador.

Amb un setlist molt més compensat que en altres ocasions (només quatre peces del seu darrer treball, la gran majoria dels àlbums de la banda representats), els Eels van, un cop més, fer les delícies d'un públic que creix amb ells i al que li agrada pensar que el Mark Everett és una petit pardal ferit, cridaner però inevitablement adorable, al que cal acollir cada cop que se't para en una branca propera.

Edit this setlist | More EELS setlists