Avui surt, oficialment al mercat, un dels discs més embolicats amb misteri de les darreres dècades, farcit d'enigmes i composant una suma de factors que semblen beure del surrealisme més profund. Comencem però pel principi, que els enigmes sortiran per si sols.
Fa uns pocs anys, el Danger Mouse -productor de renom i cinquanta per cent del grup Gnarls Barkley- i l'Mark Linkous -l'ànima darrera del projecte Sparklehorse- es conegueren i feren amistat. En Linkous li comentà al Danger Mouse que tenia una bona colla de temes escrits però que no li agradaven quan els cantava. I aquest últim li va proposar reclutar a uns quants cantants i prestar-les-hi les cançons per tal de que intentessin, des de la seva perspectiva, trobar-hi un enfoc interessant. Allà es va gestar Dark Night Of The Soul.
...des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt...
Les cançons en qüestió foren ofertes a una bona colla de primeres veus del pop i de l'indie contemporani, des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt. No se'ls imposava res, tan sols que hi busquessin una aproximació personal. I així ho van fer. Aquest, podríem dir, és el nucli musical del disc. Però la història va molt més enllà.
En algun moment del projecte, el Danger Mouse va incloure al director David Lynch, inicialment per fotografiar el que havia de ser l'acompanyament visual de la música. Finalment, a més de les 50 fotografies que va fer, el propi Lynch es va atrevir a cantar dos dels temes del disc.
Llavors és quan es va enredar la troca. En Danger Mouse i la seva discogràfica, la totpoderosa EMI, entren en conflicte pels drets i per la manera de distribuir la música. Acaben en desacord total i Danger Mouse no té permís per publicar un CD amb les cançons ja gravades amb tots els artistes. Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!). Al mateix temps, Danger Mouse recomana públicament als seus fans que es descarreguin la música de les xarxes P2P per tal de que puguin gravar-se-la en el CD gravable que hom ha pogut comprar a la botiga, en una mena de DIY musical. En els fulletons s'hi podia llegir:
For Legal Reasons, enclosed CD-R contains no music. Use it as you will (per raons legals, el CD-R inclòs no conté música. Usa'l com vulguis).
Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!).
Això succeí el passat mes de Maig. Avui dia 13 de juliol, surt a la venda, ara sí, la edició completa, és a dir, la que conté un cd *plè* de música, a més de tota la parafernàlia fotogràfica i de merchandising.
És ben cert que els temps estan canviant pel món de la distribució discogràfica, però un servidor no s'hagués imaginat mai que es pogués arribar a publicar un disc sense música (i que no fos en John Cage).
I la música? Ah, sí, la música està molt bé també!
Escolta el disc sencer gratuïtament aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada