Vangelis - Mask (1985)

Mask és un àlbum que, per la seva contundent sonoritat, segueix retrunyint en el teu cos un cop ja n'has acabat l'escolta. La potència reverberant dels timbals, la sobredosi aclaparadora dels cors massius (de la English Chamber Orchestra, no acreditats) que entonen sil·labes soltes i aparentment incongruents (escollides per Vangelis únicament per la seva sonoritat) i la percutora massa sonora dels sis moviments d'aquest vinil, son espaordidores. Sobre les estructures electròniques primigènies que Vangelis desplega, s'hi acumulen ràpidament onades salvatges i enfurismades de cants corals grandiloqüents i percussions tremendes, que sovint s'enfronten en un diàleg violent i fantasiós.

Perseguint reminiscències ancestrals, no tan sols amb les sonoritats però també amb el grafisme escarit, probablement d'arrels pre-mexicanes, l'home orquestra grec s'espolsa tota etiqueta acusadora i s'escapoleix de les sonoritats i de les textures sintètiques per donar llum a un dels seus vinils més orgànics i de perfil més clàssic.

Però no només d'apocalíptica percussió i de cors tribals està confeccionada aquesta meravella musical. Els matisos melodiosos i els passatges més reposats hi son molt presents; sempre, això sí, supeditats a la grandiositat sonora de la resta; però és justament per aquest contrast, que cobren rellevància i s'eleven com a volutes melòdiques que engalzen amb el següent atac de l'embafador so coral i de percussió.

Alguns d'aquests bells passatges s'alcen en molts moments com a veritables protagonistes del disc. Fins i tot un d'ells es converteix en un tall sencer, el del quart moviment, en el que una veu masculina (Guy Protheroe) recita unes frases (en una pseudoforma de llatí) sobre una suau maror de marimbes que, entallades en forma de seqüència electrònica clàssica (escola de Berlín en diuen), apuntalen el lirisme de la peça i consoliden el so de l'obra tot just en el començament de la segona cara del vinil.

I com tronen els baixos! I com exploten els timbals! Endinsar-se en aquest vinil és com endinsar-se a una tempesta tenebrosa de pluges torrencials i tèbies que ens du per la seva fosca insondable cap a un viatge en l'espai i el temps, evocant visions ancestrals, mites, ritus i deus possiblement oblidats. A mesura que la negror gira en el tocadiscs, la visió s'enterboleix i les sensacions s'aguditzen fins a extrems pròpiament irreals, descobrint un disc d'una riquesa cromàtica excepcional i una obra de referència en la discografia del grec Vangelis.

Björk - Bilbao (13-7-07)

El monstre de titani vermellós que reflectia els darrers raigs de sol es delia tant com les quasi 12.000 persones de perfil i procedència diversa que s’amuntegaven expectants a l’esplanada que presideix el monumental museu bilbaí. L’espera fou llarga –particularment agreujada per l’absència d’un dels dos teloners i la brevíssima actuació de l’altre que no arribà a deu minuts i que més que caldejar l’ambient el va refredar- però amb molta menys manca de puntualitat del que és habitual, la Björk entrà en escena, envoltada d’una cohort mixta de músics que tant brandaven instruments clàssics com bateries i metalls diversos com s’abocaven a estranyíssims aparells electrònics de dubtosa musicalitat sobre els que els seus dits aviat s’esvalotarien a la recerca de botons, fitxes de colors i palanques diverses.

Arrencar amb el senzill que ha presidit les llistes de mig món en les darreres setmanes pot no ser un gest agosarat, però si és un èxit segur i un bon punt de partida per escometre un repertori més propici d’auditoris refinats i espectadors asseguts que no pas del que en diríem un concert d’estadi. Però l’equilibri és un aspecte que la islandesa domina a la perfecció, ja sigui mesclant pop amb la electrònica –sempre amb aquell accent d’avantguarda tan propi de la Gudsmondöttir-, ja sigui barrejant instruments reals amb altres digitals o, com és el cas, intercalant temes de pausada degustació amb veritables obusos ballables de ressonàncies techno. I la mixtura va funcionar a la perfecció en una nit màgica com poques, plena de riqueses textuals, vocals, instrumentals, sonores i, sobretot, de connexió espiritual. Perquè si alguna cosa va quedar clara en l’actuació de la nit del divendres, és que la Björk connecta amb extremada facilitat amb aquells racons de l’ànima que un creia tenir ben arrecerats, lluny de l’esguard d’estranys. Cadascú tindrà els seus motius, però el públic en massa semblava anar mancat de mocadors per eixugar-se les llàgrimes que s’atansaven als seus ulls. Digues-li connexió, digues-li karma, digues-li idolatria mitòmana; el cas és que la veu de la Björk se sentia a la perfecció doncs les veus trencades i ploroses dels seus fans no donaven per més.

Per sobre de clàssics com Hunter, Jöga o All is full of love, tan sols per citar-ne alguns, -no son tots els temes de la Björk futurs clàssics?- la seva veu infantil acaronava aquelles lletres poètiques, sentides i sovint amb aquell punt d’univers Björk, jugant, com sempre, amb les seves armes preferides: que si un gemec púber per aquí, que si un bruel lleoní per allà, que si ara saltironejo voleiant les faldilles com una mossa que llueix despreocupadament la seva falsa innocència, o que ara vaig i us deixo bocabadats amb un agut sorprenent, projectat amb contundència, i us quedeu pensant una bona estona com pot haver sortit això de dins d’un cos tan menut.
Els seus recursos tècnics son evidents; tant com infal·libles i, sobretot, correctament emprats i enfocats -estem segurament davant de la reina actual dels melismes, aquelles notes en les que s'hi encabeixen diverses sil·labes, tècnica només emprable per a aqui té en la seva gola una mina d'or com ella-. La potència expressiva de la Björk, ja no tan sols amb la seva veu sinó amb les seves composicions, apunta directa al cor, i la seva destresa combinada amb el seu indubtable magnetisme la converteixen en una arma de destrucció massiva musical d’alt calibre.

Sobre un escenari polit i indubtablement estètic però mai estrafolari ni sobrecarregat, s’hi col·locaven minuciosament la secció electrònica –incloent-hi un Reac-table, un instrument que es manipula mitjançant unes fitxes que, en funció de la seva ubicació, generen unes textures inversemblants i peculiars que ajudaven a embolcallar l’amalgama sonora-, la secció de metalls, contundent, pesada, grandiloqüent, perfecta per apuntalar allò d’orgànic que en les seves arrels té la música de la islandesa, la bateria virtuosa tot i que sovint arrossegada pel terbolí electrònic, i el teclat emprat a la manera més clàssica i que recolzaria alguns dels moments més íntims de la vetllada. I venint d’una artista tant lligada al videoclip, a la experimentació visual, que això sigui tot el que es pugui dir de l’escenari no deixa de ser una sorpresa. Ni pantalles gegantines, ni lluïments pirotècnics, ni jocs de llum més enllà d’alguns làsers que es perdien en la densa boira que tenyia la fosca. Gens d’artifici; només Björk. I d’aquesta renuncia a allò que és artificial en sortí beneficiada una musicalitat dramàtica, una expressivitat fora mida i una emotivitat contagiosa que deixà en quadre tot l’aforament.

A mesura que la Björk desvetllava un repertori lleugerament diferent del que és habitual en aquesta gira de presentació del seu darrer disc –incloent-hi fins i tot dos temes cantats en la seva llengua nativa-, les pulsacions electròniques prenien més protagonisme, els ritmes s’acceleraven i el respectable es deixava portar tumultuosament cap a un finale escandalós, de reverberacions purament techno per conduir les masses al deliri.

En les retines quedaven les borroses imatges d’una Björk entregada, que ens havia atrapat literalment amb les seves xarxes a Hunter, el segon número de la nit, i que ja no ens va deixar anar. I sempre és un plaer ser una presa en mans de caçadora tant subtil i generosa.

Després d’uns bisos preciosos que deixaren ganes de més, rematats per un oportuníssim Declare independence agraït amb un eskerrik asko que embogí la parròquia local, l’espectacle conclogué deixant, això sí, una empremta profunda, d’aquelles que no s’obliden, en els assistents i demostrant que res no brilla més que la Björk; ni tan sols el Guggenheim.

Fotografies (c) Rafa Rivas

Bo Hansson - Magician's Hat (1974)

Després d'inaugurar la seva carrera amb l'esplendorós i comercialment exitós Lord of the rings —on recreava una suggestiva banda sonora de la trilogia de Tolkien, molt abans que Hollywood li posés les mans al damunt—, Bo Hansson es lliurà a una altra gravació suggeridora i evocadora, aquest Magician's Hat. La gènesi d'aquest segon llarga durada prové de dues fonts diferents. La primera és la dels temes remanents que no van cabre en el Lord of the rings. I la segona és l'evolució del so que ja investigà en aquell, i que en aquesta continuació s'expandeix cap a territoris més ambiciosos, ampliant la paleta de colors i cercant eixamplar els matisos amb una banda més poderosa.

El que en el primer treball del suec era minimalisme -potser seria millor dir que anava mancat d'una certa riquesa i varietat- en aquest es troca en refinament, grandor expressiva i una mena de serenor pausada, aquella que arriba amb la maduresa creativa.

Sempre condensant la bellesa expressiva sobre partitures de rock progressiu, aquí Hansson deixa entreveure la seva passió pel jazz —va ser després d'assistir a un concert de l'organista Brother' Jack McDuff que va decidir adquirir el seu primer teclat, un autèntic Hammond— prestant protagonisme al saxo de Gunnar Bergsten que converteix alguns dels temes amb pur jazz urbà dels 70. El mateix començament de l'àlbum amb The City ja entra amb una mena de vamp repetitiu que actua com a motiu recurrent de tornada cada cop que s'enllesteix una falsa improvisació de prog-rock. Es com si en Charlie Parker hagués volgut practicar fusió jazz-rock amb el suec.

La densitat que no només els saxos sinó també les guitarres, les flautes i un bon grapat d'instruments més li donen al conjunt s'aprecia en la diversitat sonora dels talls així com en l'evolució constant del disc, que camina per diferents paisatges, intercalant canvis de tempo, de registre i de sonoritat. Deslliurat de les cuirasses evocatives dels temes que en el seu primer disc intentaven acompanyar moments de les fantasioses aventures dels de Hobbitton, en aquest àlbum de temàtica més oberta -tot i que igualment de tall fantàstic- les obligacions paisatgistes desapareixen per deixar lloc a una llibertat creativa de contexts canviants, ara descaradament progressius, ara agosarats solos rock, ara directament jazz. I és justament en aquesta varietat sonora en la que rau la bellesa d'aquesta peça d'enginyeria seventie, dotada d'una qualitat esponjosa que sembla atreure tots els variats instruments en un tot comú, sòlid però lleuger, polimorf i d'alta volada, amb passatges d'un lirisme embolcallador que contrasten amb d'altres de rauxa polifònica ravatada, sovint en un mateix tall.

Amb bellíssims fraseigs solistes, majoritàriament dels teclats de'n Hansson i de les guitarres de Kenny Hakansson (elèctrica) i Rolf Scherrer (acústica) , però també de flautes, harmòniques, timbals, els susdits saxos i del preciosista piano elèctric de Bobo Stensson, les melodies solquen espais sonors densos però mai atapeïts, compactes però sense entaforar capes autocomplaents. Es més, semblen ser les bases sobre les que planegen les melodies les que se les hi adapten, evolucionant amb elles i no demandant servilisme i genuflexió incondicionals com és costum.

Tal com suggereix la il·lustració de la portada de Jan Ternald, del barret d'un mag en poden sortir bellíssimes excepcions orgàniques, fins i tot venint d'un virtuós dels teclats de la era electrònica, tot i fent-nos envejar la evident llibertat creativa i musical d'un decenni irrepetible i de fruits diversos, saborosos però sovint arraconats als fons de catàlegs de difícil rescat comercial.

Chet Baker

Quan tothom volia tocar bebop, quan la única dèria dels músics era sonar accelerats i atapeir notes les unes damunt les altres per lluir-se, quan tots els trompetistes volien ser com Dizzy Gillespie, en Chet Baker bufà les seves entranyes cap un altre territori: el de la melodia.
Ell també era capaç d'enfonsar els pistons a velocitats endimoniades, però s'hi deixava l'ànima en cada nota, separant-la clarament de la precedent i de la successora per tal d'enaltir-la i fer-la distintiva. Alliberava les notes a l'aire amb una claredat que esvaïa les boires de fum que omplien les foscors dels locals on la gent s'entaforava per veure el diamant en brut del jazz.
Quan encara no comptava més de 25 anys ja havia estat reclamat per tocar amb en Charlie Parker, l'Stan Getz o el Gerry Mulligan; i la llegenda no s'havia més que començat a esbossar. Acumulant tòpics auto destructius i de vida bohèmia -ara drogues persistents, ara estades a presó, ara incomptables amors-, el mite Baker es forjà amb l'ajut de la seva bona planta i d'una visió comercial més que encertada de les seves discogràfiques. En Baker, obligat a acceptar contractes poc recomanables per poder costejar-se la seva addicció a l'heroïna, començà a cantar a més de tocar la trompeta -tal com havia fet l'altre mite de l'instrument, en Louis Armstrong- amb la seva veu tènue i fràgil, així com a participar com a estrella convidada en un grapat de pel·lícules de Hollywood; així assolí audiències més amplies, eixamplant el mite i convertint-lo en icona. La personalitat i el magnetisme de'n Baker fins i tot atreia fotògrafs, àvids de captar, d'una vegada per totes, l'essència del jazz.

Però darrera d'una trompeta el món no importava. Res no importava més enllà d'encadenar baules sonores inseparables, nascudes per ser bufades per en Baker a través de la gola cargolada del seu metall.
Com si d'un pintor es tractés, el seu fraseig fluid s'escampa sempre sobre llenços de west-coast teixits pels seus no menys mítics acompanyants: Russ Freeman, Jack Montrose i tot un seguit de mestres a l'ombra. Sense estirabots, sense estridències; pura melodia.
La seva discografia, prou nombrosa i confusa com per fer ballar el cap als seus seguidors, conté emblemes com el Chet Baker Sings (Pacific Jazz, 1955), el Chet Is Back (RCA, 1962) o l'imprescindible Chet Baker In Milan (Riverside, 1959). Protagonista d'innombrables recopilatoris i dubtosos directes, d'autobiografies més o menys acurades (Como si tuviera alas, Mondadori) i de documentals més atents a l'aura mística que a la musical, Chet Baker roman avui en dia no tan sols com una icona de la bohèmia jazz sinó com un dels més grans i expressius trompetistes de la història.
En el magnífic documental Let's Get Lost de Bruce Webber sobre la figura de Baker, un dels seus amics de joventut recorda:
"Jo anava a creuar el carrer i allà que s'atura el cotxe conduit per en Chet. Era un descapotable i nevava abundosament. Però en Baker seia allà al seu cotxe, aturat al semàfor, amb la capota oberta, despreocupat, tot escoltant una emissora de ràdio que posava música jazz, mentre al damunt seu s'hi amuntegava la neu a flocs cada cop més gruixuts. Aquesta és la imatge que sempre recordaré de'n Chet: algú únicament interessat en el jazz."

Ozric Tentacles - Jurassic Shift (1993)

Un pols de desvari psicodèlic ben tendre, unes engrunes de rock còsmic dels setanta, un pessic de funk fibrós, un bon grapat de deliris electrònics. S'hi afegeixen uns bocins de baixos prèviament banyats en groove gran reserva i es deixa que l'infern es desencadeni a foc roent.
El beuratge resultant es serveix calent i es digereix amb calma assaborint els efluvis i els colors aromàtics que desprèn.

Aquests bruixots entremaliats de Somerset (Anglaterra) cuinen prolíficament pocions harmòniques instrumentals d'alt contingut calòric, emparats en la més absoluta de les llibertats creatives, aquella que els atorga l'afiliació en una companyia absolutament independent, alternativa i pseudo-casolana -només cal fixar-se en el disseny gràfic del fulletó-, així com la seva tossuderia en no acceptar cap dels tractes que les majors els ofereixen constantment.

En aquest poti-poti llefiscós que rellisca entre l'space rock i el funk, entre el rock furiós i la electrònica new-age dels setanta, hi tenen cabuda tota una amalgama de sons electrònics i orgànics provinents dels instruments d'uns virtuosos d'alineació variable al llarg dels temps però de solvència inequívoca i resultats sucosos i altament degustables. Des de la seva formació a l'any 1983 fins a l'actualitat, han lliurat un total de 27 àlbums, tots ells ancorats en la psicodèlia i la creativitat més enlluernadora, presentant sempre unes credencials de llibertat compositiva i d'atreviment anti-comercial francament digne d'elogi.

Perquè, no ens enganyem, enregistrar discs instrumentals, sense tornades fàcils i enganxoses, sense lletres absurdes i mancades de poètica i de ritme propi, és, planament, un atreviment poc comú. Si a la fórmula li afegim la cocció lenta d'un estil, el rock progressiu dels setanta, molt à la space rock, i uns plantejaments desafiantment propers a les jam sessions, el producte resultant sembla destinat a omplir els fons de catàleg de les botigues especialitzades.

Les guitarres de l'Ed Wynne i els teclats i aparells diversos del Joei Hinton es cargolen per entre bases rítmiques funk puntejades habitualment per les clàssiques seqüències de la electrònica primigènia -aquelles menes de falsos arpegis de sonoritats sintètiques impossibles-, coent uns motius semi-improvisats enfilats a consciència un damunt de l'altra, amuntegant solos hiperbòlics i fantasiosos, d'aquells que un no sap ben bé a on aniran a parar de tant rocambolescs i rebuscats com son. Els teclats semblen guitarres i les guitarres, sovint, semblen teclats, de tan entrelligats com son en els discursos solistes.
Essent aquest el nucli central de la proposta dels Ozric, se li afegeixen una amplia diversitat de sonoritats, sovint provinents d'endergues electròniques, però també de flautes, timbals ètnics i fins i tot d'un koto japonès, aportant-li una densitat sonora implacable així com un bon ventall de textures i sabors que es retroalimenten fugaçment per dissoldre's en una massa compacte i severa.

Tot i que la seva gènesi de jam session l'impedeix comunicar un missatge concret i sembla tendent a la divagació hiperbòlica, el conjunt és un regal per a les oïdes que cerquen quelcom de diferent en l'anquilosat menú musical contemporani, una recepte màgica cuinada amb cura per uns bruixots virtuosos i psicotròpics que semblen posseïts pels esperits dels llegats de Gong i d'Steve Hillage, i que ens ofereixen un tast del que podríem anomenar un veritable viatge al·lucinatori per mons de fantasia i d'imaginació desbocada.

The Alan Parsons Project - Ammonia Avenue (1984)

Tot just abans d'iniciar el seu declivi creatiu -que trigaria a recuperar més d'una dècada, si és que es pot dir que l'ha recuperat-, Alan Parsons i Eric Woolfson confeccionaren una de les seves obres més rodones, un altre dels seus discs conceptuals, en el que, aquest cop, el conjunt es revela compacte i dens i no tan sols la suma d'un bon grapat de bons temes com ens tenien acostumats.

Aquest cop l'excusa temàtica son els temps moderns i, particularment, l'isolament i la incomunicació provocada per l'avanç científic -curiosament dos temes perfectament contemporanis un quart de segle després-. Però el primer que arriba en aquest àlbum, com en la major part de la discografia dels britànics, és aquesta perfecta manufactura de pop-rock (aquí més rock que pop), parida des de la cabina de producció i orquestrada al voltant d'unes matèries primeres riques i aprofitables. Que Woolfson i sobretot Parsons son hàbils operant les taules de mescles no és cap secret, diversos premis els avalen, però aconseguir traspassar a l'altra banda de la cabina i extreure'n un producte musical molt per sobre de la mitjana no sembla pas quelcom d'assequible per a molts/es.

Tot i que el disc comença amb un brot d'esperança -Prime Time-, el que va dibuixar els somnis d'una generació que s'abocà als anys vuitanta amb l'esperança de ser alguna cosa, de deixar empremta en la història, la resta de talls de l'àlbum aviat ens revel·len la veritable i palpable realitat, aquella que tancaria la porta als nassos dels somiatruites.

Combinant com sempre diferents vocalistes -també en Woolfson- les situacions d'incomunicació, de relacions de mal acabar i d'aïllament es succeeixen darrera d'un embolcall ferm i perfectament acotat.

De fet, probablement aquest sigui el tret més distintiu de tota la discografia del Project. Com a productors que son, Parsons i Woolfson no busquen el lluïment de cap dels seus intèrprets. Els vocalistes son justets, d'aquells que compleixen sense acaparar tota l'atenció; els guitarristes no s'embarquen en solos virtuosos sinó en aquells mesurats i melòdics fins a la darrera nota, cercant l'expressivitat i mai la sobrecàrrega i el desfermar-se hedonísticament. Es cerca, per tant, que cada element casi amb el conjunt, sense estirabots preciosistes, deixant així un acabat sempre polit i al servei del concepte de producte definitiu. I és justament aquesta la gran habilitat d'un grup/duet que havia pogut lliurar fins aquell moment mitja dotzena de peces inesborrables de pop-rock a cavall de dues dècades, sempre posant l'èmfasi en el conjunt més que en els elements en particular. Els preciosos solos elèctrics de Prime Time -tant el d'entrada com el clàssic d'encaix entre el cor del tema i el finale-, el candorós de l'hiper-single Don't Answer Me (aquest amb saxo) així com el de l'apassionada Ammonia Avenue (abraçant l'espanyola) en son tres exemple paradigmàtics: bellesa en estat pur sense recòrrer als excessos roquers tan pròpis de l'època.

Es veritat però, que en aquest àlbum, com en tots els de The Alan Parsons Project hi ha números lleugerament més fluixos (tot i que en aquest potser és el que manté un equilibri més evident) però, com és habitual, aquests podríem dir que assoleixen una mediocritat que molts/es envejarien per omplir els seus vehicles per a singles de radiofòrmula.

I com per arrodonir una peça mestra, per deixar-hi l'empremta indestructible de la posteritat premeditada, el disc es tanca amb l'apoteòsica i dramàtica Ammonia Avenue que s'obre amb un vers puntal de la desesperança (no hi ha cap senyal lluminosa / estant en la foscor?) i que es remata amb el susdit solo de guitarra espanyola contrapuntejat amb percussions que realcen l'efectisme del conjunt.

Vorejant la perfecció estilística, entregant diverses perles musicals encadenades, una darrera de l'altra, The Alan Parsons Project confecciona un disc rodó, sense esquerdes, una peça mestra del pop modern, que resisteix el pas dels anys com poques obres coetànies ho han fet.

Mojave 3 - Out Of Tune (1998)

S'exhaurien els 90 i de les cendres del grup de shoegaze Slowdive, tres dels seus integrants, en Neil Hapstead, la Rachel Goswell i l'Ian McCutcheon, abandonaren aquell projecte musical per formar una banda de dream pop preciosista, càlid i extremadament acústic, ple de reverberació, ecos i cors celestials que colpeix amb naturalitat i sense estridències.

El segon disc de la nova banda passa per ser tant exemplar com la resta de la seva discografia: guitarres acústiques arreu, baixos emfasitzats, alguns riffs de guitarra de distorsió apagada i cors, molts cors multiplicats, sempre amb la complicitat de les dues veus perfectament enfilades de'n Hapstead i na Goswell.

Fins i tot alguns dels talls recorden perillosament a Nick Drake, de tant lànguides com sonen i de tant desencisat com sona en Hapstead. Aquest tret però, que perdria en successius àlbums, no desentona doncs el seu estil hi dona cabuda també, acaronant sempre les melodies, veritable punt fort dels Mojave 3, i permetent que aquest esllanguiment i aquest deixar-se portar per les circumstàncies conformin bona part de l'estil i la intenció del disc.
Sempre apuntalats per arranjaments de primera fila, sovint basats en suaus arpegis, amb guitarres de pedal o, sobretot, amb sonoritats twang, tant evocadores com efectives.

Dotats d'una capacitat melòdica descomunal tan sols comparable a una execució compacta i expressiva, els britànics recullen un ventall de petites històries de bars redemptors, de fugides de la realitat, de desencís i de descontent, de sentiments que es perden i de persones que se senten perdudes, en un catàleg memorable de petits retalls d'allò quotidià que conformen una obra rodona i tant interessant i deliciosa com qualsevol altre de les que constitueixen la seva trajectòria, sempre coherent i suggestiva.

Janis Joplin - Pearl (1971)

Ràbia, rauxa, mala llet, rancúnia, melangia desfermada, colpidora angoixa. Son tan sols alguns dels sentiments que trasbalsen aquell/a que es deixa traspassar l'ànima per aquesta onada que tot s'ho empassa, aquest terrabastall infecciós de proporcions desmesurades, aquesta huracà descarat i colpidor que prenen forma de cantant blanca enterbolida per els excessos alcohòlics i per les passions de ferida profunda.
Janis Joplin és sinònim d'excessos, sovint la seva memòria és soscavada per mites i llegendes de la santa bevedora que veritablement, això no es pot pas negar, era, però el que ha de romandre no pot ser altra cosa que un parell de discs en solitari absolutament aclaparadors i dotats d'una contundència difícilment superable.

Després del seu debut en solitari a Cheap Thrills, aquesta texana rebel i de gola prodigiosa presentava el que havia de ser el seu treball pòstum. Recol·lectant un magnífic grapat de cançons de diferents compositors de la talla de Bobby Womack o Kris Kristofferson, l'àlbum deambula per les balades bluesy, el rock i el soul amb instrumentacions d'alt octanatge que reforcen i en cap cas cedeixen a l'ímpetu de la Joplin, que s'esgargamella desaforadament, ara cantant-li a l'amor, ara maltractant mals ex-amants o contant-nos històries d'amor en llibertat de saviesa per la via directa.
Des de l'impacte inicial del Move over, fins a la balada Get it while you can que tanca el vinil, els sentiments afloren darrera cada nota, cada crit, cada estrip. Es veritat però, que l'excés de balades aflueixen pistonada massa sovint i és en els temes més ràpids on la potència de la veu de la Janis Joplin s'encavalca amb els atacs de la banda, assolint clímax memorables i irrepetibles. Encara i amb això, el balanç decibèlic de l'àlbum és altíssim doncs na Joplin s'escarrassa a cada revol del vinil per no deixar passar ni una sola nota sense sentiment, sense passió i intensitat.

Trufat de tres o quatre temes que romanen ja en la història del rock -l'inicial Move over, la intensíssima balada Cry baby, l'amorosa My Baby o la cançó riu que és Me and Bobby McGee- aquest Pearl abraça el rock i l'estreny per extreure'n tot el suc que sempre hauria de treure, fent-lo supurar notes de blues i de soul que enriqueixen una mixtura que et penetra i t'estreny les entranyes fins a l'extenuació.
I ara, la metàfora final que la vida ens brinda, com succeeix de tant en tant: el dics inclou un tema de títol premonitori, Buried alive in the blues. Aquest és un tema no conclòs, doncs la Joplin morí tot just abans d'afegir-hi la seva veu, quedant-ne així per la posteritat una desaforada cançó instrumental en la que, fins i tot en absència, la seva aura hi és present. Cada cop que escolto aquest tema, tot just en el crescendo previ al que havia de ser la tornada del tema, tinc la sensació de que un d'aquests dies, la veu de la Janis apareixerà de sobte, des del més enllà, per dir-hi la seva i tancar una obra mestra que ella va parir deixant-s'hi, literalment, la vida.
Descansi en pau, reina del blues.

Flash And The Pan - Pan-Orama (1983)

Harry Vanda i George Young, una parella de productors australians, decidiren, cap a finals dels 70, traspassar el llindar de la cabina d'enregistrament per formar un grup heterogeni i una mica marcià que havia de llegar-nos una bona colla de temes de pop pre-new wave.
Essent aquest un projecte paral·lel a les seva veritable "professió", la de productors, és possible que estigués predestinat a no canviar ni trasbalsar el món de la música moderna, però en els pocs anys que estigueren actius i amb els cinc elapés que lliuraren deixaren una empremta inesborrable en les arrels del pop que havia de quallar en la dècada dels 80.
I és en aquest Pan-Orama, un recopilatori de temes presents en els seus tres primeres treballs on, d'una sola tacada, podem copsar l'enginy pop d'aquests Flash and the pan.
A Pan-Orama, com en tots els seus àlbums, s'hi agrupen una colla de números memorables al voltant d'estructures extraordinàriament simples, sobretot recolzades en una secció rítmica molt ben trobada per a cada tall i, confeccionats a partir d'uns elements tant bàsics com aquestes pròpies bases rítmiques però també amb l'ajut d'uns arranjaments perfectes, d'aquells que semblen dissenyats exclusivament per encaixar amb una melodia concreta i amb cap altra al món, així com unes tornades indescriptiblement enganxoses i plenes d'energia.

I cal afegir-hi un dels seus elements més distintius, unes lletres parlades més que cantades, amb una mena de deixadesa memorable (que a més arriba distorsionada com si se'ns parlés per un auricular telefònic) que contrasta amb els cors que arriben sempre puntuals en les tornades per donar unes embranzides extraordinàries a uns temes que semblen tenir vida pròpia. Aquestes lletres aborden temàtiques ben variades -fins i tot excèntriques i capricioses-: des de la incontestable radiografia de la deixadesa i del vagarejar que componen a Lights in the night molt abans que els Green day parlessin del seu "seient de velcro" (Tinc diners a la butxaca / però em sento arruïnat o Si la ràdio no m'enganxa, la televisió ho farà), fins a les aventures quasi sci-fi de Atlantis Calling o de Down among the dead men (una crònica freda i distant de la tragèdia del Titànic) passant per la divertida Hey, St Peter on diversos pinxos s'atansen a Sant Pere després de la seva mort tot argumentant He estat a New York / i de debò que semblava l'infern o, fins i tot, la pre-apocaliptica California ( Va apretar el botò erroni / i aviat no hi haurà cap lloc anomenat Califòrnia).

El disc en qüestió es troba, hores d'ara, absolutament descatalogat. En el seu lloc es poden trobar diferents recopilatoris que venen a incloure pràcticament els mateixos temes, sempre pertanyent a la primera etapa del grup. Però personalment recomanaria la recerca, tal vegada infructuosa, de tots i cadascun dels àlbums de la banda, molt en particular els tres primers, l'homònim de rigor ple de senzills instantanis, el fantàstic Lights in the night i el potser menys encertat però altament degustable Headlines. Tots ells faran delir a tot/a aquell/a que s'hi atansi, en trobar un grup fresquíssim, de melodies enganxoses i amb allò que en podríem dir mestratge compositiu pop.

Harry Connick, Jr. - Blue Light, Red Light (1991)

Que en Harry Connick, Jr. és el successor d'en Sinatra ens ho venen dient/venent des que va començar la seva carrera. Que mai l'ha igualat i que mai no ha quallat en el panorama musical com va fer la veu, no cal que ens ho expliquin, ja es veu. Però el que no se li pot pas retreure al bo de'n Connick és aquell savoir faire d'algú que porta 30 anys de carrera i que ha tocat força pals diferents, sempre amb el jazz vocal com a punt de referència (i de retorn quan els seus experiments han fet fallida).
Amb el seu estil sempre descarat, prepotent però elegant i sedós, en Connick sempre ha sabut aportar una lleugera sensibilitat pop al seu jazz vocal per, sense arribar mai a ser més pop que jazz, brindar-nos uns números brillants, curats i amb aquella enganxosa qualitat que les melodies pop comporten i impregnen arreu.

Entregat just després del seu exitós We are in love que el va portar a conèixer l'èxit massiu (tot lo massiu que pot ser l'èxit d'un artista de jazz, per molt que el seu instrument sigui la veu) i a encetar una gira mundial que va elevar el seu caché fins a límits insospitats de popularitat i de reverència, el de Nova Orleans ens presenta aquí un àlbum més orientat a orquestra -amb una banda de més de 20 músics, alguns de la talla de Russell Malone- on signa tots i cadascun dels talls per confeccionar un bellíssim disc de sensitivitat standard però amb un carismàtic toc New Orleans. Es veritat que, com alguns han fet notar, potser no calia tenir una banda multitudinària per gravar un disc on els solos es redueixen a la seva mínima expressió i on, de cada dues notes que se senten una la toca el Connick. Potser sí que és un disc que neix de la manca absoluta de modèstia però, no ens enganyem, per cantar a la Sinatra cal ser una mica descarat, no?

La veu de Connick, com sempre, ratlla a un molt adequat nivell -lo seu no son els lluïments, la seva veu no dona per tant, sinó el to, la entonació i el posat de perdonavides- i va desgranant històries variades, humorístiques i sardòniques, dramàtiques i esbojarrades o, simplement, curioses. Però el ventall és prou ampli com per fer l'escolta d'aquest àlbum un autèntic delit. I és que les habilitats compositives del crooner es desfermen aquí donant cabuda no només a una temàtica amplia i variadíssima sinó també a una habilitat per les melodies que encaixen perfectament amb el context jazzy. Perles com el mig-temps A blessing and a curse, la jocosa You didn't know me when en la que desvetlla a la seva amant un passat més convuls del que les aparences donen a entendre, la preciosa balada Jill (una de les més boniques de tota la discografia de Connick) o l'esbojarrada uptempo Just kiss me, bé mereixerien per si soles l'escolta atenta de l'àlbum, però és que la resta del plàstic no les desmereix en absolut.

Compacte en el seu format i el seu so, aquest àlbum s'enquadra en seva primera etapa crooner, tot just a punt de publicar un disc de nadales (ja se sap que quan un publica un disc de nadales, encara que sigui amb molt de swing, la seva carrera comença a davallar) i explorar territoris més funk amb She, un disc fora de to que no va rebre més que crítiques negatives i que junt amb el seu successor en la mateixa línia, l'Star Turtle, va posar fora de circulació a Connick durant una temporada, mentre aprenia a baixar els esglaons de la fama i l'egocentrisme que l'havien portat a pensar que no hi havia ningú més interessant que ell al món musical. Al final va haver de descobrir que, per molt que li ho haguessin dit, ell no s'assembla a en Frank Sinatra -tota elegància i tècnica- sinó que té molts més punts en comú amb un petit pelacanyes com el Dean Martin, tot posat i intenció.

Però el que mai ningú no li traurà a en Connick és el saber-se hereu i digne successor d'una tradició musical encisadora, i que mitjançant unes dosis d'habilitat compositiva va saber mantenir i revifar fins al punt d'haver aconseguit que molts ens interesséssim per en Sinatra després de sentir-lo a ell.
Per molts Michael Bublés i molts Jamie Cullums que ens intentin colar, la darrera pàgina del jazz vocal d'standards la està escrivint encara avui en dia en Harry Connick, Jr. . I ja s'hi poden posar fulles.

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Titular un disc "Cançons per als sords" no deixa de ser tota una declaració de principis. Aquestes reines de la era de pedra, després d'un impactant segon llarga durada de títol "R" (en referència a la qualificació per a audiències), lliuren ara aquest impecable compendi de rock dur, explícit, contundent i espaterrant.

Cimentat sobre les cendres d'un mític grup de rock nord-americà dels 90, els Kyuss, els QOTSA acumulaven en aquesta nova entrega multitud de col·laboracions il·lustres que, a diferència del que sol passar, en aquest cas no s'acontenten en aparèixer en algun que altre tema per donar caché al disc sinó que passen a ser membres de dret en la banda i, per tant, no només col·laborar-hi esporàdicament sinó deixar-hi la seva empremta al llarg de tots els talls. Ja sigui Mark Lanegan dels Screaming Trees, ja sigui el mític ex-Nirvana i líder dels Foo Fighters Dave Grohl, ambdós deixen empremta, el primer aportant una solvència natural com a vocalista i el segon empenyent amb la seva potent bateria els decibels escandalosos de la banda.

El so dels QOTSA és, fonamentalment, musculós, despullat de finors i d'embelliments de cap tipus. Pretén una cruesa sonora que aconsegueix a base de bateria insistent, baixos emfasitzats i, sobretot, unes guitarres desproveïdes de la gama alta del seu equalitzador -el que en diríem treble-, bastint els seus fonaments d'una densitat sonora low-fi que acomoda perfectament -i destaca- les veus de Lanegan i Josh Homme.

Riffs de batalla, cavalcades conjuntes dels instruments i una clara actitud de mascle Alfa forgen una textura de hard rock digerible en la seva vessant melòdica però pesant en la sonora.
Hi ha, en aquests quinze talls, espai per els hits immediats -No one knows en seria un bon exemple-, per les cridòries esbojarrades -difícil anar més enllà de Six Shooter en una tarda de diumenge-, i fins i tot per les cabrioles de gravació, enllaçant molts dels talls del disc mitjançant la intervenció de suposats programadors radiofònics que els donen pas.
De fet, aquest darrer detall no és casual ni banal, n'és l'essència, potser. Després de sentir el habitual soroll de dessintonització que es produeix en donar-li voltes a la rodeta de freqüència de la radio, el primer DJ que introdueix el disc ja ens indica que es tracta de que l'escolta de l'àlbum ens reporti a la conducció d'algun cotxe per polsoses carreteres secundàries de la Amèrica profunda, tal vegada fugint d'algun crim o d'alguna mala nit a un bar infestat d'alcohol i barres on es gronxen els paparres. I per si hi havia algun dubte, el disseny del llibret del cd ens ho aclareix definitivament amb una foto-pòster del tablier d'un automòbil en la que hi destaca, a més d'un canvi de marxes tunejat amb el logotip de la banda, un aparell de radio on el volum només té dues posicions: sorollós i molt sorollós.
I per si la teoria del mascle Alfa no fos prou evident, rematen el disseny del llibret amb un enorme logotip en forma de Q en la que la seva cua la forma un espermatozoide de caça. I després es pregunten perquè no hi ha més dones a les que els hi agradi el rock dur.

Això sí, no cal ni cotxe ni passat recent del que fugir ni tenir desbocades les neurones virils per delectar-se amb un disc que sembla forjat en ferro colat, sense fissures, dens i pesant com un cop de puny mal donat a la boca de l'estomac. O potser només és rock 'n roll. I m'agrada.

La Vela Puerca - En directe a la Sala Razzmatazz (6-6-07)

La sala 2 del Razzmatazz de Barcelona es convertir per una nit en la petita Uruguai. Banderes assolellades, samarretes futboleres i accents riuplatencs s'agermanaren en una vesprada rockera i corprenedora en la que molts/es venien a regar ses arrels i d'altres, els que estàvem en clara minoria, simplement a gaudir d'un dels grups sud-americans més interessants de la darrera dècada.
Amb l'excusa de la presentació del seu quart llarga durada -El impulso- el grup liderat per Sebastián Teysera aterraren a Barcelona amb la intenció de fondre els ploms, de suar la samarreta -les pròpies i les alienes- i de difondre la disbauxa del seu ska-pop amarat d'himnes corejables i tonades d'incrustació perenne.

El públic, com resa el tòpic, s'abocà a l'escenari absolutament entregat des dels primers bots, tot just quan semblaven haver convençut als músics de què comencessin el concert al sò dels seus himnes chauvinistes ("vamos, vamos la Vela, vamos la Vela de mi corazón" o "Uruguay!, Uruguay!"). La descàrrega adrenalínica comença amb contundència i, durant el primer quart d'hora, s'anaren succeint èxits recents i passats (ara ja convertits en oracions místiques) caracteritzats per la contundència i la pertinent sonoritat explosiva de l'ska.
I es que un grup com la Vela en concert no pot defraudar mai de la vida. I no pot per a) la seva actitud damunt l'escenari -propera, entregada, contundent-, així com per b) la pròpia química elemental de la seva música -himnes de protesta juvenil contra res en concret i contra tot alhora, percussió saltimbanqui, guitarres rockeres sense estridències i una curiosa i original secció de vents abrasiva i engrescadora.
Aprofitant, com és habitual, l'avinentesa per introduir temes del seu darrer àlbum -aquests menys corejats i col·lectivament menys emocionants- la Vela anà oferint voluptuosament èxit darrera èxit, permetent una entrega total del públic, embogit pels decibels reconeguts i pels mars de cervesa cara que solen córrer en una sala com la Razzmattazz, ben proveïda de dues barres ben llargues i repletes de promeses de somnis.

Dues hores més tard, amb les samarretes xopes, les goles seques i irritades i els timpans esquerdats, els fans de la Vela, els uruguaians emigrats i els melòmans, desallotjaven una sala on encara ressonaven els ecos d'una banda inspiradíssima, ben acoblada, i dotada d'un repertori solvent i engrescador que mereixeria molts més seguidors i sales més folgades.

Eels - Daisies of the Galaxy (1999)

Ja fa temps que en Mark Oliver Everett, sota el pseudònim d'E, ve donant forma a una molt particular visió de la música i del món que l'envolta, mitjançant el seu projecte Eels. I es justament en aquest tercer disc de la banda on la banda deixa de ser-ho per ser, ara si, definitivament, ell mateix, és a dir, E. Ell composa, ell canta, ell toca la major part dels instruments i, en definitiva, transforma els Eels en el seu camp d'experimentació i difusió de la seva música juganera però sempre amb un punt de tristor.

I és que el Sr. E és, fonamentalment, un observador humil d'uns entorns que li son familiars però aliens alhora. Es passeja per les voreres de ciutats secundàries nord-americanes tot observant el comportament dels veïns, d'aquells a qui, en teoria, coneixem bé. I només per descobrir les absurditats d'una vida que no vivim sinó que ens viu ella a nosaltres.

No cal oblidar però que aquest passa per ser un dels seus discs més divertits i optimistes -que ho sigui més que els altres no vol pas dir, això sí, que ho sigui d'optimista-, particularment venint de lliurar el seu segon àlbum, Electro-schock blues, que va realitzar tot just després de la mort d'un bon amic. Ja us podeu imaginar el panorama: un pessimista desgranant una realitat trista i punyent. En aquest tercer àlbum que el segueix, si més no, arrenca l'àlbum amb Grace Kelly Blues, una mena de desfilada de somnis trencats en la que acaba donant un contrapunt optimista en destacar que, tot i així, ell segueix els seus somnis fins a les últimes conseqüències.

Es ben cert però que ens trobem en un dels discs dels Eels amb menys presència de singles destacables o d'èxits immediats com acostuma a passar en les seves altres entregues. Tan sols la preciosa I like birds s'hi acosta. El que tenim a les mans és, en qualsevol cas, un altre fantàstic i homogeni disc de pop lluminós i naïf d'aquells que, a partir de l'observació dels petits detalls et permet entendre com -i perquè- gira el món.

Musicalment el Sr. E és un veritable avantatjat, combinant instrumentació clàssica del pop com les guitarres d'acompanyament i les bateries usuals amb altres sonoritats més esquerpes i originals que ajuden a embolcallar el conjunt i dotar-lo d'una mena de mística infantil i juganera.
I com entren els arranjaments!, amb quina suavitat, amb quina delicadesa; amb els arranjaments dels Eels un sempre té la sensació, un cop acaba de sentir-ne un, de que no hi n'hi havia cap altre en el món que s'hi avingués més; així de fàcil.

Però si la instrumentació sorprèn per la seva originalitat, la seva temàtica i la seva poesia, totalment exempta de metàfores, es presenta directa, explícita i sempre des de la barrera, observant i contant allò que veu, sense estirabots ni excessos. I la sensació que l'oient rep és la d'una plàcida fotografia de la vida, a través de les ulleres del Sr. E, un paio d'inspiració constant que lliura, un darrera l'altre, joies musicals de molts quirats que perduraran per sempre.

Pablo Cruise - Part Of The Game (1979)

Si els Eagles no haguessin desaparegut durant uns anys fins que l'infern es congelés, haguessin sonat com els Pablo Cruise. Cap als finals dels 70, l'aclaparador èxit dels creadors de l'Hotel California havia ja esdevingut una mena de gènere en si mateix, el country-rock. La fórmula semblava evolucionar cap a un territori més proper al pop i a la radiofórmula que no pas cap a àlbums conceptuals i va ser aquí on una multitud de bandes s'apuntaren a un estil que omplia les ones radiofòniques de la costa oest a la recerca d'aquell senzill que trasbalsés les llistes d'èxits de rigor. 

Amb els 80 a tocar, el darrer disc dels Eagles d'aquella època, el The Long Run, tenia poc de country, menys de rock i molt d'un pop agradable i de digestió lleugera que va decebre a molts dels seus fans tot i que, amb el passar dels anys i jutjat independentment de la producció dels californians es revela com un disc de pop molt ben treballat i perfectament representatiu d'una època. 

El cas és que, calçant perfectament amb aquest nou gènere, digues-li soft-rock o com vulguis, els Pablo Cruise, un quartet de l'assolellada Califòrnia, reprengué el llegat de les àguiles per dur-lo directament a la simplificació top-fifty de les ràdios del canvi de decenni. Els ingredients son palpables i poc originals: bateria encara prou solta com per no semblar tan repetitiva com ho arribaria a ser als 80, guitarrades controlades —prou contundents com per seguir mereixent l'etiqueta rock però no prou com per anar sola, sense afegitons—, teclats de suport però amb la prominència suficient com per dotar de querats qualitatius al conjunt i unes lletres planes, d'aquelles de si t'estimo més o menys, o que si tu ja no m'estimes o que necessito aprendre a estimar-te de nou. 

Si bé els ingredients del cocktail no semblen massa llaminers hores d'ara, la veritat és que si li afegim aquell polsim de màgia que tenen les melodies ben trobades, aquell vell sentit melòdic que ja tant trobem a faltar en el pop actual, el resultat sorprèn per la seva lluentor pop, i el seu enginy sonor. 

Probablement, i que em perdonin els que s'ofenguin, la gran diferència entre aquell pop de radiofórmula i el que patim avui en dia no està en altra cosa que en la destresa musical dels seus autors. Tot i estar parlant d'una fórmula absolutament convencional per la època, els teclats es desfermen habitualment al llarg del disc per donar frescor, la bateria s'arreplega al voltant de la musicalitat per desplegar-se a continuació amb fermesa i amb grapa de rock, les guitarres, encara que siguin en l'acompanyament, despunten virtuosisme i desencadenen el groove, allò intangible que et fa moure el cap o els peus o tots dos alhora, i el baix no es limita a puntejar sinó que crea camins per seguir i ser seguit per la resta. Aquesta és la diferència, encara que també parlessin d'amor insuls, encara que tot estigués força premeditat, la diferència la marca la musicalitat, allò que sembla haver desaparegut de l'escenari pop regular d'avui en dia. 

Fa ben poc, em vaig trobar gaudint enormement amb una versió instrumental d'un tema de soft-rock dels Zachary Thaks -la preciosa Mirror of Yesterday- inclosa en un dels seus àlbums més memorables, i se'm va acudir rumiar per què avui en dia no hi ha cap grup de pop que s'atreveixi a incloure una versió instrumental dels seus temes en els seus àlbums. I la resposta és evident, perquè la monotonia del pop actual faria que l'escolta d'aquesta versió sense veu fos avorrida i desencisada. El pop d'ara fa quaranta anys era confeccionat musicalment des de les seves arrels, des d'una bateria amb vida pròpia fins a les interpretacions vocals, resultant-ne un tot hermètic i compacte, d'una riquesa i d'una sonoritat incomparable. 

Doncs així sona també aquest fantàstic Part of the game, una perla pop que s'amaga dins una closca de rock —o és a l'inrevés?—, trobant un mig camí que satisfarà a fans d'ambdós extrems i demostrarà que la concepció de la música pop no equivalia en cap cas en els seus inicis amb la vulgaritat, la repetició i la pobresa, sinó en la manufactura artesanal de música digerible traient el millor de cada pista de so. 

Després d'un hiat de quasi bé trenta anys, els integrants originals de Pablo Cruise es reuniren de nou en una barbacoa (què típic, no?) per celebrar l'aniversari d'un amic comú. Com a regal van decidir reunir-se uns dies abans per assajar alguns dels seus vells temes per tal de tocar-los a la festa en honor de l'homenatjat. En descobrir que s'ho estaven passant tant bé com quan estaven en actiu —i aquesta és l'essència de les bandes, el gaudi que senten en crear i interpretar—, van decidir reprendre la banda i, prèvia publicació d'un recopilatori, iniciar una gira que, si les seves promeses es compleixen, revertirà en la gravació d'un àlbum d'estudi nou. 

No els aniran a veure més que quatre calbs amb samarretes gastades i cerveses mig buides, però seran els únics que podran gaudir d'una música ben teixida que ja no es fa i que, desenganyem-nos, no es farà mai més, ni que l'infern es congelés.

Mojave 3 - Spoon And Rafter (2003)

Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.

Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.

És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.

I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.

Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.

The Future Sound Of London - Dead Cities (1996)

Parapetats darrera d'un concepte artístic proper a la imaginaria de Blade Runner, els Future Sound of London fusionen bases properes al Drum n' Bass (percussions que van com a rauxes, repicant quan menys t'ho esperes i on la absència de beats és tan important com la seva presència un segon més tard) amb apunts jazzy així com amb un bon ventall de textures obscures.
Es justament aquesta foscor, aquesta contundència ja no tan sols en les línies percussives sinó en els contraatacs dels teclats roents, els acosta a la violència ballable dels Prodigy.

Dotats d'una abrasiva sonoritat que no deixa mai de repicar, els londinencs que van abanderar l'Ambient House en els seus inicis (quan la etiqueta en qüestió no havia encara passat de moda) troben una línia a mig camí entre els son més industrials i la evidència ballable que permet que el disc evolucioni sempre sobre un salvatgisme sònic que no s'estova al llarg dels solcs.

Sorprenen, en qualsevol cas, les incursions en terrenys més melòdics com la introducció d'un tema com Everyone In The World Is Doing Something Without Me, en el que uns bellíssim cor femení encadena línies vocals per donar contrapunt a un inici d'àlbum roent i una continuació apocalíptica que defineix a la perfecció el motiu temàtic del disc: una metròpoli decadent i emmetzinada pel seu propi progrés i per la seva grandària excessiva i impersonal.

A estones, aquest disc dels FSOL pot donar la sensació de que ens trobem davant d'una banda sonora d'alguna pel·lícula de filiació cyberpunk. I és que la expressivitat i les evocadores capes de so que vesteixen aquest conjunt més aviat contundent dibuixen paisatges de negror en combustió, de cels tapats per densos llençols de contaminació, però també de raigs d'esperança -i potser de llum solar que s'obre pas per entre les escletxes de tant sinistre panorama-.

Destres com n'hi ha pocs en la confecció de turbulències rítmiques, amb repicons constants, brunzits inesperats i aclaparadores semi-explosions percussives, els londinencs fan vessar un compacte plè fins dalt d'experiències sonores trepidants i sorpressives, per bè que la seva escolta requereix d'una certa protecció que cal aplicar sobre la pell per tal de no sortir-ne escaldat. Serà per la manca d'ozó que hi ha en aquest Londres futur i esfereïdor.

Michael Mayer - Immer (2004)

Perdut entre la espatarrant quantitat d'etiquetes que venen encunyant-se per definir les músiques electròniques he decidit aturar-me en un que, segons sembla, compta cada cop amb més adeptes arreu del món: el microhouse.
Es aquesta una més de les moltes (tal vegada excessives) mnemotècnies amb que s'han anat batejant els diferents matisos de la música sintètica, particularment la que es desenvolupa al voltant de les pistes de ball -ja sigui per proximitat, és a dir, música ballable, o bé per allunyament, com l'IDM, també conegut per música de ball intel·ligent (això és una etiqueta sense complexes i el demés son punyetes).

Es aquest estil microhouse una derivació del house provinent de centreeuropa -concretament de l'escena de Colònia- que aposta, en contraposició al house més habitual que acostuma a sobreposar samples diversos (sobretot cantats) a bases cent per cent sintètiques, per la subtilesa i la sonoritat més ambiental. Així, els temes encadenats a l'etiqueta microhouse es desenvolupen de manera impertèrrita, afegint-hi a cada solc una subtil diferència amb l'anterior, però sempre dins d'un conjunt sonor estable que va evolucionant amb calmosa serenitat cap a paisatges similars però mai iguals.
Tal com s'explicava en la contraportada d'un dels discs del mestre del minimalisme musical, en Terry Riley, escoltar aquests tipus de música és com mirar els núvols: el que veus sembla el mateix que fa cinc segons, però no ho és.

Aquest Immer del Dj Michael Mayer (res a veure, en principi amb l'assassí de les pel·lícules de la saga Halloween) encara més d'una hora de sessió microhouse amb tota la parafernàlia habitual, afegint-hi unes bases programades en repetició -alguns en dirien seqüències- que adornen el conjunt i li atorguen una mena de mística evolutiva, com si, en el fons, aquests 70 minuts de música fossin un engranatge maquinal preconcebut que es desenvolupa metamòrficament a mesura que degoten el talls.

I és un veritable plaer trobar-se amb un disc d'aquestes característiques en un moment en el que la gran majoria de la producció discogràfica s'entesta en predigerir-nos els temes per tal de que no haguem ni de mastegar -la deglució de la música contemporània, per dir-ho d'alguna manera, la fem com menjant farinetes xuclant d'una palleta de plàstic colorida-, doncs aquest treball del Dj de la Selva Negra demana atenció al detall, als petits canvis, a les noves puntuacions dels teclats o de les percussions sobtades.
Alternant talls enrevessats amb altres de més orientats al ball, incloent-hi algunes escenes planejadores (és a dir amb aquells sons embolcalladors semblant a cordes sintètiques que dulcifiquen les percussions dotant-les d'un rerefons eteri, somniador) i altres properes a la síncope de teclats premeditats, aquest Immer és com un caramel que es desembolcalla sol, això sí, poc a poc.
Amb un discurs sonor que s'encamina amb serenor cap a un crescendo més orientat al ball -el tercer quart de la cera s'aboca als ritmes més evidents i és on hi fa les majors concessions als samples vocals (això sí, majoritàriament en una sèrie de loops percussors)- en Mayer s'aboca al darrer quart envalentit per la preciosa mescla del lirisme dels Phantom/Ghost amb les seves bases punyents i cavalcant em decisió cap a estampes quasi visuals i palpables de gran densitat atmosfèrica, amb embelliments electrònics al voltant d'estructures de ball més clàssiques (i més contundents) de baixos atronadors i aixordidores percussions que, com si d'un exèrcit de broques d'alta precisió es tractés, perforen tímpans sense miraments.

Convertit ja en un clàssic de referència del panorama electrònic (tot i haver estat parit fa ben poc), Michael Mayer segueix delectant els seus fidels amb noves ceres (tot i que amb comptagotes) sabent-se en una posició envejable de cara a poder seguir sent punt de llança d'una generació de Djs destinats a canviar el món tal com l'entenem, si més no dins les fronteres que les pistes de ball dibuixen cada nit en l'escena nocturna.

The Thrills - So Much For The City (2003)

Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.

Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).

Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.

Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.

Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.

Tom Waits - Blue Valentines (1978)

En Tom Waits no és un músic, és un personatge. Una mena de personae que ell mateix s'ha anat confeccionant a mida al llarg d'una dilatada carrera. Parlar de Tom Waits és parlar de carrerons humits de llambordes esqueixades i asfalt recremat; és parlar de cantonades profundes, de rètols lluminosos que fan pampallugues i de barres de bar llefiscoses. Però sobretot, és parlar dels habitants d'aquests escenaris decadents. I és que els paratges que descriu en Waits son tan habitables que si en les seves cançons no parlés de ningú, la nostra mateixa imaginació els ompliria de "xulos", borratxos i meuques.

Però en Waits si que parla de persones -potser hauríem de dir personatges, com ell mateix-, i en parla de tal manera que a ningú se li passa pel cap la idea de que podrien ser inventats. Les històries que el de Pomona els fa viure els atorguen una mena d'aura, siguin sants o dimonis, i els fan, no tan sols creïbles, sinó convincents. Sembla com si te'ls poguessis trobar voltant pel Raval, recolzats en cantonades o apurant el fons del gots que els emmetzinen.

Sempre sustentat sobre el blues tradicional però embolcallant-lo de d'una mena d'urbanisme musical que n'embruteix els acords i les melodies, Waits relata en aquest preciós Blue Valentines un bon grapat d'històries de perdedors, bandits de segona i prostitutes barates a les que la societat esborra del mapa. Waits els porta a la superfície i els reivindica com a veritables representants del somni americà.

Des del desencís de la noia que veu com el seu company, que li ha promès fugir amb ella, no apareix (l'han enxampat en robar un anell per regalar-li, això és romanticisme i la resta, punyetes) fins a la ex convicte que demana ajut en una carta en la que es reinventa tal com voldria ser, passant per les aclucades d'ull al West Side Story (deliciosa arrencada de l'àlbum amb una versió à la Waits del Somewhere), l'àlbum es revela com una postal en moviment d'un espai i d'un temps que semblen desenvolupar-se en un altre planeta, de tan desencisador i desesperat com és.
La veu de Waits, que en aquest disc ja havia assumit perfectament que mai més no tornaria a cantar líricament com en els seus inicis, es desboca per entre els versos, interpretant en el veritable i genuí sentit del terme, sense malabars vocals més enllà de fer tremolar la veu i tornar-la més rogallosa.

I d'entre un conjunt hermètic i viu en extrem, sorgeixen els solos desencaixats tant de guitarra com de saxo per acabar de treure tot el que aquestes històries tenen a dins. Hi ha qui pensa que quan les lletres tenen alguna cosa a dir, la música molesta. Doncs que escriguin llibres i els venguin per Sant Jordi. En Waits té molt a dir -poesia pura diria jo- i el seu complement musical no és en cap cas embolcall substituïble. Es un tot amarat d'alcohol amb una espurna a punt de calar-li foc.

I, al cap i a la fi, tal com retrata en un dels temes d'aquest àlbum sublim, anirem a 100 mph / consumint la droga d'algú altre / i anirem fins a Reno / pel carril contrari de la carretera. I ho farem perquè en Tom Waits ha fet que, a la fi, ens vingui de gust imitar als seus antiherois, més humans que molts de nosaltres.

The Fixx - Reach The Beach (1982)

Vint anys més tard, els vuitanta, una dècada de la que tan sols en va quedar una mena de sensació de temps perdut -una mena d'edat mitjana de la modernor- amb una colla de tòpics que avui en dia ens provoquen riure i repulsió a parts iguales (ja siguin els tupés encarcarats, les vestimentes estrafolàries i, en general, les ganes de cridar l'atenció, fossis qui fossis, tinguessis o no talent) ens permeten un curiós exercici d'arqueologia musical per tal de desbrossar el gra de la palla i poder així confeccionar una nova col·lecció musical que va quedar totalment ofuscada per l'arribada de la MTV i el consum massiu de les radiofórmules.

Així, d'entre els gallets dels A-ha, les ballarugues del Michael Jackson, o les "provocacions" de la Madonna, podem fins i tot trobar algunes perles amagades darrera de l'allau de pop insubstancial i prefabricat.

De tots aquells vinils que la era MTV ens va amagar en podem trobar de molt atrevits, però no és el cas que ens ocupa. El Reach The Beach no és, en cap cas, un atreviment, un experiment agosarat o una joia que hagués canviat el món en cas d'haver rebut més atenció. Es tan sols un signe dels seus temps, un disc de pop polit i lluminós que sense saltar-se ni una de les normes musicals de la seva època, sense transcendir compositivament ni interpretativament, recull el bo i millor d'una època que bé mereix una revisió amb més respecte, ara que, ni que volguéssim, el poc pèl que ens queda no ens permetria reptar la llei de la gravetat amb ones impossibles i tupés engominats.

Basant-se sobretot en una senzillesa compositiva quasi mecànica, mantenint aquella buïdor d'arranjaments tant típica dels 80 (i dels productors amb poca habilitat), aquest mecanicisme deixar les portes obertes a una veu i sobretot a una interpretació extremadament expressiva (molt poc corrent en la època dels cantant robots a la Kraftwerk, però també Pet Shop Boys o els Hombres G) a càrrec de Cy Curning.
Perfectament acotxat per la guitarra esquiva de Jamie West-Oram que el punteja, el contesta i li dona la rèplica, la musicalitat dels Fixx s'encaixa dins dels teixits que els teclats habituals del pop vuitanter li confeccionen, encomanant-lo al synthpop més usual.

El disc està plagat de singles fantàstics (la obertura del disc amb la genial One Thing Leads To Another seguida de Sign Of Fire i el Running ja fa que t'enganxis a les dues cares sense remissió) que revifen amb els anys i que demostren, en definitiva, que encara ens en sentirem orgullosos dels nostres enyorats vuitanta.

Tot i que han desaparegut definitivament de l'escena musical, els Fixx segueixen gravant i fent gires, fent allò que saben fer, bon pop de regust eightie i bones dosis de revivalisme pels nostàlgics sense ganes d'arribar als quaranta.