14 de novembre 2007

Interpol - En directe a Razzmatazz (9-11-07)

Se'ls hi comença a quedar petit el Razzmatazz als Interpol ara que, després de tres àlbums, s'han confirmat com una de les bandes més sòlides i característiques del moment, amb aquell punt d'originalitat que les diferencia de les que s'apunten al permanent revival post-punk.

I aquesta marca de fàbrica d'Interpol, una bateria marcada (fent treballar molt la caixa per colpir amb els seus retrunys greus) i uns riffs de guitarra extremadament simples -sovint jugant amb tan sols dues notes- per soscavar les ànimes d'uns fans entregadíssims, funcionà a la perfecció des del primer moment, apurant al màxim les limitacions de la sala, receptacle massa encongit ja per a un so que necessita espai. I arrencaren els de New York intentant refermar la idea que ja venen promulgant darrerament de que son una banda seriosa. Començaren amb aquest objectiu evitant els seus singles més recents o els més mítics -tal com comencen el 90% de les bandes de rock d'avui en dia- i llençant-se de cap a la tènue i potent Pioneers To The Fall. L'aposta es demostrà encertada doncs l'embogiment fou general, tant com si haguessin començat amb un blockbuster o un uptempo, i permeté que el repertori avancés poc a poc tot reservant alguns himnes inqüestionables per quan la nit fos més avançada.

Equilibrant quasi equitativament el repertori entre peces dels seus tres treballs -tan sols el darrer tingué un parell de temes més que els dos anteriors-, la concreció sonora d'aquests nord-americans amb ànima britànica, anà retronant per una sala atapeïda de trentenes i amb repartiment de sexes així com de vestimentes i estils, senyal inequívoca de la universalitat de la proposta, més enllà de modes i tendències.

Per als que no professen fanatisme per la banda sinó que els aprecien amb delit i respecte potser va mancar un cert risc escènic, una mica de moviment, fins i tot de teatre, de show a l'ús. La quietud de Paul Banks, impertèrrit tota la nit, així com la dels seus companys amb l'única i notabilíssima excepció del guitarrista Daniel Kessler que campava lliure i rockerament, no va permetre que l'eufòria es desfermés amb major descontrol. Potser és una posa buscada, qui sap si per refermar l'interès que tenen en demostrar que la seva música està aquí per quedar-se, però la percepció de molts/es és de poca proximitat i això, a la llarga, els pot passar factura.

Encarrilant la part final del show amb tres singles descomunals que la gent saltà de principi a final (Slow Hands, The Heinrich Maneuver i Not Even Jail) desaparegueren un parell de minuts per reaparèixer amb tres bisos de regal molt ben escollits: la ja mítica NYC, himne gloriós a les ciutats i a la incapacitat de prendre les regnes de la pròpia vida en viure-hi, la encantadora Stella Was A Diver And She Was Always Down, que poc a poc es va convertint en una de les peces preferides del públic per la seva originalitat comparada amb la resta del repertori, i PDA, una cavalcada de rock i acceleració punk que acabà de fer aflorar les últimes espurnes d'energia d'un públic entregat i afamat de proves concloents de que el futur ens promet un grup mític i de gran influència.

Havent tancat una trilogia molt respectable i influent, Interpol es troba ara en la disjuntiva de convertir-se en allò que sempre han somiat. Un quart disc tallat pel mateix patró pot fer-los perdre molta de la credibilitat que tan costa de guanyar en temps de consums musicals accelerats i de segones oportunitats reduïdes a retorns de bandes amb més de 20 anys a les esquenes. Probablement quan tornin, ja no seran la mateixa banda; per bé o per mal.

7 comentaris:

Friks Vaporup ha dit...

Sense cap mena de dubte la meva banda preferida del moment, junt amb The Arcade Fire. Tres discos excel·lents, amb temes memorables en tots ells: C'mer, Narc, Next Exit, Rest my Chemistry... juntament amb altres que has mencionat. I tens raó amb aquesta "inquietud" amb que tanques l'entrada: com serà el quart? Jo l'espero amb impaciència des del primer cop que vaig escoltar el tercer XD

Salut ;-)

Marc Ambit ha dit...

A mi els Arcade Fire em semblen força bons tot i que diguéssim que no son de la meva corda. Que no connecto massa amb ells, vaja; però això sí, em sembla que, per dir-ho d'alguna manera, fan un rock "saníssim" tal com està el panorama. :-)

Als Fire els toca treure el tercer disc que, com diuen habitualment, t'acaba de situar o d'esborrar del mapa. Els Interpol sembla que han superat la prova, no?

Friks Vaporup ha dit...

Ara ve quan apareix un fan d'Interpol i em posa a caldo però ho diré: a mi el tercer disc em sembla el millor. És cert que hi ha algun tema bastant suau i passat d'electrònica (Pace Is the Trick podria anar a Eurovision XD) però en conjunt sona molt potent i net alhora, amb una instrumentació, veu i cors molt ben treballats i molt professionals (que dolent sóc fent crítiques musicals, glups). Aquí és on algú dirà que si, que vale, però que no són tan autèntics i que s'han venut a la multinacional de torn. Potser si. Però jo me'l poso al cotxe a tota castanya qual maquineru adolescent i m'ho passo de conya XD

Marc Ambit ha dit...

Jajaja, doncs mira, el fan que et posa a caldo serà un altre, perquè a mi també em sembla molt bo. El millor?...mmmm... potser aquí no hi estaríem tan d'acord, però això és com discutir sobre quina d'Indiana Jones és la millor :-)

Ara, això sí, posar-te Interpol al cotxe a tota castanya "qual maquineru" no és el mateix que posar-te Reaggeton, que lo sepas. Encara hi ha nivells, jejeje :-)

Friks Vaporup ha dit...

Bé, potser tens raó: tampoc estic segur de que sigui "el millor". Hauria d'haver dit "el que més ens agrada", perquè el cert és que el "Our Love To Admire" és l'únic que em deixa posar la family (els nens aixequen un braç i es graten la panxa al més pur estil rockeru). Potser aquest és el gran mèrit i alhora el gran defecte de la producció: és un so que agrada als nens!

I sí, encara hi ha nivells, però les iaies que em miren amb ulls esbatanats quan em paro en un semàfor no crec que trobin la diferència jejeje.

Marc Ambit ha dit...

Jajaja!!! M'ha encantat això dels nens que es rasquen la panxa :-D
Es la prova definitiva, la "del algodón" de que aquest disc és bó :-)

Noemí ha dit...

hola! soc la fan d'interpol que us ha de posar a caldo :-) jiji
Mai gosaría posar-vos a caldo, cadascú te una sensació particular amb els interpol. A mi el que m'agrada d'ells es que el seu so em fa moure'm i voler cridar mentre que les seves lletres em fan quedar-me quieta, i això em passa a tots tres cd...
El primer i el segon em van fer trobar un so que em va encantar des del primer dia, pero amb l'últim em van fer que els respectés profundament, i que em rasqués la panxa també, però el segón es el meu preferit...