Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

El naixement de la música

Tom Waits al vol

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca

Com podem utlitzar la música per...

Diuen que la música pot canviar el comportament de qui l'escolta, encetar revolucions fins i tot. Portat a un terreny més profà, potser també podem fer servir la música per...

Vaig a provar-ho ara mateix... ja us explicaré si m'ha funcionat :-D

And I swear that I don't have a gun

Trivial - Qui és aquest músic?

El making-off d'una portada mítica dels Pink Floyd

És una de les portades més famoses de les moltes (igualment famoses) que tenen els Pink Floyd. Aquest n'és el seu making-off.
No deixa de ser irònic, si més no, el títol del disc, no? :-D

Cançons favorites - Power of love - Huey Lewis and the News

Quedeu avisats, en totes les festes que jo organitzi, en TOTES, sonarà aquesta cançó, una de les meves favorites de tots els temps. Sí, potser queda una mica American Psycho dir que m'agrada un tema dels Huey Lewis and the News, ho sé, però és així i no ho puc evitar.

Va arribar en un moment de la meva vida en que començava a apreciar la música, tot i que no en coneixia pas massa més del que posaven als 40 Sobornables. Però veure la peli Regreso al futuro, sentir la conversa telefònica del Marty McFly dient-li:

"Doc, ¡Doc!. ¿Me estás diciendo que son las ocho y veinticinco? Maldita sea, Doc, ¡llego tarde a la escuela!"

I llavors arrenca el tema i el Marty McFly es puja a l'skate, i s'enganxa als cotxes per anar més ràpid, jugant-se el físic, i... bé, la resta, com diuen, és història.

En definitiva, que quan sento aquesta cançó, no puc evitar posar-me dret, saltar, cantar i fer com si les tímides guitarrades del Huey lewis fossin  la que el propi Marty McFly arrenca de la seva en començar la peli (tot just abans de la trucada) davant d'un altaveu gegant que el Doc Brown ha construït.

Bé, ja ho sabeu doncs...

"Power of love is a curious thing, makes one man rich, makes another man sing"

Talls de cabell mítics de la història del rock

El número musical de Young Frankenstein

Últimament, aquesta melodia em persegueix. Investigant una mica he descobert que, originàriament, va ser escrita pel gran Irving Berlin, amb el nom de "Put it on the Ritz". En Mel Brooks en va fer una curiosa adaptació per la seva comèdia Young Frankenstein.

Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.

	Four Lads o/Norman Leyden - Istanbul (Not Constantinople)
	Found at Istanbul (Not Constantinople) on KOhit.net

Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.

Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

David Lynch dirigirà una gravació dels Duran Duran

Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.

"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions de'n Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

Neil Young - Harvest (1972)

Aquest és, indubtablement, un dels discs que més se m'enganxen les seves melodies. Haig de vigilar, doncs escoltar un matí aquest tros de disc del gran rocker que és Neil Young significa passar-se la resta de la jornada taral·lejant-ne les estrofes de manera interminable.

És, per sort, un disc bellíssim, amb unes melodies precioses que s'arrapen a l'oient, però recolzades sobre unes paraules plenes d'imatges potents i evocadores.
Com sempre, amb en Young no saps mai si el proper tall seguirà la vena acústica, amb un rascar de guitarra tènue i una harmònica o si bé s'endollarà a la corrent i rascarà les cordes amb distorsionada precisió.
Conté, a més, una de les meves peces favorites de'n Young que, a més, va ser de les que me'l va fer descobrir: The needle and the damage done, una tristíssima cançó sobre l'addicció a la droga i el buit que deixa al seu pas.

Intens des de la primera nota fins la darrera, aquesta "collita" del Neil Young passa per ser una de les peces clau del rock americà, aquell que veu tant del rock n' roll com del country, en una fusió perfecta.

Et recomano molt, moltíssim, que punxis en aquest enllaç que segueix per poder escoltar aquesta obra d'art musical.

Artista: Neil Young
Àlbum: Harvest

Radiohead - The King Of Limbs (2011)

Sento a molta gent reaccionar negativament davant les primeres escoltes del darrer disc dels Radiohead, The king of limbs.
És ben cert que és un d'aquells discs de Radiohead que comença amb un tema poc accessible, basat en una síncopa irreductible que sembla desconnectar la base rítmica de la veu del Thom Yorke. Però als fans de Radiohead no els han pas de sorprendre els temes "difícils". Al cap i a la fi, Radiohead no és Britney Spears, no? :-)
No és l'únic disc de la banda però, que s'inicia amb un tema poc accessible. Així que, ei, posem-ho fàcil, si el primer tema no entra, busquem més enllà. Anem, per exemple al segon. Escolta aquesta preciositat de peça, sobre un loop de guitarra apagada, al damunt del qual en Yorke desplega l'estil inconfusbile que l'ha fet famós.

You got some nerve, coming here
You got some nerve, coming here
You stole it all, give it back
You stole it all, give it back

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my memories

You know you should, but you don't
You know you should, but you don't

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my melody

No em diràs que no és un tema fantàstic. I, espera, que no s'acaba aquí. El següent tall té una tornada d'aquelles que només els Radiohead saben recitar. Una tornada, d'altra banda, que em recorda a les melodies que feien servir en els seus OK Computer i demés àlbums dels 90. Es diu Little by little, i sona així.

Quina tornada, eh?

Little by little by hook or by crook
Never get nervous
Never get judged
I’m no idiot
I should look

Una altra de les perles d'aquest disc s'amaga sota el títol de Lotus flower, que va ser el primer senzill i del que, probablement, ja hagis vist el vídeo, amb un Thom York donant classes de dansa contemporània.

És veritat que al voltant del vídeo i de la curiosa coreografia de'n Yorke, s'han generat diversos acudits. Com, per exemple, un manual per ballar com ell:

O una petita reinterpretació molt particular dels seus moviments:


Però compte, fora conyes, perquè el director del vídeo és el fantàstic Garth jennings, director d'alguns dels vídeos musicals més fantàstics i espaterrants dels darrers 10 anys, com el de Imitation of life que va fer pels R.E.M.

Ep! No marxis encara, que encara queda la perla definitiva, aquella peça que, definitivament, et farà estimar aquest àlbum i escoltar-lo un cop i un altre esperant que arribi aquest tall concret. Es diu Codex. I te'l deixo escoltar amb calma.

Sleight of hand,
Jump off the end.
Into a clear lake,
No one around.

Just dragonflies,
Flying to the side.
No one gets hurt,
You're doing nothing wrong.

Slide your hand,
Jump off the end.
The water's clear and innocent.
The water's clear and innocent.

I, escolta, si amb això no n'has tingut prou, potser és que, simplement, no t'agrada el disc; que tampoc passaria res :-)

Els disc que obligava a la gent a suïcidar-se

A través de Comically Vintage, descobreixo una il·lustració d'un còmic que fa referència a un vinil de propietats màgiques i malignes. Escoltar-lo semblava obligar als melòmans a suïcidar-se! El millor de tot és comprovar que la cançó que hi sonava, semblava, si més no, fer referència al Blue Monday dels New Order.

Aquí us la deixo per si us atreviu a escoltar-la.

Kenny Loggins i els hits "peliculeros" dels 80

Als 80, va acaparar els "Theme from", és a dir, els temes principals de les bandes sonores de les pelis. Pensa en una peli taquillera als 80 i en Kenny Loggins hi apareix en la banda sonora.
Durant els 80, les majors van descobrir que la millor peça de merxandatge d'una peli comercial era la seva banda sonora. El concepte que en Dennis Hopper s'inventà a Easy Rider, no fer servir una partitura composada expressament pel film sinó temes pre-existents, treia fum durant aquesta dècada, des de An officer and a gentleman, fins a Flashdance, de Streets of fire fins a Cocktail, les bandes sonores es pensaven com a producte i els films les encabien com podien, ara sonant a una ràdio al costat de la que passa el protagonista, ara intercalant forçadament una mena de videoclip al bell mig de la peli (creant els fascinants "Love theme from", que triomfaven a les emisores d'arreu del món, sobretot a l'estiu).

Doncs, justament, el Kenny Loggins semblava ser la primera aposta per a moltes d'elles i el seu nom figurarà per sempre entre les icones dels 80 per aquest motiu, juntament amb altres "grans" del soft-rock pel·liculero com Giorgio Moroder, Cheap Trick o Harold Faltermeyer.
Aquí us deixo amb dos dels seus temes més populars. En primer lloc el Danger zone que apareixia a la banda sonora de Top Gun. I no us perdeu la lletra (just a sota del vídeo) perquè no té desperdici.

Revvin' up your engine
Listen to her howlin' roar
Metal under tension
Beggin' you to touch and go

Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone

Headin' into twilight
Spreadin' out her wings tonight
She got you jumpin' off the deck
And shovin' into overdrive

Highway to the Danger Zone
I'll take you right into the Danger Zone

You'll never say hello to you
Until you get it on the red line overload
You'll never know what you can do
Until you get it up as high as you can go

Out along the edges
Always where I burn to be
The further on the edge
The hotter the intensity

Highway to the Danger Zone
Gonna take it right into the Danger Zone
Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone
...

I, en segon lloc, el tema principal de la peli Footloose, un dels clàssics juvenils dels 80 que comptava, amb l'ajut de'n Loggins, amb una de les arrencades més mítiques del cinema d'aquella època. I, que no sigui dit, també teniu la lletra, que no sigui que us perdeu el missatge ;-)

I been working so hard
Keep punching my card
Eight hours, for what?
Oh, tell me what I got
I get this feeling
That time's just holding me down
I'll hit the ceiling
Or else I'll tear up this town
Tonight I gotta cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Please, Louise
Pull me offa my knees
Jack, get back
C'mon before we crack
Lose your blues
Everybody cut footloose
You're playing so cool
Obeying every rule
Dig way down in your heart
You're yearning, burning for some
Somebody to tell you
That life ain't passing you by
I'm trying to tell you
It will if you don't even try
You can fly if you'd only cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Oowhee, Marie
Shake it, shake it for me
Whoa, Milo
C'mon, c'mon let go
Lose your blues
Everybody cut footloose
FIRST - we got to turn you around
SECOND - You put your feet on the ground
THIRD - Now take a hold of your soul
FOUR - Whooooooooa, I'm turning it
Loose, FOOTLOOSE

Portades estranyes: Johnny 'Guitar' Watson

Els setanta van fer molt mal. I, curiosament, la música d'arrel negra, que va donar en aquesta època una embranzida brutal al rock contemporani, també va ser la "culpable" d'algunes de les portades més lamentables i de vergonya al·liena. Ja en vam revisar unes poques (en que la nit els confonia), però aquí en tenim unes quantes més, aquest cop a càrrec d'un guitarrista de primera fila, que va aprofitar les corrents més funk per atacar-les amb les seves sis cordes.
Ningú posarà en dubte la qualitat musical dels treballs de Mr. Watson. Però se li pot fàcilment recomanar:
a) que canvii d'assessor pels títols dels discs
b) que canvii d'assessor per les portades

En el tema dels títols ja hi entrarem un altre dia, però amb les portades comencem ja mateix amb aquesta primera.


O sigui... primer de tot, què fa aquest home a l'exèrcit? I, ja que hi va... què hi fot vestit així? o__O Ah, espera, que no està sol, que per acabar d'arrodonir la visita cultural a l'exercit s'ha portat una amiga vestida adequadament per l'ocasió.
I, és clar, com passa habitualment amb discs amb portades tan suggerents... al darrera la història continua:


Sense comentaris...

Però espereu, que n'hi ha més. Què us sembla aquesta altra portada del senyor Watson?


A veure... què coi hi fot dins d'un carret per a bebés tunejat? Qui és el paio del darrere? Sa mare? La del títol? La "real"? No ho entenc, de debò.

Apa, aquí en va una altra, a veure que li trobeu:


En aquesta, la veritat, millor no preguntar. Aquestes dues mosses... pel terra... i el gos... bé, deixem-ho.

Au va, vinga, un bonus track de regal:


Aquí sí que a l'home ja se li va anar la pinça. Posar una model nua en una portada és molt seventies, però posar-li la guitarra així... no sé... mal gust, no?

Sort que al cap d'uns anys van arribar els vuitanta... i es va acabar d'espatllar... però això ja donaria per un altre post. Serà un altre dia.

Comença la Fira del Disc d'Ocasió a Cotxeres!

Puntual com cada any, aquest primer cap de setmana de Febrer torna a les Cotxeres de Sants la fira del disc d'ocasió.
Per a mi és una ocasió única de fer-me amb aquells vinils que es resisteixen, que costen de trobar. Val a dir, això sí, que com a bon garrepa que sóc, vaig a buscar, fonamentalment i quasi sense excepcions, vinils d'oferta. Bé, més que d'oferta, de saldo. Tot el que valgui més d'un euro em sembla car :-)

Cada cop torno més carregat de joies amagades, però també de vinils una mica lamentables que van formar part de la meva educació musical i que, més enllà de la seva qualitat, vull tenir-los a casa.
La meva discografia particular beu molt del que trobo en aquesta fira, doncs no són menys de 20 o 30 els vinils que cada any m'enduc.
El millor però, és regirar totes les polsoses caixes, algunes arraconades o abandonades per terra -i que t'obliguen a adoptar postures més pròpies d'una classe de ioga que una altra cosa-, anar embrutant-te els dits -que se't van quedant negres- i, després de passar per centenars de discos oblidats o oblidables, després d'empènyer portades de discos tan "memorables" com el Heartbreak Hotel de la C.C. Catch, la discografia sencera del Rick Astley, o els omnipresents Phil Collins, Communards, Pet Shop Boys, etc., després de tot això, just al darrera, apareix aquella joia que feia temps que buscava: que si un dels discs de Vangelis, que si la Janis Joplin, que si Queen, que si Pink Floyd...

La fira comença el divendres al migdia i s'allarga fins al diumenge. Jo siempre hi vaig el primer dia però després, un cop a casa, decideixo tornar un segon dia per veure si m'he oblidat d'alguna cosa :-)

Joy Division - Unknown Pleasures (1979)

Monument a la desesperació més profunda, al desencís, a la manca de respostes ("When will it end? / When will it end?"), al futur ja no incert sinó clarament catastròfic, això és l'Unknown Pleasures dels Joy Division, un dels discs mítics dels 80. El seu llançament no generà massa repercussió, però el senzill Love will tear us apart que la banda tragué al mercat un mes abans del suïcidi del seu vocalista va fer girar la vista enrera i recuperar aquesta joia fosca i contundent de finals dels 70.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Enquadrat dins del moviment post-punk, el disc sona obsessiu -amb les bateries insistents, el baix repetitiu, els solos de guitarra lineals i lànguids i les tornades estripades de l'Ian Curtis-, però també suggerent, molt particularment gràcies -diuen els experts- a la labor en la producció del Martin Hannett, que accentuà les textures més espacials per donar-li a l'àlbum un to màgic i dens.

El disc esdevingué mític en el mateix moment del suïcidi del seu vocalista, Ian Curtis. La seva portada, que reflecteix les ones transmeses per una estrella que es converteix en nova es convertí en una icona del rock modern i encara avui en dia es lluïda pels fans de grups revisionistes del post-punk com Interpol en els seus concerts.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Peter Fox - Alles neu

I encara un tema més d'aquest fantàstic Peter Fox, Alles neu, amb un vídeo que fins i tot s'ha escolat per la graella de la MTV (poc donada a artistes no angloparlants).

Ich verbrenn mein Studio, schnupfe die Asche wie Koks
Ich erschlag meinen Goldfisch, vergrab ihn I'm Hof
Ich jag meine Bude hoch, alles was ich hab lass ich los
Mmmh, mein altes Leben schmeckt wie'n labriger Toast
Brat mir'n Prachtsteak, Peter kocht jetzt feinstes Fleisch
Bin das Update Peter Fox 1.1
Ich will abshaken, feiern doch mein Teich is zu klein
Wir wechseln
Gewachst, gedopt, poliert, nagelneue Zähne
Ich bin euphorisiert und habe teure Pläne
Kaufe mir Baumaschinen, Bagger und Walzen und Kräne
Ich stürze mich auf Berlin, drück auf die Sirene
Ich baue schöne Boxentürme, Basse massieren eure Seele
Ich bin die Abrissbirne für die d-d-d-deutsche Seele

Refrain:

Hey alles glänzt, so schön neu
Hey wenns dir nich gefällt, mach neu
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will sehn wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Ich hab meine alten Sachen satt und lass sie in nem Sack verrotten
Motte die Klamotten ein und dann geh ich nackt shoppen
Ich bin komplett renoviert, Bräute haben was zu glotzen
Kerngesund, durchtrainiert, Weltmeister I'm Schach und Boxen
Nur noch konkret reden, gib mir ein Ja oder Nein
Schluss mit Larifari, ich lass all die alten Faxen sein
Sollt ich je wieder kiffen, hau ich mir ne Axt in's Bein
Ich will nie mehr lügen, ich will jeden Satz auch so meinen
Mir platzt der Kopf, alles muss sich verändern
Ich such den Knopf, treffe die mächtigen Männer
Sing das Land zum Glück, kaufe Banken und Sender
Alles spielt verrückt, zitternde Schafe und Lämmer
Ich seh besser aus als Bono und bin'n Mann des Volkes
Bereit die Welt zu retten, auch wenn das vielleicht zu viel gewollt is

Refrain:

Hey alles glanzt, so schön neu
Hey wenn's dir nich gefällt, mach neu
Hier ist die Luft verbraucht, das Atmen fällt mir schwer
Bye bye ich muss hier raus, die Wände kommen näher
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will seh'n wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Hey... hey... hey

Peter Fox - Das zweite Gesicht

Especialment dedicat als meus companys d'Alemany, aquí us deixo un tema fantàstic d'un rapero de Berlin que abandonà temporalment la seva banda Seeed per fer un disc que barreja influències diverses i que té com a peça més destacada aquesta Das zweite Gesicht, que compta amb unes lletres realment inspirades.

Die Stimme bebt und der Blick ist Eis
gleich geht jemand hier zu weit
die Zunge ist geladen und bereit
die Wörter von der Leine zu lassen, sich Feinde zu machen.

Die Pfeilspitzen voller Gift
der Feind wackelt, wenn du triffst
Du triumphierst, wenn er kippt
doch Morgen um diese Zeit, tut es dir Leid

Hahnenkampf um einen Haufen Mist
Jemanden opfern für einen lauen Witz
Eine Spinne tot, duschen, wenn du in der Wanne sitzt
Einem Dummen zeigen, dass du schlauer bist

Denn es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt, es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
Das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Du willst nach vorn, die anderen wollen zurück
Du hast Visionen, doch sie kommen nicht mit
Jemand steht zwischen Dir und deinem Glück
Und es macht dich rasend, du kannst es nicht ertragen

Du guckst Dir zu und du hörst Dich reden
Du bist grad sensationell daneben
Versuchst vom Gas zu gehen, dein Fuß ist grad gelähmt
Du siehst die Wand und fährst dagegen

Du spielst falsch, um nicht zu verlieren
Dann feiern, als wär nichts passiert
Dein Gewissen ist betrunken
Die Frau deines Freundes kommt mit zu dir

Es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus.

Interpol en directe @ Club St Jordi 15-11-2010

Poc han canviat les coses en els darrers tres anys, des que els de New York vingueren a Razzmatazz a presentar el seu tercer llarg, Our Love To Admire. Per descomptat, el recinte ha hagut de ser més gran -quasi el doble d'aforament, el Club Sant Jordi-, per posar de llarg el seu darrer disc, batejat amb el nom de la banda, però la resta segueix igual. I això no és bona notícia.

No és bona notícia que una banda amb dos excel·lents primers discs, acumuli dues continuacions que no han arribat a quallar en els fans; discos interessants, segurament per damunt de la gran majoria de la producció discogràfica contemporània, però que pal·lideixen davant dels previs. I la demostració és que ni les tres úniques peces de l'Our Love To Admire, ni les cinc del darrer que van sonar al Club St Jordi feren vibrar al personal com les dels dos primers.
I tampoc és bona notícia que, amb el passar dels anys, la seva estàtica actitud damunt les fustes s'hagi convertit en una mena de marca de la casa. Van d'elegants, de seriosos, de profunds... però en un concert cal arribar sempre un pas més enllà de la pose i desfermar la bogeria dels fans no només pel repertori sinó també per l'electricitat que els intèrprets han de saber alliberar.

Val a dir que alguns dels temes del seu darrer àlbum, tot i no tenir aquella qualitat d'instant hit, mereixen una escolta més atenta, molt en particular la exuberant Lights (que acumula octanatge a mesura que avança) i que el disc en general, havent rebaixat la velocitat rítmica, s'escora cap a passatges més tèrbols, més foscos i, per tant, més inaccessibles.

En definitiva, els Interpol segueixen sent un gran grup, amb un so molt distintiu i una solvència indubtable, però ni els seus directes els faran guanyar fans, ni tampoc els seus nous discs si segueixen entregant-los sense arriscar i buscar nous camins.

(Fotografia cortesia de la Gris Cortés)

Edit this setlist | More Interpol setlists

Concert dels Radiohead en descàrrega gratuïta

Els Radiohead ja van convulsionar el mon de la indústria contemporània en permetre inicialment la descàrrega del seu In Rainbows al preu que cadascú volgués pagar. Ara, seguint amb la seva política de difondre el seu art i guanyar-se les garrofes per altres bandes, fan accessible la descàrrega gratuïta del seu concert a Praga des del seu web (tal com m'ha fet saber el @suranpu).

El vídeo es pot descarregar en diferents formats (no només en quant a qualitat sinó per a Ipod, Iphone, etc.) en aquesta web: http://radiohead-prague.nataly.fr/Download.html

Com sempre, els Radiohead van un pas més endavant que els demés, musicalment però també en quant al concepte de la distribució musical.

Gracias por la música (Editat per Belleza Infinita Ediciones)

Imperdible! Aquesta espectacular recopil·lació de més de 700 caràtules de casettes i CDs fets a mà per fans incondicionals de la música i/o del disseny és un petit tresor per a qualsevol amant de la música, molt en particular si ha viscut durant els 80 i 90 i la febre de les gravacions en cinta de casette el/la va afectar.


Era la època en que les cintes verges costaven unes 100 pessetes i gravar-hi al damunt les emissions radiofòniques era la única manera realment assequible de donar sortida a la passió que per la música sentíem.

En quant la tecnologia ho va permetre i van aparèixer els casettes de dues platines (tota una revolució, encara que ara no ho sembli), les cintes van començar a deixar de ser un cúmul d'entretallades cançons de les principals emissores de ràdio del moment. Ara la gent es podia gravar, senceret, el darrer disc del seu artista favorit. I aquest fou un moment important en quant al disseny de les portades, doncs fins aquell moment, la majoria de les caràtules de les cintes gravades de la ràdio s'empraven fonamentalment per contenir la llista de cançons que contenien, per tal de permetre'n una cerca més adequada (per no esmentar el minutatge de cadascuna d'elles que molts perepunyetes i altres freaks de la pulcritud també afegien). Però ara, amb una cinta que no era més que una gravació pirata d'un àlbum sencer, la portada cobrava molta importància. I va ser aquí on sorgiren artistes en la fosca que, tancats en les seves habitacions, s'esmerçaven en dissenyar una caràtula adient al disc en qüestió, ja fos per imitació, ja fos per inspiració. El cas era no deixar que la cinta de casette que tot just s'havia gravat passés a engruixir una capsa o un armari sense més, calia que fos especial, diferent de les demés.

I quan l'aparició del CD va semblar venir a enterrar les cintes, hi hagué un cert impasse en quant a la creació de portades alternatives artístiques. No fou fins l'arribada de les gravadores de CD i els CDs verges que la bogeria tornà a revifar.


I aquest compendi en forma de llibre que és Gracias por la música conté una molt bona mostra, ordenada temàticament, de tot aquest art underground i retro, casolà i lleugerament freak que és el disseny de portades alternatives.

S'hi poden trobar en aquest fantàstic llibre tant portades molt treballades -fetes a base de molt d'art, de molta habilitat i talent o, simplement, de molt de temps lliure- com d'altres més conceptuals, dissenyades a pols o fent un collage de fotos. Els resultats de moltes, fins i tot, superen els originals, amb idees conceptuals atrevides o amb la simplificació com a millor arma. Altres en fan homenatges, algunes busquen provocar, altres fer riure, jugar amb tipografies, amb tòpics, etc.


Un llibre que, com a rerefons, recorda als que sempre han estat crítics al respecte de la liberalització de la còpia de música (ja sigui en casette, en CD o en els formats que hagin de venir) que no hi ha res en la història de la música que hagi fet més per a ella i per a la seva evolució que les cintes de casette i els CDs verges, democratitzant la música, fent-la arribar a molts més racons i, finalment, deixant que la febre musical s'expandís en els cors dels que són els grans fans de la música d'avui en dia, mil·lions i mil·lions de persones en tot el mon que no conceben la seva vida sense música.

En definitiva, una homenatge no a la música sinó als fanàtics de la música, a aquells/es que quasi es van haver de canviar de casa per encabir totes les cintes gravades clandestinament, totes les recopilacions que les seves parelles les hi havien regalat. Un llibre amb un magnífic punt "retro" que retrata la passió per la música de la millor manera possible.

Vangelis - Blade Runner OST (1992)

El ventall de temes que en Vangelis composà per a la banda sonora de Blade Runner no fou publicada en el moment de l'estrena del film, tot i que els títols de crédit finals així ho prometien. Aquesta no va sortir a la llum fins al cap de més de 10 anys i, entremig, la publicació d'una revisió orquestrada d'alguns dels temes de la pel·lícula per la New American Orchestra va fer creure a molts que la banda sonora del film era, en realitat, orquestrada. Res més lluny de la realitat. En Vangelis, en el que probablement fou el cim de la seva carrera, tot just a principis dels 80, confeccionà un tapís completament electrònic que fusionava però, amb molt d'encert, elements analògics que li atorguen a la banda sonora aquella textura atemporal que el film de Scott també té, jugant sempre entre el futurisme més postmodern i els sòrdids ambients del cinema negre de Hollywood.

S'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear.

Afegint-hi alguns diàlegs memorables de la pel·lícula sobre les seves composicions, el grec sembla trobar un equilibri extraordinari entre la candidesa i la fragilitat de composicions com Wait For Me, la extremadament popular Love Theme -amb un preciós solo de saxo i un sorprenent interludi tenebrós al bell mig de la peça d'amor- o la meravellosa Rachel's Song -amb una preciosa melodia vocal a càrrec de la Mary Hopkins, un perla, una joia entre les més belles composicions de Vangelis- i les més contundents com la famosa peça que acompanya els crèdits finals, amb la encavalcada percussió i els teclats dibuixant-hi a sobre la instantàniament reconeixible melodia (copiada fins a la extenuació, emprada i malgastada en caretes de programes televisius, cunyes radiofòniques, etc.).

A l'igual que en la primera banda sonora de la New American Orchestra, la versió orquestrada, s'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear, cantada per Don Percival o Tales Of The Future, amb els místics cants del gran amic i company de Vangelis, el popular cantant de música lleugera Demis Roussos.

Emocionant i tendra, fràgil i encantadora, aquesta banda sonora (veritablement) original suggereix una Blade Runner diferent però que sembla conservar perfectament la seva pertinença a unes imatges inesborrables en gran part gràcies al talent compositiu del gran Vangelis.

Albert King - Born Under A Bad Sign (1967)

Si haguéssim de triar tres àlbums de la història de la música moderna que hagin influenciat més evidentment les generacions futures i, per tant, la seva música, un d'ells, molt probablement, seria aquest.
No només alguns dels seus temes han estat posteriorment revisitats un cop i un altre per grans figures de dècades posteriors (Robben Ford, Etta James, Van Halen, Al Green, Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Gary Moore, i un llarg etcètera), sinó que la seva manera de tocar la guitarra ha estat imitada i els seus tics i riffs més representatius del seu estil també han estat absorbits per guitarristes de renom.

La gestació d'aquest disc memorable e irrepetible ja intuïa l'èxit de la gravació. L'Albert King, fart de gravar discs que no arribaven a la gent, decidí signar per la incipient (i ara mítica) Stax Records, on un jove Otis Redding estava canviant el futur insuflant-li música negra a dojo. El segell Stax disposava, a més, d'una banda extremadament solvent, els Booker T and the MG's, que ja havien assolit alguns èxits amb els seus propis discs, però que també participava en les gravacions de la casa com a banda d'estudi (se'ls pot sentir en diversos discos del Redding, la Carla Thomas o el Wilson Pickett). De la conjunció amb la banda, King en sortí reforçat, donant-li més sonoritat a la seva música i convertint-la en quelcom de més vibrant i rodó.

El resultat, un disc replet de temes mítics. Començant pel Born Under A Bad Sign on King canta uns dels versos més brillants de la història del blues: Born under a bad sign / I've been down since I began to crawl / if it wasn't for bad luck / I wouldn't have no luck at all (nascut sota malastrugança / he estat fumut des que vaig començar a gatejar / Si no fos per la mala sort / no tindria cap tipus de sort). Però també Crosscut Saw amb la seva sincopa impossible, o l'Oh, Pretty Woman (res a veure amb l'èxit del Roy Orbison), la reversió de clàssics com Kansas City del duet de compositors Leiber/Stoller o l'I Almost Lost My Mind que havia fet popular el Pat Boone uns anys abans.
Sorprèn, com a tancament del disc, la inclusió d'una peça robada del repertori de estàndards de jazz vocal, com és The Very Though Of You, un clàssic de Ray Noble popularitzat per Billie Holiday, Sinatra, Crosby i molts altres. Al mig desentonaria, però arraconat al final del disc sembla un dolç comiat per un disc de lletres tristes i de ferides sense tancar.

La nítida guitarra de King desgrana solos impecables, amb fraseigs fluids on cada nota s'escolta per si sola, perfectament encaixada en els riffs, mentre la secció rítmica, repicada per una sòlida secció de vents, porta la cadència del blues cap a territoris més soul, esculpint un sòlida roca de blues fundacional que ajudà a revifar el decadent blues dels 60 per influenciar als rockers més intrèpids dels 70, des de Eric Clapton fins a Jimi Hendrix, passant pel Jimmy Page dels Led Zeppelin o tants altres.

Títols de disc lamentables #1

Doncs sí, amics i amigues, hi ha molts discs que, fruit d'alguna pluja d'idees pobra i desencertada, han patit la tortura d'haver de portar títols francament lamentables.

Aquest és només el post inaugural, però en vindran molts més, paraula (que no serà per matèria prima!).

Així doncs, el primer de tots els posts dedicats als títols de disc lamentables és...

The Beauty & the Best

Quin enginy, quina gràcia, tu "jiji" i llavors jo "jaja"... Primer de tot, posar un títol en el qual ja s'assumeixi que la cantant, en aquest cas la Bonnie, és una "beauty", no sé si serà fidel a la realitat (no entrarem ara en qüestions de gustos) però sí que és una mica agosarat i mancat d'humilitat. Si de cas, Bonnie, deixa que t'ho diguin els demés, això de que ets una "beauty". I, ja de pas, deixa que també siguin els demés els que et diguin si aquesta colla de singles desencaixats són el millor que ha donat la teva discografia, perquè, sincerament, no ho són.

El gran disc dels Wolfmother

Encara no, encara no l'han fet, però un dia d'aquests, quan menys ens ho esperem, els Wolfmother trauran un disc de rock rugós que ens deixarà bocabadats.
Però encara no l'han tret. De moment en porten dos, però tot i ser dos discos molt recomanables, ho són més per la sonoritat que pel contingut.

La seva sintonia amb un dels grups mítics i fundacionals del rock dur com és Led Zeppelin és evident. Un cantant, l'Andrew Stockdale, amb un timbre molt similar al de'n Robert Plant. Una bateria prominent, cardada a batzegades. I unes guitarres de distorsió apagada, rotundes i abocades als riffs d'apertura memorables. Però darrera d'això no hi ha gran cosa més, i és una llàstima, perquè l'embolcall és perfecte per publicar un tro musical de gran calibre. Ni les melodies són magnífiques, ni les lletres fascinants ni els solos memorables. Una llàstima. Aquests australians poden fer-ho molt millor.



Amb tot, alguns dels seus temes són realment fascinants i, en la línia del que han aconseguit també els Black Keys o els White Stripes, aconsegueixen donar la sensació de que la era daurada del rock, els '70, encara no s'ha acabat.

Creuem els dits i somiem que els Wolfmother treguin el seu gran disc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫

Un disc sense música? Danger Mouse, Sparklehorse, David Lynch i un CD verge

Avui surt, oficialment al mercat, un dels discs més embolicats amb misteri de les darreres dècades, farcit d'enigmes i composant una suma de factors que semblen beure del surrealisme més profund. Comencem però pel principi, que els enigmes sortiran per si sols.
Fa uns pocs anys, el Danger Mouse -productor de renom i cinquanta per cent del grup Gnarls Barkley- i l'Mark Linkous -l'ànima darrera del projecte Sparklehorse- es conegueren i feren amistat. En Linkous li comentà al Danger Mouse que tenia una bona colla de temes escrits però que no li agradaven quan els cantava. I aquest últim li va proposar reclutar a uns quants cantants i prestar-les-hi les cançons per tal de que intentessin, des de la seva perspectiva, trobar-hi un enfoc interessant. Allà es va gestar Dark Night Of The Soul.

...des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt...

Les cançons en qüestió foren ofertes a una bona colla de primeres veus del pop i de l'indie contemporani, des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt. No se'ls imposava res, tan sols que hi busquessin una aproximació personal. I així ho van fer. Aquest, podríem dir, és el nucli musical del disc. Però la història va molt més enllà.
En algun moment del projecte, el Danger Mouse va incloure al director David Lynch, inicialment per fotografiar el que havia de ser l'acompanyament visual de la música. Finalment, a més de les 50 fotografies que va fer, el propi Lynch es va atrevir a cantar dos dels temes del disc.

Llavors és quan es va enredar la troca. En Danger Mouse i la seva discogràfica, la totpoderosa EMI, entren en conflicte pels drets i per la manera de distribuir la música. Acaben en desacord total i Danger Mouse no té permís per publicar un CD amb les cançons ja gravades amb tots els artistes. Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!). Al mateix temps, Danger Mouse recomana públicament als seus fans que es descarreguin la música de les xarxes P2P per tal de que puguin gravar-se-la en el CD gravable que hom ha pogut comprar a la botiga, en una mena de DIY musical. En els fulletons s'hi podia llegir:
For Legal Reasons, enclosed CD-R contains no music. Use it as you will (per raons legals, el CD-R inclòs no conté música. Usa'l com vulguis).

Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!).

Això succeí el passat mes de Maig. Avui dia 13 de juliol, surt a la venda, ara sí, la edició completa, és a dir, la que conté un cd *plè* de música, a més de tota la parafernàlia fotogràfica i de merchandising.

És ben cert que els temps estan canviant pel món de la distribució discogràfica, però un servidor no s'hagués imaginat mai que es pogués arribar a publicar un disc sense música (i que no fos en John Cage).

I la música? Ah, sí, la música està molt bé també!

Escolta el disc sencer gratuïtament aquí.

Bob Dylan Live at Poble Espanyol (24-6-2010)

En Dylan és un mite vivent del rock, un dels pocs supervivents veritablement mítics d'una època, els seixanta, en la que alguns pioners plantaren les llavors del que el rock havia d'esdevenir. En Bob Dylan és un dels pocs que, de l'altra banda de l'Atlàntic, va ser capaç d'aportar idees de base noves i apujar el llistó de manera ben evident.
I aquest era el principal ganxo d'un concert i, per tant, el fonamental motiu de l'assistència del variat públic al Poble Espanyol: veure el mite, ser testimonis d'excepció d'un concert d'un dels deu o dotze personatges més importants de la música moderna.

Però ser un veritable fan del Dylan queda molt lluny d'aquesta mena d'interès històric. Saber-se de memòria les verborreïques lletres d'un dels més grans poetes del rock, al llarg de la seva extensíssima discografia és tasca impossible -o, si més no, reservada als pocs veritables fans que van assistir l'altre dia al concert-. Per si fos poc, aquest desconeixement del repertorí s'agreujà en escollir en Dylan atacar diversos dels temes que omplen els seus dos darrers -i tan fluixos com desmesuradament sobrevalorats- discos, a més de fugir del·liberadament dels seus temes més populars.
El públic, doncs, no se sabia les cançons i esperava delerós l'aparició d'algun dels temes mítics. "Quan tocarà Like a Rolling Stone", semblava pensar el personal, que a cada inici de tema es desencisava una mica i començava a perdre l'esperança.
Però el desencís anà augmentant a mesura que en Dylan semblava tenir interès en destrossar la contundència de la seva magnífica banda. Aquesta, descaradament orientada al blues-rock amb tres guitarres més una pedal steel, baix i bateria, desenfundava una potència imponent i una solidesa que enganxava al públic. Però era quan el Dylan prenia protagonisme (molt sovint), que el conjut dequèia. I dequèia perquè, primer de tot, en Dylan accedí l'escenari amb una gola enterbolida que feia absolutament inintel·ligible la seva ja de per si limitada vocalització. A mesura que avançava el repertori, la gola se li anà aclarint i permeté entendre algun dels versos que pronunciava, tot just abans dels bisos, però la major part del concert se la va passar amb un coll obstinat a imitar al Tom Waits més cavernari.
Però també dequèia cada cop que el mestre quasi septuagenari pretenia encadenar algun solo interessant a la guitarra, a l'harmònica o al Hammond (que amb tots tres es va atrevir). Amb la guitarra quedava totalment fora de lloc en buscar solos totalment buits i absolutament casats amb els batecs principals -a més de quedar absolutament en ridícul al costat del magnífic guitarra solista que l'acompanyava-. Amb la seva mítica harmònica, tot i les ganes dels més entregats del públic, no aconseguí sortir d'uns pocs tons aguts i francament molestos, segurament degut també als seus problemes de gola. Quan, cap al final de concert la seva veu li permeté atansar-s'hi amb més claredat, els problemes tècnics de so acabaren de tirar-li per terra l'esforç.
I, per acabar-ho d'adobar, en prèmer les bicolors del Hammond, tornà a semblar un principiant que té por de sortir-se dels patrons segurs i que en quan es quedava com a solista no aconseguia fer-lo tremolar com només un Hammond pot fer i engrescar rítmicament a una audiència que s'ensopia a cada intent del Dylan de mostrar-se ja no com un -gran, mític, irrepetible- creador sinó com un intèrpret.

Així, amb un repertori gens generós (alguns dirien atrevit, sense concessions, tot i que amb algun que altra tema famós més que en les seves darreres gires) i un Dylan francament desencertat i desencaixat, fou francament difícilque hi hagués massa més química que la que el respectable intentava conservar amb el passar dels temes.
De tot el setlist, el públic només es va atrevir a corejar, tímidament, les tornades de Just Like A Woman i Highway 61 Revisited. Però al llarg de la resta de peces, el públic feia esforços per no perdre el fil, per no desconnectar, movent forçadament els peus, com si això pogués fer que el repertori entrés millor.

Afortunadament, en els bisos en Dylan es va estirar una mica i va incloure l'esperadíssim Like A Rolling Stone -en una versió que, probablement per problemes de so, mai no va arrencar tot el que hauria d'haver arrencat d'un públic que l'esperava des de feia més d'una hora. Igualment, va ficar-hi al final, semblava que amb calçador, el Blowin' In The Wind, però en una versió que va necessitar vora un minut per ser reconeguda pel personal i que, era tan absolutament diferent, de tempo i d'intenció que el respectable no sabia com taral·lejar-la.

Val a dir però que, tal com apuntava inicialment, el motiu de pagar quasi seixanta euros per veure el concert era, fonamentalment per a la majoria dels assistents, el ser testimonis d'un mite vivent, d'algú d'ombra més allargada del que és -tal com el joc de llums s'entestava en recordar, reflectint-lo engrandit contra el rerafons d'un escenari que jugava a la discreció- i això ho van obtenir amb escreix. De la resta millor no parlar-ne massa, no sigui cas que caigués definitivament el mite i haguéssim de replantejar-nos fins i tot la qüestió de l'ombra.

Edit this setlist | More Bob Dylan setlists

Arctic Monkeys al Club St. Jordi (Barcelona 6-2-2010)

Impecable actuació en directe dels Arctic Monkeys. Ni més ni menys. Sense escarafalls, l'Alex Turner i els seus atacaren un repertori que comença a semblar seriós i respectable (i no tan sols una col·lecció de hits enganxosos) en un recinte que aviat se'ls quedarà petit, la sala annex del Palau Sant Jordi, una petita pista que es va omplir a vessar de gent de totes les edats (i aquí va de debò, no com se n'enorgulleixen la Paulina Rubio i el David Civera). Molt curiós fou veure a joves púbers al costat de mitjanes edats però també de gent granadeta que, tot i vorejar la seixantena, semblava conèixer-se fil per randa tots els números que la banda enfilava. La barreja no era, però, tan sols d'edat sinó també de gènere (molt més ben repartit que de costum en un concert de rock) així com de procedència on, tot i guanyar la presència local, els foranis, sobretot britànics semblaven haver estat fletats en autocars.

Repertori equilibrat el que van presentar els Monkeys, tant de qualitat com d'àlbums, fent, evidentment, una mica més d'èmfasi en el seu darrer Humbug, produit pel Josh Homme, en el que presenten la seva candidatura a banda de rock duradora i artísticament ambiciosa. Si en els seus dos primers treballs van demostrar dominar la tècnica de fabricar "instant classics" basant-se sempre en la poderosíssima cohesió de la seva secció rítmica (a la que col·labora tota la banda), en aquest Humbug han alentit els tempos per abordar melodies més consistents i fugir dels riffs ganxo i de les aturades i arrencades sobtades que farcien els seus dos primers treballs.
Sonaren, és clar, també aquests hits previs, des de'l I bet that you look good on the dancefloor fins a Brianstorm, però s'encavalcaren de forma prou natural amb els magnífics temes del Humbug, en particular My propeller, Crying lightning i Cornerstore. I sonaren -i això ja és més sorpresiu- extremadament bé. El local no permetia moltes alegries ni esperances, però la seva fermesa sonora és tal que, sense forçar els decibels, el conjunt sonà meravellosament bé, fins i tot deixant que es percebessin els matisos.

Hi afegiren una versió del Nick Cave que deixà entreveure algunes similituds curioses entre els sons d'ambdós, però el seu repertori funciona prou bé sol, tot i tenir només tres àlbums, com per necessitar d'ajuts externs.
Tan sols una queixa en el conjunt de l'actuació. És veritat que els seus fans hi van absolutament rendits i amb ganes de festa, però la seva actitud damunt de l'escenari podria guanyar enters si hi posessin una mica més de proximitat i de complicitat. D'aquí a ben poc, un parell d'àlbums més, el seu repertori podrà permetre'ls concerts una mica més llargs i llavors ja els serà totalment imprescindible mostrar una mica més de faceta de showman i no només de músics. Deixem-los temps però, doncs el millor que es pot dir d'ells és que totes aquestes bondats que ja tenen perfectament assimilades les tenen sent extremadament joves i amb molt pocs anys en el circuit (només fa un parell d'anys que se'ls va descobrir al myspace). Llarga vida a les mones de l'àrtic!

Lionel Loueke: un guitarista diferent

El segell Blue Note sempre ha gaudit de gran reputació. Hom pot escollir qualsevol àlbum amb la seva etiqueta de les prestatgeries de les botigues especialitzades i té pràcticament assegurada la qualitat i l'encert de la selecció. Un dels seus darrers llançaments és en Lionel Loueke, originari de Benin, a l'Àfrica Occidental, un superdotat musical amb una amplia llista de col·laboracions mítiques (des de Terence Blanchard fins a Charlie Haden) que és capaç d'emocionar amb la particularitat de la seva polsació de les sis cordes i els seus acompanyaments vocals, a mig camí entre l'scat i les tradicions tribals africanes.
Aquí us en deixo una bona demostració que fa palès que el mon del jazz continua evolucionant gràcies a talents com els del Lionel Loueke.

Les 10 cançons més emprenyadores

La Rolling Stone, la revista musical que menys parla de música, va fer una enquesta recentment al seu públic nordamericà, demanant quina era la cançó més emprenyadora. I aquest en va ser el top 10 resultant:

1. The Black Eyed Peas - My Humps
2. Los Del Rio - Macarena
3. Baha Men - Who Let The Dogs Out
4. Celine Dion - My Heart Will Go On
5. Nickelback - Photograph
6. Lou Bega - Mambo No. 5
7. James Blunt - You're Beautiful
8. The Spice Girls - Wannabe
9. Sisqo - The Thong Song
10. Cher - Believe

Molts/es estaran contents/es...uns espanyols han aconseguit la segona plaça!
I si voleu comprovar si aquesta llista és prou adequada, us he confeccionat una llista de reproducció de l'Spotify per tal de que en feu la prova :-) Au, va, si només són 40 insuportables minuts! A veure quant de temps aguanteu! XD

Louis Armstrong - Louis And The Good Book (1958)

L'any 1938, en Louis Armstrong havia gravat una bona colla d'adaptacions d'espirituals negres en clau de swing. 20 anys més tard s'atansà als estudis de la Decca per fer-ne una revisió, actualitzada amb l'ajut de la seva banda (els famosos All Stars) i el Sy Oliver Choir. Escollí dotze fragments de la Biblia -el bon llibre del títol- per donar la seva particular visió de la fè, gens complaent i, sovint, allunyada de mites i tòpics.
Les històries d'Ananíes (Shadrack), Moisès, Ezequiel o Jonàs entre d'altres conformen un àlbum en el que, certament, n'Armstrong s'allunya força del jazz i queda enquadrat dins d'una mena de dolcificació del gospel més d'arrel, relegant el protagonisme de la seva banda a un segon terme en benefici de l'omnipresent cor de veus que batega a tort i a dret per donar-hi la síncopa necessària. De la mateixa manera, degrada aquí també la seva trompeta als solos, per encarar amb la seva veu rogallosa les aventures singulars dels protagonistes bíblics. I és aquesta veu tan característica, la seva personalitat intransferible, la que, encavalcada en les fosques veuotes del cor que omplen els buits, s'erigeix en la gran batuta del conjunt. Sempre a un pas d'ennuegar-se, la veu d'Armstrong sempre ha sonat propera, i això el va convertir en un dels personatges més famosos del segle XX, probablement per sobre del seu instrument principal, la trompeta. I és aquesta proximitat la que confereix al seu discurs una sinceritat extrema totalment desprovista d'evangelització o de pretensions.
No és aquest, per tant, un disc per cercar els millors i més imperdibles solos de trompeta del gran Satchmo, però també és cert que es fa ben palès que darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure

...darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure.

Tant esgrimint la seva veu com la seva trompeta, el disc s'equilibra en dos temps ben diferents. Les peces amb un swing accelerat com Ezekiel Saw The Wheel, Shadrack o la famosa Down By The Riverside atrapen i motiven al ball, mentre que On My Way o la profunda Go Down Moses toquen la fibra més gospel del repertori.

És, per tant, aquest disc, una petita raresa donat el repertori, d'un dels grans genis de la música moderna i un dels pocs veritables revolucionaris que canvià els camins de la història musical des del darrera de la seva trompeta i el seu mocador blanc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫