Michael Mayer - Immer (2004)

Perdut entre la espatarrant quantitat d'etiquetes que venen encunyant-se per definir les músiques electròniques he decidit aturar-me en un que, segons sembla, compta cada cop amb més adeptes arreu del món: el microhouse.
Es aquesta una més de les moltes (tal vegada excessives) mnemotècnies amb que s'han anat batejant els diferents matisos de la música sintètica, particularment la que es desenvolupa al voltant de les pistes de ball -ja sigui per proximitat, és a dir, música ballable, o bé per allunyament, com l'IDM, també conegut per música de ball intel·ligent (això és una etiqueta sense complexes i el demés son punyetes).

Es aquest estil microhouse una derivació del house provinent de centreeuropa -concretament de l'escena de Colònia- que aposta, en contraposició al house més habitual que acostuma a sobreposar samples diversos (sobretot cantats) a bases cent per cent sintètiques, per la subtilesa i la sonoritat més ambiental. Així, els temes encadenats a l'etiqueta microhouse es desenvolupen de manera impertèrrita, afegint-hi a cada solc una subtil diferència amb l'anterior, però sempre dins d'un conjunt sonor estable que va evolucionant amb calmosa serenitat cap a paisatges similars però mai iguals.
Tal com s'explicava en la contraportada d'un dels discs del mestre del minimalisme musical, en Terry Riley, escoltar aquests tipus de música és com mirar els núvols: el que veus sembla el mateix que fa cinc segons, però no ho és.

Aquest Immer del Dj Michael Mayer (res a veure, en principi amb l'assassí de les pel·lícules de la saga Halloween) encara més d'una hora de sessió microhouse amb tota la parafernàlia habitual, afegint-hi unes bases programades en repetició -alguns en dirien seqüències- que adornen el conjunt i li atorguen una mena de mística evolutiva, com si, en el fons, aquests 70 minuts de música fossin un engranatge maquinal preconcebut que es desenvolupa metamòrficament a mesura que degoten el talls.

I és un veritable plaer trobar-se amb un disc d'aquestes característiques en un moment en el que la gran majoria de la producció discogràfica s'entesta en predigerir-nos els temes per tal de que no haguem ni de mastegar -la deglució de la música contemporània, per dir-ho d'alguna manera, la fem com menjant farinetes xuclant d'una palleta de plàstic colorida-, doncs aquest treball del Dj de la Selva Negra demana atenció al detall, als petits canvis, a les noves puntuacions dels teclats o de les percussions sobtades.
Alternant talls enrevessats amb altres de més orientats al ball, incloent-hi algunes escenes planejadores (és a dir amb aquells sons embolcalladors semblant a cordes sintètiques que dulcifiquen les percussions dotant-les d'un rerefons eteri, somniador) i altres properes a la síncope de teclats premeditats, aquest Immer és com un caramel que es desembolcalla sol, això sí, poc a poc.
Amb un discurs sonor que s'encamina amb serenor cap a un crescendo més orientat al ball -el tercer quart de la cera s'aboca als ritmes més evidents i és on hi fa les majors concessions als samples vocals (això sí, majoritàriament en una sèrie de loops percussors)- en Mayer s'aboca al darrer quart envalentit per la preciosa mescla del lirisme dels Phantom/Ghost amb les seves bases punyents i cavalcant em decisió cap a estampes quasi visuals i palpables de gran densitat atmosfèrica, amb embelliments electrònics al voltant d'estructures de ball més clàssiques (i més contundents) de baixos atronadors i aixordidores percussions que, com si d'un exèrcit de broques d'alta precisió es tractés, perforen tímpans sense miraments.

Convertit ja en un clàssic de referència del panorama electrònic (tot i haver estat parit fa ben poc), Michael Mayer segueix delectant els seus fidels amb noves ceres (tot i que amb comptagotes) sabent-se en una posició envejable de cara a poder seguir sent punt de llança d'una generació de Djs destinats a canviar el món tal com l'entenem, si més no dins les fronteres que les pistes de ball dibuixen cada nit en l'escena nocturna.