Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).
Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.
Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.
Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada