Poc han canviat les coses en els darrers tres anys, des que els de New York vingueren a Razzmatazz a presentar el seu tercer llarg, Our Love To Admire. Per descomptat, el recinte ha hagut de ser més gran -quasi el doble d'aforament, el Club Sant Jordi-, per posar de llarg el seu darrer disc, batejat amb el nom de la banda, però la resta segueix igual. I això no és bona notícia.No és bona notícia que una banda amb dos excel·lents primers discs, acumuli dues continuacions que no han arribat a quallar en els fans; discos interessants, segurament per damunt de la gran majoria de la producció discogràfica contemporània, però que pal·lideixen davant dels previs. I la demostració és que ni les tres úniques peces de l'Our Love To Admire, ni les cinc del darrer que van sonar al Club St Jordi feren vibrar al personal com les dels dos primers.
I tampoc és bona notícia que, amb el passar dels anys, la seva estàtica actitud damunt les fustes s'hagi convertit en una mena de marca de la casa. Van d'elegants, de seriosos, de profunds... però en un concert cal arribar sempre un pas més enllà de la pose i desfermar la bogeria dels fans no només pel repertori sinó també per l'electricitat que els intèrprets han de saber alliberar.
Val a dir que alguns dels temes del seu darrer àlbum, tot i no tenir aquella qualitat d'instant hit, mereixen una escolta més atenta, molt en particular la exuberant Lights (que acumula octanatge a mesura que avança) i que el disc en general, havent rebaixat la velocitat rítmica, s'escora cap a passatges més tèrbols, més foscos i, per tant, més inaccessibles.
En definitiva, els Interpol segueixen sent un gran grup, amb un so molt distintiu i una solvència indubtable, però ni els seus directes els faran guanyar fans, ni tampoc els seus nous discs si segueixen entregant-los sense arriscar i buscar nous camins.
(Fotografia cortesia de la Gris Cortés)
Les marques de la casa son tan personals com l'estil d'un grup, un concert d'un grup Indie, no és un espectacle de teatre ni un musical, i molt menys un concert de heavy on és molt més interessant si el cantant de Iron Maiden surt en una Harley al escenari que que els components del grup siguin iaios. En un concert indie la sinceritat prima per davant de tot, i més en un grup com Interpol, l'elegància de la que parles desborda per tots els costats del grup, i no se si et vas fixar però cada component estava tan ficat en la música que tan sols podía expressar el que l subconscient li dicta i no el que les masses li impossen, a qui no li agradi veure un exquisita representació de la sutilessa musical que vagi a veure a oasis que aquest si que desborden prepotència i sobreactuació. Els que erem l'altre dia al sant jordi club no anavem a saltar, no anavem a suar, no anavem a cap festa caracteritzada pel desfase físic, si no epr l'emocional. si de debó vas sentir el que dius esque no t'agrada aquest grup, sobretot al dir que el quart disc no està a l'altura quan és una de les millors obres que ha donat el Indie pop dels últims anys, i si a la gent no li agrada es perque no han entés el missatge que Interpol vol transmetre, que la música es un continu experiemnt sentimental i les vibracions emocionals no són el producte d'un contacte directe amb el públic si no d'un feeling abstracte que es comunica en un lloc que esta per d'amunt de tot, i es per aixó que la gent pot arriabr a vibrar en un concert i no epr que el grup que tenen al davant es mogui més que ells. Per cert no et vas fixar en el guitarra pel que sembla. I en el bateria menys. En fi els critics us penseu que sou els reis del mambo i que podeu dir el que us dongui la gana sobre el que us dongui la gana, i el primer que s'ha de fer per ser critics amb la música es ser-ho amb un mateix i aprendre a percebre aquesta d'es d'un punt de vista casi espiritual i no tant mediàtic.
ResponEliminaHola Anònim (em sap greu no poder-me dirigir a tu més directament).
ResponEliminaPrimer de tot, dir-te que agraeixo el comentari, sobretot essent contrari a la meva opinió (sovint els comentaris en un bloc com aquest solen ser, fonamentalment, favorables. Suposo que la resta ja no arriba al final del post, com has fet tu).
M'agrada el que dius, tot i que no massa com ho dius. Jo no crec que hi hagi massa sentit en dir si algú ha "entès" o no una obra d'art.
Deixa'm matisar que no em crec el rei de res (i menys del mambo :-). Però m'agrada la música i és per això que m'agrada escriure sobre ella.
Tots els arguments que dones, d'altra banda, em semblen molt interessants. Amb l'únic amb el que no combrego gens és amb el de que els Interpol són un grup tan independent i tal que no fan concerts com els demés, que la gent no va a saltar (jo vaig veure molta gent saltant), que anem a recollir "vibracions emocionals". I no hi estic d'acord no per la part del públic (que em semblaria molt bé que ho fes així i amb aquesta intenció) sinó per la part dels Interpol.
Quan un artista vol fer això, no toca al St jordi Club. Se'n va al Palau o a l'Auditori. L Björk i el Bruce Springsteen ho van fer en el seu moment (el boss fins i tot va demanar que no s'aplaudís entre peça i peça).
Però els Interpol aspiren a ser un grup de masses, el que passa és que, ara per ara, no ho poden ser.
I ja et dic que et permeto que em diguis el que vulguis (tot i que, com et deia, crec que ho fas d'una manera un tant despectiva, però cap problema, de debò). Però el que no val que em diguis és que no m'agrada Interpol. Si llegeixes curosament els dos posts que a ells he dedicat en aquest bloc meu, veuràs que no és cert.
Vinga, és més, et proposo que el proper cop que vinguin ens trobem al concert per veure'l junts i després comentar-ho en viu :-)
Salut!
Thanks for this wonderful post.Admiring the time and effort you put into your blog and detailed information you offer.
ResponElimina