Janis Joplin - Pearl (1971)

Ràbia, rauxa, mala llet, rancúnia, melangia desfermada, colpidora angoixa. Son tan sols alguns dels sentiments que trasbalsen aquell/a que es deixa traspassar l'ànima per aquesta onada que tot s'ho empassa, aquest terrabastall infecciós de proporcions desmesurades, aquesta huracà descarat i colpidor que prenen forma de cantant blanca enterbolida per els excessos alcohòlics i per les passions de ferida profunda.
Janis Joplin és sinònim d'excessos, sovint la seva memòria és soscavada per mites i llegendes de la santa bevedora que veritablement, això no es pot pas negar, era, però el que ha de romandre no pot ser altra cosa que un parell de discs en solitari absolutament aclaparadors i dotats d'una contundència difícilment superable.

Després del seu debut en solitari a Cheap Thrills, aquesta texana rebel i de gola prodigiosa presentava el que havia de ser el seu treball pòstum. Recol·lectant un magnífic grapat de cançons de diferents compositors de la talla de Bobby Womack o Kris Kristofferson, l'àlbum deambula per les balades bluesy, el rock i el soul amb instrumentacions d'alt octanatge que reforcen i en cap cas cedeixen a l'ímpetu de la Joplin, que s'esgargamella desaforadament, ara cantant-li a l'amor, ara maltractant mals ex-amants o contant-nos històries d'amor en llibertat de saviesa per la via directa.
Des de l'impacte inicial del Move over, fins a la balada Get it while you can que tanca el vinil, els sentiments afloren darrera cada nota, cada crit, cada estrip. Es veritat però, que l'excés de balades aflueixen pistonada massa sovint i és en els temes més ràpids on la potència de la veu de la Janis Joplin s'encavalca amb els atacs de la banda, assolint clímax memorables i irrepetibles. Encara i amb això, el balanç decibèlic de l'àlbum és altíssim doncs na Joplin s'escarrassa a cada revol del vinil per no deixar passar ni una sola nota sense sentiment, sense passió i intensitat.

Trufat de tres o quatre temes que romanen ja en la història del rock -l'inicial Move over, la intensíssima balada Cry baby, l'amorosa My Baby o la cançó riu que és Me and Bobby McGee- aquest Pearl abraça el rock i l'estreny per extreure'n tot el suc que sempre hauria de treure, fent-lo supurar notes de blues i de soul que enriqueixen una mixtura que et penetra i t'estreny les entranyes fins a l'extenuació.
I ara, la metàfora final que la vida ens brinda, com succeeix de tant en tant: el dics inclou un tema de títol premonitori, Buried alive in the blues. Aquest és un tema no conclòs, doncs la Joplin morí tot just abans d'afegir-hi la seva veu, quedant-ne així per la posteritat una desaforada cançó instrumental en la que, fins i tot en absència, la seva aura hi és present. Cada cop que escolto aquest tema, tot just en el crescendo previ al que havia de ser la tornada del tema, tinc la sensació de que un d'aquests dies, la veu de la Janis apareixerà de sobte, des del més enllà, per dir-hi la seva i tancar una obra mestra que ella va parir deixant-s'hi, literalment, la vida.
Descansi en pau, reina del blues.