Perquè el Wynton sempre ha hagut d'espolsar-se mirades snob i envejoses que l'acusaven d'excessivament academicista, de poc atrevit o experimentador, d'al·lèrgic a les aventures musicals (el mateix Miles Davis, sempre obsedit per la innovació i per ser el primer en colonitzar nous territoris, n'havia dit maldats). Però el Wynton, estòicament, ha seguit llaurant la seva carrera sobre unes bases molt sòlides, tirant més de Duke Ellington que del mateix Davis, refinant un llenguatge que semblava caduc fins que ell, amb la seva elegància, en recollí el testimoni allà pels principis dels 80.
Així que quan el Garth Fagan li va fer una mena de passi privat del ballet contemporani Griot New York en un pavelló esportiu on el músic n'era l'únic espectador, el Wynton va veure un llenç damunt del qual anar un xic més enllà del que el seu treball previ li havia permès.
Perquè a pesar de mantenir una arquitectura d'orquestra de jazz amb el seu septet, Marsalis s'aboca ja no només a generar música sinó a acompanyar musicalment moviment, dansa, gestualitat, expressivitat preexistent. I això li dóna l'oportunitat de, més que mai, fer servir la seva trompeta (però també tota la resta del septet) com un pinzell que es deixa portar, que dansa al costat dels ballarins, que es deixa emportar, que és més dinàmic i gestual que qualsevol dels seus àlbums anteriors.
Masalis, amb un enfocament quasi impressionista, pinta musicalment una ciutat, una urbs trepidant a estones (l'overtura que és Hustle bustle n'és un molt bon exemple, amb els seus clàxons musicals), però també cadenciosa i sinuosa a poc que un s'hi va endinsant, va trobant i percebent el seu ritme interior, i s'hi deixa portar.
Esplèndid i generós, el doble LP dibuixa un escenari al damunt del qual no cal que hi hagi ballarins per emocionar-nos i suggerir-nos uns paratges que només són grisos quan te'ls mires des de fora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada