Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.
És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.
I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.
Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.
