Tom Waits - Blue Valentines (1978)

En Tom Waits no és un músic, és un personatge. Una mena de personae que ell mateix s'ha anat confeccionant a mida al llarg d'una dilatada carrera. Parlar de Tom Waits és parlar de carrerons humits de llambordes esqueixades i asfalt recremat; és parlar de cantonades profundes, de rètols lluminosos que fan pampallugues i de barres de bar llefiscoses. Però sobretot, és parlar dels habitants d'aquests escenaris decadents. I és que els paratges que descriu en Waits son tan habitables que si en les seves cançons no parlés de ningú, la nostra mateixa imaginació els ompliria de "xulos", borratxos i meuques.

Però en Waits si que parla de persones -potser hauríem de dir personatges, com ell mateix-, i en parla de tal manera que a ningú se li passa pel cap la idea de que podrien ser inventats. Les històries que el de Pomona els fa viure els atorguen una mena d'aura, siguin sants o dimonis, i els fan, no tan sols creïbles, sinó convincents. Sembla com si te'ls poguessis trobar voltant pel Raval, recolzats en cantonades o apurant el fons del gots que els emmetzinen.

Sempre sustentat sobre el blues tradicional però embolcallant-lo de d'una mena d'urbanisme musical que n'embruteix els acords i les melodies, Waits relata en aquest preciós Blue Valentines un bon grapat d'històries de perdedors, bandits de segona i prostitutes barates a les que la societat esborra del mapa. Waits els porta a la superfície i els reivindica com a veritables representants del somni americà.

Des del desencís de la noia que veu com el seu company, que li ha promès fugir amb ella, no apareix (l'han enxampat en robar un anell per regalar-li, això és romanticisme i la resta, punyetes) fins a la ex convicte que demana ajut en una carta en la que es reinventa tal com voldria ser, passant per les aclucades d'ull al West Side Story (deliciosa arrencada de l'àlbum amb una versió à la Waits del Somewhere), l'àlbum es revela com una postal en moviment d'un espai i d'un temps que semblen desenvolupar-se en un altre planeta, de tan desencisador i desesperat com és.
La veu de Waits, que en aquest disc ja havia assumit perfectament que mai més no tornaria a cantar líricament com en els seus inicis, es desboca per entre els versos, interpretant en el veritable i genuí sentit del terme, sense malabars vocals més enllà de fer tremolar la veu i tornar-la més rogallosa.

I d'entre un conjunt hermètic i viu en extrem, sorgeixen els solos desencaixats tant de guitarra com de saxo per acabar de treure tot el que aquestes històries tenen a dins. Hi ha qui pensa que quan les lletres tenen alguna cosa a dir, la música molesta. Doncs que escriguin llibres i els venguin per Sant Jordi. En Waits té molt a dir -poesia pura diria jo- i el seu complement musical no és en cap cas embolcall substituïble. Es un tot amarat d'alcohol amb una espurna a punt de calar-li foc.

I, al cap i a la fi, tal com retrata en un dels temes d'aquest àlbum sublim, anirem a 100 mph / consumint la droga d'algú altre / i anirem fins a Reno / pel carril contrari de la carretera. I ho farem perquè en Tom Waits ha fet que, a la fi, ens vingui de gust imitar als seus antiherois, més humans que molts de nosaltres.