Vint anys més tard, els vuitanta, una dècada de la que tan sols en va quedar una mena de sensació de temps perdut -una mena d'edat mitjana de la modernor- amb una colla de tòpics que avui en dia ens provoquen riure i repulsió a parts iguales (ja siguin els tupés encarcarats, les vestimentes estrafolàries i, en general, les ganes de cridar l'atenció, fossis qui fossis, tinguessis o no talent) ens permeten un curiós exercici d'arqueologia musical per tal de desbrossar el gra de la palla i poder així confeccionar una nova col·lecció musical que va quedar totalment ofuscada per l'arribada de la MTV i el consum massiu de les radiofórmules.Així, d'entre els gallets dels A-ha, les ballarugues del Michael Jackson, o les "provocacions" de la Madonna, podem fins i tot trobar algunes perles amagades darrera de l'allau de pop insubstancial i prefabricat.
De tots aquells vinils que la era MTV ens va amagar en podem trobar de molt atrevits, però no és el cas que ens ocupa. El Reach The Beach no és, en cap cas, un atreviment, un experiment agosarat o una joia que hagués canviat el món en cas d'haver rebut més atenció. Es tan sols un signe dels seus temps, un disc de pop polit i lluminós que sense saltar-se ni una de les normes musicals de la seva època, sense transcendir compositivament ni interpretativament, recull el bo i millor d'una època que bé mereix una revisió amb més respecte, ara que, ni que volguéssim, el poc pèl que ens queda no ens permetria reptar la llei de la gravetat amb ones impossibles i tupés engominats.
Basant-se sobretot en una senzillesa compositiva quasi mecànica, mantenint aquella buïdor d'arranjaments tant típica dels 80 (i dels productors amb poca habilitat), aquest mecanicisme deixar les portes obertes a una veu i sobretot a una interpretació extremadament expressiva (molt poc corrent en la època dels cantant robots a la Kraftwerk, però també Pet Shop Boys o els Hombres G) a càrrec de Cy Curning.
Perfectament acotxat per la guitarra esquiva de Jamie West-Oram que el punteja, el contesta i li dona la rèplica, la musicalitat dels Fixx s'encaixa dins dels teixits que els teclats habituals del pop vuitanter li confeccionen, encomanant-lo al synthpop més usual.
El disc està plagat de singles fantàstics (la obertura del disc amb la genial One Thing Leads To Another seguida de Sign Of Fire i el Running ja fa que t'enganxis a les dues cares sense remissió) que revifen amb els anys i que demostren, en definitiva, que encara ens en sentirem orgullosos dels nostres enyorats vuitanta.
Tot i que han desaparegut definitivament de l'escena musical, els Fixx segueixen gravant i fent gires, fent allò que saben fer, bon pop de regust eightie i bones dosis de revivalisme pels nostàlgics sense ganes d'arribar als quaranta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada