El gran disc dels Wolfmother

Encara no, encara no l'han fet, però un dia d'aquests, quan menys ens ho esperem, els Wolfmother trauran un disc de rock rugós que ens deixarà bocabadats.
Però encara no l'han tret. De moment en porten dos, però tot i ser dos discos molt recomanables, ho són més per la sonoritat que pel contingut.

La seva sintonia amb un dels grups mítics i fundacionals del rock dur com és Led Zeppelin és evident. Un cantant, l'Andrew Stockdale, amb un timbre molt similar al de'n Robert Plant. Una bateria prominent, cardada a batzegades. I unes guitarres de distorsió apagada, rotundes i abocades als riffs d'apertura memorables. Però darrera d'això no hi ha gran cosa més, i és una llàstima, perquè l'embolcall és perfecte per publicar un tro musical de gran calibre. Ni les melodies són magnífiques, ni les lletres fascinants ni els solos memorables. Una llàstima. Aquests australians poden fer-ho molt millor.



Amb tot, alguns dels seus temes són realment fascinants i, en la línia del que han aconseguit també els Black Keys o els White Stripes, aconsegueixen donar la sensació de que la era daurada del rock, els '70, encara no s'ha acabat.

Creuem els dits i somiem que els Wolfmother treguin el seu gran disc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫