Tot just abans d'iniciar el seu declivi creatiu -que trigaria a recuparar més d'una dècada, si és que es pot dir que l'ha recuperat-, Alan Parsons i Eric Woolfson confeccionaren una de les seves obres més rodones, un altre dels seus discs conceptuals, en el que, aquest cop, el conjunt es revel·la compacte i dens i no tan sols la suma d'un bon grapat de bons temes com ens tenien acostumats.Aquest cop l'excusa temàtica son els temps moderns i, particularment, l'isolament i la incomunicació provocada per l'avanç científic -curiosament dos temes perfectament contemporanis un quart de segle després-. Però el primer que arriba en aquest àlbum, com en la major part de la discografia dels britànics, és aquesta perfecta manufactura de pop-rock (aquí més rock que pop), parida des de la cabina de producció i orquestrada al voltant d'unes matèries primeres riques i aprofitables. Que Woolfson i sobretot Parsons son hàbils operant les taules de mescles no és cap secret, diversos premis els avalen, però aconseguir traspassar a l'altra banda de la cabina i extreure'n un producte musical molt per sobre de la mitjana no sembla pas quelcom d'assequible per a molts/es.
Tot i que el disc comença amb un brot d'esperança -Prime Time-, el que va dibuixar els somnis d'una generació que s'abocà als anys vuitanta amb l'esperança de ser alguna cosa, de deixar empremta en la història, la resta de talls de l'àlbum aviat ens revel·len la veritable i palpable realitat, aquella que tancaria la porta als nassos dels somiatruites.
Combinant com sempre diferents vocalistes -també en Woolfson- les situacions d'incomunicació, de relacions de mal acabar i d'aïllament es succeeixen darrera d'un embolcall ferm i perfectament acotat.
De fet, probablement aquest sigui el tret més distintiu de tota la discografia del Project. Com a productors que son, Parsons i Woolfson no busquen el lluïment de cap dels seus intèrprets. Els vocalistes son justets, d'aquells que compleixen sense acaparar tota l'atenció; els guitarristes no s'embarquen en solos virtuosos sinó en aquells mesurats i melòdics fins a la darrera nota, cercant l'expressivitat i mai la sobrecàrrega i el desfermar-se hedonísticament. Es cerca, per tant, que cada element casi amb el conjunt, sense estirabots preciosistes, deixant així un acabat sempre polit i al servei del concepte de producte definitiu. I és justament aquesta la gran habilitat d'un grup/duet que havia pogut lliurar fins aquell moment mitja dotzena de peces inesborrables de pop-rock a cavall de dues dècades, sempre posant l'èmfasi en el conjunt més que en els elements en particular. Els preciosos solos elèctrics de Prime Time -tant el d'entrada com el clàssic d'encaix entre el cor del tema i el finale-, el candorós de l'hiper-single Don't Answer Me (aquest amb saxo) així com el de l'apassionada Ammonia Avenue (abraçant l'espanyola) en son tres exemple paradigmàtics: bellesa en estat pur sense recòrrer als excessos roquers tan pròpis de l'època.
Es veritat però, que en aquest àlbum, com en tots els de The Alan Parsons Project hi ha números lleugerament més fluixos (tot i que en aquest potser és el que manté un equilibri més evident) però, com és habitual, aquests podríem dir que assoleixen una mediocritat que molts/es envejarien per omplir els seus vehicles per a singles de radiofòrmula.
I com per arrodonir una peça mestra, per deixar-hi l'empremta indestructible de la posteritat premeditada, el disc es tanca amb l'apoteòsica i dramàtica Ammonia Avenue que s'obre amb un vers puntal de la desesperança (no hi ha cap senyal lluminosa / estant en la foscor?) i que es remata amb el susdit solo de guitarra espanyola contrapuntejat amb percussions que realcen l'efectisme del conjunt.
Vorejant la perfecció estilística, entregant diverses perles musicals encadenades, una darrera de l'altra, The Alan Parsons Project confecciona un disc rodó, sense esquerdes, una peça mestra del pop modern, que resisteix el pas dels anys com poques obres coetànies ho han fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada