09 de desembre 2007

Radiohead - In Rainbows (2007)

Més enllà de les diatribes futuristes i visionàries, al darrera de les tones de paper tacades amb prediccions apocalíptiques i esperançades revolucions, hi ha un disc, el darrer d'una formació que, precisament, no hagués comptat amb el ressò mediàtic obtingut arran de les seves originals tècniques de distribució de no ser per una trajectòria caminada a base de passos agosarats i canvis de direcció cap a sendes poc transitades.

I tant se val aquí si aquest setè àlbum és més elèctric o menys, si els teclats obtenen preminència en el conjunt o si ha superat el llistó del mític i influent OK Computer. La bellesa d'aquest àlbum és pròpia, inherent als seus solcs (si és que els uns i zeros de la seva descàrrega es disposen, ordenadament, en solcs circunvalatoris), aferrada a un gènere propi que molts imiten i pocs poden comparar-s'hi, el gènere de la música amb majúscules, aquella que cada cop més costa trobar a les prestatgeries de les botigues -i que, de seguir les estratègies de distribució dels de'n Yorke, cada cop seran més buides-.

Vertebra l'àlbum una contundència rítmica extremadament polièdrica, palpitant i, sobretot, terriblement moderna, poc comuna a una banda de rock d'avui en dia (al menys en una d'usual). Es present en la gran majoria de peces, des de la inicial 15 steps -prominent bateria, angulosa saltimbanqui- fins al tancament amb Videotape -enginyosa estructura mecànica que es refrega en una secció rítmica absolutament a contrapèl-.

A un inici demolidor amb la contundent 15 steps el segueix una peça aclaparadora com Bodysnatchers, parida en un riff de guitarra estripada i roent i que avança com una tona d'acer en forma de tanc que tritura els primer dos minuts sota les seves rodes fins que es trenca per, conservant l'empenta, reduir la potencia sonora durant un minut escàs, pur miratge efímer que tan sols prepara el contrapunt final amb la re-entrada del riff inicial. Als set minuts d'iniciar-se l'escolta, una ja té clar que aquest disc tendeix a l'apoteosi, en qualsevol de les seves accepcions i varietats.

Com per realçar l'evidència, Nude, el tercer tall, retorna als low-tempos en els que l'exquisidesa vocal de Yorke llueix en tota la seva esplendor i dramatisme -segurament és sobre aquesta bassa, un esllanguiment calculat i premeditadament colpidor, que els d'Oxford han fomentat la seva fama duradora-.
I és quan arriba Weird Fishes / Arpeggi -on, tot i que la bateria vertebra també un tema accelerat, l'arpegi del títol que acompanya tota la peça i la suavitat vocal de'n Yorke conclouen una delicada peça de pop preciosista, quasi trencadís, que oxigena l'àlbum- que un se n'adona de que, aquest disc, a diferència d'altres de la banda, entra bé, de primeres; no cal donar-li temps, la seva perfecció radica en aquesta mecànica interna tan ben ajustada que entrega un pop i un rock ambiciós, sempre nou, allunyat de la banalitat i que navega a anys llums de la resta, fins i tot dels més grans.

La resta del treball transcorre entre la presència sintètica i reverberant d'All I need i la puresa quasi neo-crooner de Faust Arp -amb arranjaments de cordes i tot- o la juganera House of Cards, preparant un final preciosista amb la joia que és Videotape, inaugurada amb uns senzills puntejos de piano als que s'hi va afegint la secció rítmica per rubricar un tema en el que l'aparició de la Björk no sorprendria, de tan posmodern com és.

En un equilibre conciliador entre les guitarres i l'electrònica -amb lluita interna del grup pel mig- el pes de la sonoritat d'aquest emocionant disc recau en una vibrant i vigorosa secció rítmica, a vegades cadenciosa, altres tèrbola, algunes entremaliada, i distribueix un repertori sòlid alhora que atrevit -potser menys que de costum- que remarca i subratlla les diferències entre algunes (poques) bandes de l'univers discogràfic obstinades a obrir camins poc trepitjats i les (moltes) que els segueixen, això sí, de molt lluny.

4 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

per fi un que parla del disc i no de la seva distribució, em pensava que seria un disc olograma

salutacions

Marc Ambit ha dit...

Doncs tens raó, costa trobar ressenyes dels disc que no dediquin la major part del text a analitzar l'efecte de la distribució "especial" del disc.
Però és que costa tan estar-se'n :-) jejeje

Núria ha dit...

Ei, Marc, no et coneixia aquestes aficions!!
Quin bloc més interessant!

La foto ha estat escollida conscientment (tot i que no sabia que la peli fos de les teves preferides -hahaha-)
Permet-me afegir en el meu bloc un enllaç al teu.
Una abraçada,

Tondo Rotondo ha dit...

Com un diamant tallat, te diverses cares que li dónen forma.