Mojave 3 - Out Of Tune (1998)

S'exhaurien els 90 i de les cendres del grup de shoegaze Slowdive, tres dels seus integrants, en Neil Hapstead, la Rachel Goswell i l'Ian McCutcheon, abandonaren aquell projecte musical per formar una banda de dream pop preciosista, càlid i extremadament acústic, ple de reverberació, ecos i cors celestials que colpeix amb naturalitat i sense estridències.

El segon disc de la nova banda passa per ser tant exemplar com la resta de la seva discografia: guitarres acústiques arreu, baixos emfasitzats, alguns riffs de guitarra de distorsió apagada i cors, molts cors multiplicats, sempre amb la complicitat de les dues veus perfectament enfilades de'n Hapstead i na Goswell.

Fins i tot alguns dels talls recorden perillosament a Nick Drake, de tant lànguides com sonen i de tant desencisat com sona en Hapstead. Aquest tret però, que perdria en successius àlbums, no desentona doncs el seu estil hi dona cabuda també, acaronant sempre les melodies, veritable punt fort dels Mojave 3, i permetent que aquest esllanguiment i aquest deixar-se portar per les circumstàncies conformin bona part de l'estil i la intenció del disc.
Sempre apuntalats per arranjaments de primera fila, sovint basats en suaus arpegis, amb guitarres de pedal o, sobretot, amb sonoritats twang, tant evocadores com efectives.

Dotats d'una capacitat melòdica descomunal tan sols comparable a una execució compacta i expressiva, els britànics recullen un ventall de petites històries de bars redemptors, de fugides de la realitat, de desencís i de descontent, de sentiments que es perden i de persones que se senten perdudes, en un catàleg memorable de petits retalls d'allò quotidià que conformen una obra rodona i tant interessant i deliciosa com qualsevol altre de les que constitueixen la seva trajectòria, sempre coherent i suggestiva.

Mojave 3 - Spoon And Rafter (2003)

Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.

Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.

És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.

I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.

Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.

The Thrills - So Much For The City (2003)

Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.

Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).

Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.

Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.

Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca