10 de febrer 2007

The Black Keys - Thick Freakness (2003)

El guitarrista Patrick Carney i el bateria Dan Auerbach van ser dos dels joves que es van citar en el sotan del primer per tal de formar una banda de rock. Quan, de tots els citats, es van trobar que només ells dos hi havien acudit, van decidir, peti qui peti, tocar sense acompanyament, ells dos solets. I així va nèixer una de les bandes de revival blues-rock, un combo format únicament per bateria, guitarra i veu que, tot i la presumible debilitat del seu so, sonen més contundents que moltes de les formacions de rock clàssic més reconegudes.

Un bitllet d'anada a les arrels del blues-rock dels 70, això és el que son els Black Keys. Ancorats en el so lo-fi dels 70 (emprant mètodes de gravació casolans, deixant sense polir el so resultant, permetent la incursió involuntària de sorolls de l'estudi, etc.) i transportats per una sonoritat crua i bruta a més no poder, els Black Keys (les tecles negres) inciten a comportaments primaris treballant una bateria contundent, una guitarra distorsionada indiscriminadament, i una veu modulada i propera a l'acoblament. Es un so sense concessions, esfereïdor en la seva potència. Es com una bola massissa de foc roent que cau muntanya avall, esclafant com una piconadora d'alt tonatge tot allò que troba al seu pas.

I tal com ells mateixos mostren en la portada d'aquest àlbum de petjada profunda, alguns/es poder requeriran d'una mica de vaselina per tal de poder encaixar un àlbum de sonoritat tan directa com aquest.

Sovint comparats amb un altre grup de reduïdes dimensions com els White Stripes, els Black Keys juguen la basa de la cruesa més que la de la simplicitat dels germans White. El duet d'Akron juga amb foc i ens crema.
Produït en una única sessió de gravació de catorze hores a l'estudi del bateria, aquest Thickfreakness no deixa d'esbotzar-te les oïdes a cop de rock estimulant aquella sensació de feresa tribal que tots/es els/les amants del rock portem a dins i que, potser, amb el pas del temps i l'aparició de succedanis de pa sucat amb oli, s'havia posat a hibernar a l'espera de tornar a treure les urpes.

3 comentaris:

quim ha dit...

Em deixes ben intrigat i la veritat és que tinc ganes d'escoltar aquest grup que, segons el que comentes, té un so tan 'elaboradament' primari. A més, em crida l'atenció aquesta portada que em recorda la de 'sticky fingers' dels Rollings (versió portada espanyola)

Marc Ambit ha dit...

La portada a la que fas referència, Quim, no serà pas aquesta tan gore :-D
Sticky Fingers (portada espanyola)

D'altra banda, espero que si arribes a poder-lo sentir, t'agradi tant com a mi. I si et vé de gust, digue'ns que t'ha semblat, d'acord?

quim ha dit...

Doncs sí, feia referència a aquesta mateixa portada. La veritat, la trobo més heavy que la que van censurar. Un exemple més de l'efecte Mogambo, la peli que els censors, per evitar que la gent veiés una relació adúltera, van convertir el guió en una relació incestuosa entre germans.

A veure si puc sentir l'àlbum dels Thick Freakness i us comento