Si haguéssim de triar tres àlbums de la història de la música moderna que hagin influenciat més evidentment les generacions futures i, per tant, la seva música, un d'ells, molt probablement, seria aquest.No només alguns dels seus temes han estat posteriorment revisitats un cop i un altre per grans figures de dècades posteriors (Robben Ford, Etta James, Van Halen, Al Green, Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Gary Moore, i un llarg etcètera), sinó que la seva manera de tocar la guitarra ha estat imitada i els seus tics i riffs més representatius del seu estil també han estat absorbits per guitarristes de renom.
La gestació d'aquest disc memorable e irrepetible ja intuïa l'èxit de la gravació. L'Albert King, fart de gravar discs que no arribaven a la gent, decidí signar per la incipient (i ara mítica) Stax Records, on un jove Otis Redding estava canviant el futur insuflant-li música negra a dojo. El segell Stax disposava, a més, d'una banda extremadament solvent, els Booker T and the MG's, que ja havien assolit alguns èxits amb els seus propis discs, però que també participava en les gravacions de la casa com a banda d'estudi (se'ls pot sentir en diversos discos del Redding, la Carla Thomas o el Wilson Pickett). De la conjunció amb la banda, King en sortí reforçat, donant-li més sonoritat a la seva música i convertint-la en quelcom de més vibrant i rodó.
El resultat, un disc replet de temes mítics. Començant pel Born Under A Bad Sign on King canta uns dels versos més brillants de la història del blues: Born under a bad sign / I've been down since I began to crawl / if it wasn't for bad luck / I wouldn't have no luck at all (nascut sota malastrugança / he estat fumut des que vaig començar a gatejar / Si no fos per la mala sort / no tindria cap tipus de sort). Però també Crosscut Saw amb la seva sincopa impossible, o l'Oh, Pretty Woman (res a veure amb l'èxit del Roy Orbison), la reversió de clàssics com Kansas City del duet de compositors Leiber/Stoller o l'I Almost Lost My Mind que havia fet popular el Pat Boone uns anys abans.Sorprèn, com a tancament del disc, la inclusió d'una peça robada del repertori de estàndards de jazz vocal, com és The Very Though Of You, un clàssic de Ray Noble popularitzat per Billie Holiday, Sinatra, Crosby i molts altres. Al mig desentonaria, però arraconat al final del disc sembla un dolç comiat per un disc de lletres tristes i de ferides sense tancar.
La nítida guitarra de King desgrana solos impecables, amb fraseigs fluids on cada nota s'escolta per si sola, perfectament encaixada en els riffs, mentre la secció rítmica, repicada per una sòlida secció de vents, porta la cadència del blues cap a territoris més soul, esculpint un sòlida roca de blues fundacional que ajudà a revifar el decadent blues dels 60 per influenciar als rockers més intrèpids dels 70, des de Eric Clapton fins a Jimi Hendrix, passant pel Jimmy Page dels Led Zeppelin o tants altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada