Flash And The Pan - Pan-Orama (1983)

Harry Vanda i George Young, una parella de productors australians, decidiren, cap a finals dels 70, traspassar el llindar de la cabina d'enregistrament per formar un grup heterogeni i una mica marcià que havia de llegar-nos una bona colla de temes de pop pre-new wave.
Essent aquest un projecte paral·lel a les seva veritable "professió", la de productors, és possible que estigués predestinat a no canviar ni trasbalsar el món de la música moderna, però en els pocs anys que estigueren actius i amb els cinc elapés que lliuraren deixaren una empremta inesborrable en les arrels del pop que havia de quallar en la dècada dels 80.
I és en aquest Pan-Orama, un recopilatori de temes presents en els seus tres primeres treballs on, d'una sola tacada, podem copsar l'enginy pop d'aquests Flash and the pan.
A Pan-Orama, com en tots els seus àlbums, s'hi agrupen una colla de números memorables al voltant d'estructures extraordinàriament simples, sobretot recolzades en una secció rítmica molt ben trobada per a cada tall i, confeccionats a partir d'uns elements tant bàsics com aquestes pròpies bases rítmiques però també amb l'ajut d'uns arranjaments perfectes, d'aquells que semblen dissenyats exclusivament per encaixar amb una melodia concreta i amb cap altra al món, així com unes tornades indescriptiblement enganxoses i plenes d'energia.

I cal afegir-hi un dels seus elements més distintius, unes lletres parlades més que cantades, amb una mena de deixadesa memorable (que a més arriba distorsionada com si se'ns parlés per un auricular telefònic) que contrasta amb els cors que arriben sempre puntuals en les tornades per donar unes embranzides extraordinàries a uns temes que semblen tenir vida pròpia. Aquestes lletres aborden temàtiques ben variades -fins i tot excèntriques i capricioses-: des de la incontestable radiografia de la deixadesa i del vagarejar que componen a Lights in the night molt abans que els Green day parlessin del seu "seient de velcro" (Tinc diners a la butxaca / però em sento arruïnat o Si la ràdio no m'enganxa, la televisió ho farà), fins a les aventures quasi sci-fi de Atlantis Calling o de Down among the dead men (una crònica freda i distant de la tragèdia del Titànic) passant per la divertida Hey, St Peter on diversos pinxos s'atansen a Sant Pere després de la seva mort tot argumentant He estat a New York / i de debò que semblava l'infern o, fins i tot, la pre-apocaliptica California ( Va apretar el botò erroni / i aviat no hi haurà cap lloc anomenat Califòrnia).

El disc en qüestió es troba, hores d'ara, absolutament descatalogat. En el seu lloc es poden trobar diferents recopilatoris que venen a incloure pràcticament els mateixos temes, sempre pertanyent a la primera etapa del grup. Però personalment recomanaria la recerca, tal vegada infructuosa, de tots i cadascun dels àlbums de la banda, molt en particular els tres primers, l'homònim de rigor ple de senzills instantanis, el fantàstic Lights in the night i el potser menys encertat però altament degustable Headlines. Tots ells faran delir a tot/a aquell/a que s'hi atansi, en trobar un grup fresquíssim, de melodies enganxoses i amb allò que en podríem dir mestratge compositiu pop.