El ser humano - Casa (2019)

A Casa és a on el Gonzalo Fuster (emmascarat rere el seu nom de guerra, El ser humano) ha gravat, majoritàriament, aquest disc, que ha tallat en 11 bocins que sonen sincers, oberts, personals. Creant textures poderoses, potents i fosques (com a la inicial Mira ahora, amb un violoncel aclaparador que conjura passats farcits de falses promeses), batuts de guitarra molt pop (sobretot en el tram final), o acompanyaments al piano (en els temes més propers a la balada), aquest ésser humà ens convida entrar a aquesta, la seva llar.

A Casa és a on ens convida a passar, a veure l'interior, les entranyes d'una llar més o menys endreçada (no fem música, precisament, per endreçar la nostra casa, el nostre interior?), i cadascun dels 11 bocins, de les 11 estances, s'endevina quelcom de molt tangible, palpable, allunyat de idees vagues, metàfores forçades o clichés pop. Al contrari, semblen 11 fotografies sortides d'una capsa de records molt personals, aquelles que desencadenen un grapat de sentiments confosos i barrejats.

I dins d'aquesta Casa, el Gonzalo sembla traçar una topografia en miniatura d'indrets que ha trepitjat: de Corbera a la falda del Montgó de Dènia, passant però també per la nació que funden i declaren dos amants, amb himne i bandera inclosa, a Somos nación (inesperadament trepidant), o per la mar, que potser és l'única veritable llar que tenim tots els que olorem des de casa el Mediterrani (com ens diu adéu, al final del disc, amb Mi patria es el mar) o ens sembla sentir les gavines a totes hores, també en els darrers segons del disc.

És una Casa en la que hi ressona l'esprimatxada veu del Gonzalo, una que sembla innòcua fins que es llença al buit i en algun determinat registre (el que es presenta, sobretot a Por hábito —reinterpretació de L'abitudine de la Mina— i a Mi patria es el mar) sembla que estiguem sentint a un Camilo Sesto en calma, aquell que es preparava el camí cap a l'èxtasi de la tornada amb veu fràgil i fremint per descarregar després el seu torrent desbocat. El fraseig intens i sovint atapeït ens arrossega cap a les seves intimitats i secrets, confessions que arriben com en una conversa lleugera que agafa confiança.

I aquesta Casa és acollidora, perquè la nostàlgia —present, palpable— no és un lloc sinó un record d'un lloc, i no fa mal. I perquè el que s'hi canta són coses vives, no mortes, de batec recent i poderós, no esmorteït ni moribund o ancorat en l'autocompasió. El Gonzalo canta perquè li cal, i això es nota en cada racó d'aquesta Casa sonora que ha bastit a base d'una sinceritat que reconforta i convida a tornar-hi, un cop i un altre; tornar a Casa.