03 de desembre 2007

Radiohead's In Rainbows, Any Zero?

Impossible estar-se'n de fer de futuròleg en aquests convulsos mesos de finals del 2007. Qui sap, potser aquestes dates es recordaran d'aquí a una pila d'anys; potser molts/es podran dir, tot ufans/es, que hi van ser i que ja es veia a venir que era el principi d'una nova era; potser,es cotitzaran a preu d'or les primeres descàrregues de l'In Rainbows (seria divertit veure els esforços per demostrar l'autenticitat de la descàrrega per part de, posem per cas, Sotheby's); o ... o potser no.

No m'embarcaré en previsions sobre hipotètics futurs -que ja diu el cosí d'un que jo em sé que no es pot fer cas ni de la meteorologia-, però el que si m'agradaria és comentar alguns fets -sí, això, fets- que semblen seguir unes pautes diferents a les de fa tan sols uns mesos.

1- Ara que molts/es s'omplen la boca dient que els de'n Yorke no son els primers -només faltaria, amb la de grups oblidats i amateurs que regalen les seves maquetes!-, caldria potser avisar de que el que fa que l'aconteixement sigui rellevant és l'acció la dugui a terme un "gran" de la música, un d'aquells puntals del rock actual, amb un contracte escandalós amb la seva discogràfica (fins fa poc, aquest l'han editat, evidentment, ells solets) i amb un ressò mediàtic de primer ordre. En aquest sentit, és veritat que caldria repartir mèrits amb en Prince, que com és ja ben sabut, regalà ara fa uns mesos el seu darrer àlbum acompanyant un diari britànic però tampoc cal oblidar la precursora i visionaria actitud de David Bowie que també encarà una estratègia similar ara fa uns anys tot i que sense sort ni suficient ressò.

2- Les diferents iniciatives que en els darrers anys han anat sorgint al voltant del concepte del "preu de la música", des de Napster fins a In Rainbows, passant per Myspace, el Top Manta i mil altres exemples, ens ha portat a un momentum molt significatiu on la sensació de que el canvi és possible flota en l'aire i fa creure possible la reinterpretació dels pilars totèmics i anacrònics de la indústria musical.

3- La indústria està molt espantada, i els seus arguments no s'aguanten més enllà de les diatribes poca-soltes ("estem matant la música"; si de cas, estem matant part de la indústria, que ja ens està bé; els/les que descarreguen música a baix preu o gratuïtament estimem la música tan o més que els magnats de Vale Music, de la SGAE o de Sony Music), dignes de cul·lebrots desencaixats de la realitat ("estem eliminant llocs de treball"; és cert, però no ens fa pena perquè sabem quins son els llocs de treball que estem eliminant, els innecessaris) o directament equivocats ("si els Radiohead ho poden fer és perquè anteriorment la seva discogràfica els ha promocionat i els ha fet famosos"; si això és cert, que ho és, no ho és menys el fet de que quan un artista canvia de discogràfica l'argument hauria de ser igual de vàlid, però llavors ja no s'esgrimeix).

4- El concepte de negoci està canviant radicalment doncs els melòmans se n'han adonat de que ja no tenen perquè córrer els risc de gastar-se els diners en un producte que potser no els agradarà. Prefereixen tastar-lo abans i comprar després. I per tastar-lo, per molt que insisteixin alguns/es, no és suficient amb anar a la web de l'artista i pitjar un botonet per activar el reproductor i poder sentir el seu senzill. Per tastar un disc cal sentir-lo sencer, diverses vegades, a casa, en el trajecte a la feina, mentre treballes o quan vas a comprar. Per tal de que un disc t'agradi cal que formi part de la teva vida, i això, en la era de l'I-Pod, només pot passar si té "portabilitat", és a dir, si te'l pots descarregar.

i 5- I justament això que esmentava en el punt anterior és el que més mal li fa a la indústria discogràfica. M'explico. Històricament, des de ja fa molts anys, el sistema capitalista s'ha basat en la sobre-venda, és a dir, en vendre més del que el comprador necessita -així anem, engruixint cada any les xifres de tones de deixalles per persona-. És a dir, que la gent no compra perquè alguna cosa li agrada sinó perquè creu que li agradarà. Diguéssim que és com si la gent comprés il·lusió, la il·lusió de plaer, per comptes del plaer real. Fins que no tens el producte a les mans (a les orelles en el nostre cas -o potser hauria de dir al cor?-) no pots arribar a saber si aquesta il·lusió ha esdevingut realitat.
En aquest moment, en el terreny de la indústria discogràfica, la tecnologia permet al comprador habitual de música tastar la il·lusió abans i certificar-la degudament abans de desembutxacar ni un cèntim. Dit d'una altra manera, la venda de música, si adopta finalment alguna de les varietats d'aquest nou mètode de descarrega-i-paga-després, abolirà la venda d'il·lusions per vendre, exclusivament, qualitat, és a dir que el comprador pagarà per allò que vol, i no per un somni eteri o una il·lusió possiblement equivocada.
Això és el que els fa mal. I tant que baixaran les vendes de música. Ara ja només es comprarà la música que satisfaci. Ara qui mana, és qui compra, no qui ven; com sempre hauria d'haver estat.

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

ells mateixos s'han buscat la ruïna i no naltros el pirates
que el bombin !!!

Carlos ha dit...

merci per la correcció de data...
jo tb em miraré el teu blog de prop :)

www.martop.net

noemix ha dit...

Imagina en una balança les paraules d'algú com en Tom Yorke en un platet, i a l'altre plat, les d'en Ramoncin... qui creus que es més pesat? qui creus que s'eleva per sobre i t'eleva l'esperit? En fi... no hi ha color

Marc Ambit ha dit...

Jajajaja!!!! :-D Molt bó noemix!!! :-D
Tot i que potser cal vigilar les paraules, que ja saps que el "rey del pollo frito" s'ofèn fàcilment :-)

Per cert, més enllà d'estratègies de distribució, el disc és una autèntica meravella. :-)

Marc Ambit ha dit...

I ara els Nine Inch N ails treuen el seu darrer disc en diverses formes diferents; des de la descàrrega gratuïta de 7 temes del disc fins a una descàrrega complerta per només 5€.
A més, per si fos poc, han registrat el material amb Creative Commons. Ja era hora de que algú se n'adonés del potencial i de l'alternativa que suposa aquest sistema enfront de l'obsolet Copyright.