Bob Dylan Live at Poble Espanyol (24-6-2010)

En Dylan és un mite vivent del rock, un dels pocs supervivents veritablement mítics d'una època, els seixanta, en la que alguns pioners plantaren les llavors del que el rock havia d'esdevenir. En Bob Dylan és un dels pocs que, de l'altra banda de l'Atlàntic, va ser capaç d'aportar idees de base noves i apujar el llistó de manera ben evident.
I aquest era el principal ganxo d'un concert i, per tant, el fonamental motiu de l'assistència del variat públic al Poble Espanyol: veure el mite, ser testimonis d'excepció d'un concert d'un dels deu o dotze personatges més importants de la música moderna.

Però ser un veritable fan del Dylan queda molt lluny d'aquesta mena d'interès històric. Saber-se de memòria les verborreïques lletres d'un dels més grans poetes del rock, al llarg de la seva extensíssima discografia és tasca impossible -o, si més no, reservada als pocs veritables fans que van assistir l'altre dia al concert-. Per si fos poc, aquest desconeixement del repertorí s'agreujà en escollir en Dylan atacar diversos dels temes que omplen els seus dos darrers -i tan fluixos com desmesuradament sobrevalorats- discos, a més de fugir del·liberadament dels seus temes més populars.
El públic, doncs, no se sabia les cançons i esperava delerós l'aparició d'algun dels temes mítics. "Quan tocarà Like a Rolling Stone", semblava pensar el personal, que a cada inici de tema es desencisava una mica i començava a perdre l'esperança.
Però el desencís anà augmentant a mesura que en Dylan semblava tenir interès en destrossar la contundència de la seva magnífica banda. Aquesta, descaradament orientada al blues-rock amb tres guitarres més una pedal steel, baix i bateria, desenfundava una potència imponent i una solidesa que enganxava al públic. Però era quan el Dylan prenia protagonisme (molt sovint), que el conjut dequèia. I dequèia perquè, primer de tot, en Dylan accedí l'escenari amb una gola enterbolida que feia absolutament inintel·ligible la seva ja de per si limitada vocalització. A mesura que avançava el repertori, la gola se li anà aclarint i permeté entendre algun dels versos que pronunciava, tot just abans dels bisos, però la major part del concert se la va passar amb un coll obstinat a imitar al Tom Waits més cavernari.
Però també dequèia cada cop que el mestre quasi septuagenari pretenia encadenar algun solo interessant a la guitarra, a l'harmònica o al Hammond (que amb tots tres es va atrevir). Amb la guitarra quedava totalment fora de lloc en buscar solos totalment buits i absolutament casats amb els batecs principals -a més de quedar absolutament en ridícul al costat del magnífic guitarra solista que l'acompanyava-. Amb la seva mítica harmònica, tot i les ganes dels més entregats del públic, no aconseguí sortir d'uns pocs tons aguts i francament molestos, segurament degut també als seus problemes de gola. Quan, cap al final de concert la seva veu li permeté atansar-s'hi amb més claredat, els problemes tècnics de so acabaren de tirar-li per terra l'esforç.
I, per acabar-ho d'adobar, en prèmer les bicolors del Hammond, tornà a semblar un principiant que té por de sortir-se dels patrons segurs i que en quan es quedava com a solista no aconseguia fer-lo tremolar com només un Hammond pot fer i engrescar rítmicament a una audiència que s'ensopia a cada intent del Dylan de mostrar-se ja no com un -gran, mític, irrepetible- creador sinó com un intèrpret.

Així, amb un repertori gens generós (alguns dirien atrevit, sense concessions, tot i que amb algun que altra tema famós més que en les seves darreres gires) i un Dylan francament desencertat i desencaixat, fou francament difícilque hi hagués massa més química que la que el respectable intentava conservar amb el passar dels temes.
De tot el setlist, el públic només es va atrevir a corejar, tímidament, les tornades de Just Like A Woman i Highway 61 Revisited. Però al llarg de la resta de peces, el públic feia esforços per no perdre el fil, per no desconnectar, movent forçadament els peus, com si això pogués fer que el repertori entrés millor.

Afortunadament, en els bisos en Dylan es va estirar una mica i va incloure l'esperadíssim Like A Rolling Stone -en una versió que, probablement per problemes de so, mai no va arrencar tot el que hauria d'haver arrencat d'un públic que l'esperava des de feia més d'una hora. Igualment, va ficar-hi al final, semblava que amb calçador, el Blowin' In The Wind, però en una versió que va necessitar vora un minut per ser reconeguda pel personal i que, era tan absolutament diferent, de tempo i d'intenció que el respectable no sabia com taral·lejar-la.

Val a dir però que, tal com apuntava inicialment, el motiu de pagar quasi seixanta euros per veure el concert era, fonamentalment per a la majoria dels assistents, el ser testimonis d'un mite vivent, d'algú d'ombra més allargada del que és -tal com el joc de llums s'entestava en recordar, reflectint-lo engrandit contra el rerafons d'un escenari que jugava a la discreció- i això ho van obtenir amb escreix. De la resta millor no parlar-ne massa, no sigui cas que caigués definitivament el mite i haguéssim de replantejar-nos fins i tot la qüestió de l'ombra.

Edit this setlist | More Bob Dylan setlists

Arctic Monkeys al Club St. Jordi (Barcelona 6-2-2010)

Impecable actuació en directe dels Arctic Monkeys. Ni més ni menys. Sense escarafalls, l'Alex Turner i els seus atacaren un repertori que comença a semblar seriós i respectable (i no tan sols una col·lecció de hits enganxosos) en un recinte que aviat se'ls quedarà petit, la sala annex del Palau Sant Jordi, una petita pista que es va omplir a vessar de gent de totes les edats (i aquí va de debò, no com se n'enorgulleixen la Paulina Rubio i el David Civera). Molt curiós fou veure a joves púbers al costat de mitjanes edats però també de gent granadeta que, tot i vorejar la seixantena, semblava conèixer-se fil per randa tots els números que la banda enfilava. La barreja no era, però, tan sols d'edat sinó també de gènere (molt més ben repartit que de costum en un concert de rock) així com de procedència on, tot i guanyar la presència local, els foranis, sobretot britànics semblaven haver estat fletats en autocars.

Repertori equilibrat el que van presentar els Monkeys, tant de qualitat com d'àlbums, fent, evidentment, una mica més d'èmfasi en el seu darrer Humbug, produit pel Josh Homme, en el que presenten la seva candidatura a banda de rock duradora i artísticament ambiciosa. Si en els seus dos primers treballs van demostrar dominar la tècnica de fabricar "instant classics" basant-se sempre en la poderosíssima cohesió de la seva secció rítmica (a la que col·labora tota la banda), en aquest Humbug han alentit els tempos per abordar melodies més consistents i fugir dels riffs ganxo i de les aturades i arrencades sobtades que farcien els seus dos primers treballs.
Sonaren, és clar, també aquests hits previs, des de'l I bet that you look good on the dancefloor fins a Brianstorm, però s'encavalcaren de forma prou natural amb els magnífics temes del Humbug, en particular My propeller, Crying lightning i Cornerstore. I sonaren -i això ja és més sorpresiu- extremadament bé. El local no permetia moltes alegries ni esperances, però la seva fermesa sonora és tal que, sense forçar els decibels, el conjunt sonà meravellosament bé, fins i tot deixant que es percebessin els matisos.

Hi afegiren una versió del Nick Cave que deixà entreveure algunes similituds curioses entre els sons d'ambdós, però el seu repertori funciona prou bé sol, tot i tenir només tres àlbums, com per necessitar d'ajuts externs.
Tan sols una queixa en el conjunt de l'actuació. És veritat que els seus fans hi van absolutament rendits i amb ganes de festa, però la seva actitud damunt de l'escenari podria guanyar enters si hi posessin una mica més de proximitat i de complicitat. D'aquí a ben poc, un parell d'àlbums més, el seu repertori podrà permetre'ls concerts una mica més llargs i llavors ja els serà totalment imprescindible mostrar una mica més de faceta de showman i no només de músics. Deixem-los temps però, doncs el millor que es pot dir d'ells és que totes aquestes bondats que ja tenen perfectament assimilades les tenen sent extremadament joves i amb molt pocs anys en el circuit (només fa un parell d'anys que se'ls va descobrir al myspace). Llarga vida a les mones de l'àrtic!

Lionel Loueke: un guitarista diferent

El segell Blue Note sempre ha gaudit de gran reputació. Hom pot escollir qualsevol àlbum amb la seva etiqueta de les prestatgeries de les botigues especialitzades i té pràcticament assegurada la qualitat i l'encert de la selecció. Un dels seus darrers llançaments és en Lionel Loueke, originari de Benin, a l'Àfrica Occidental, un superdotat musical amb una amplia llista de col·laboracions mítiques (des de Terence Blanchard fins a Charlie Haden) que és capaç d'emocionar amb la particularitat de la seva polsació de les sis cordes i els seus acompanyaments vocals, a mig camí entre l'scat i les tradicions tribals africanes.
Aquí us en deixo una bona demostració que fa palès que el mon del jazz continua evolucionant gràcies a talents com els del Lionel Loueke.

Les 10 cançons més emprenyadores

La Rolling Stone, la revista musical que menys parla de música, va fer una enquesta recentment al seu públic nordamericà, demanant quina era la cançó més emprenyadora. I aquest en va ser el top 10 resultant:

1. The Black Eyed Peas - My Humps
2. Los Del Rio - Macarena
3. Baha Men - Who Let The Dogs Out
4. Celine Dion - My Heart Will Go On
5. Nickelback - Photograph
6. Lou Bega - Mambo No. 5
7. James Blunt - You're Beautiful
8. The Spice Girls - Wannabe
9. Sisqo - The Thong Song
10. Cher - Believe

Molts/es estaran contents/es...uns espanyols han aconseguit la segona plaça!
I si voleu comprovar si aquesta llista és prou adequada, us he confeccionat una llista de reproducció de l'Spotify per tal de que en feu la prova :-) Au, va, si només són 40 insuportables minuts! A veure quant de temps aguanteu! XD

Louis Armstrong - Louis And The Good Book (1958)

L'any 1938, en Louis Armstrong havia gravat una bona colla d'adaptacions d'espirituals negres en clau de swing. 20 anys més tard s'atansà als estudis de la Decca per fer-ne una revisió, actualitzada amb l'ajut de la seva banda (els famosos All Stars) i el Sy Oliver Choir. Escollí dotze fragments de la Biblia -el bon llibre del títol- per donar la seva particular visió de la fè, gens complaent i, sovint, allunyada de mites i tòpics.
Les històries d'Ananíes (Shadrack), Moisès, Ezequiel o Jonàs entre d'altres conformen un àlbum en el que, certament, n'Armstrong s'allunya força del jazz i queda enquadrat dins d'una mena de dolcificació del gospel més d'arrel, relegant el protagonisme de la seva banda a un segon terme en benefici de l'omnipresent cor de veus que batega a tort i a dret per donar-hi la síncopa necessària. De la mateixa manera, degrada aquí també la seva trompeta als solos, per encarar amb la seva veu rogallosa les aventures singulars dels protagonistes bíblics. I és aquesta veu tan característica, la seva personalitat intransferible, la que, encavalcada en les fosques veuotes del cor que omplen els buits, s'erigeix en la gran batuta del conjunt. Sempre a un pas d'ennuegar-se, la veu d'Armstrong sempre ha sonat propera, i això el va convertir en un dels personatges més famosos del segle XX, probablement per sobre del seu instrument principal, la trompeta. I és aquesta proximitat la que confereix al seu discurs una sinceritat extrema totalment desprovista d'evangelització o de pretensions.
No és aquest, per tant, un disc per cercar els millors i més imperdibles solos de trompeta del gran Satchmo, però també és cert que es fa ben palès que darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure

...darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure.

Tant esgrimint la seva veu com la seva trompeta, el disc s'equilibra en dos temps ben diferents. Les peces amb un swing accelerat com Ezekiel Saw The Wheel, Shadrack o la famosa Down By The Riverside atrapen i motiven al ball, mentre que On My Way o la profunda Go Down Moses toquen la fibra més gospel del repertori.

És, per tant, aquest disc, una petita raresa donat el repertori, d'un dels grans genis de la música moderna i un dels pocs veritables revolucionaris que canvià els camins de la història musical des del darrera de la seva trompeta i el seu mocador blanc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫

Don Pimpón Around The World [videoclip]

Aprofitant que hem iniciat una sèrie de posts sobre la història del videoclip musical, aprofito per deixar-vos aquesta meravella de (per)versió que un paio s'ha inventat homenatjant a un dels clàssics vídeos musicals dels últims anys, l'Around The World que el gran Michel Gondry va dirigir pels Daft Punk.
Sobren més comentaris. Tan sols demanar-vos que prepareu un mocadoret per eixugar-vos les llàgrimes del riure compulsiu que us esperen. Let the show begin!

Si algú encara s'aguanta a la cadira és perquè potser no coneix l'original. Un dels millors vídeos de la història, l'autèntic i inimitable Around The World de Michel Gondry.

Gràcies a tots els twitteros que m'han fet arribar aquest vídeo!: @dasoaz, @fred_SCC, @Duczen i @Rosypunto.

Les portades "secretes" del Michael Bolton

Tothom té un passat, però el del Michael Bolton té molta tela...
Avui en dia, les seves portades mostren a un home madur amb aquella certa mirada de "fer peneta". Això sí, va polit com si anés a un dinar amb els sogres.


Però no fa més que uns quants anyets que el Sr. Bolton se les gastava una miqueta diferent. En la portada d'un dels seus discs més exitosos ja mostrava unes certes "grenyetes":


I tan sols un parell de discs abans aquestes grenyes no anaven ni tan sols recollides amb una gometa de pollastre:




Però això era quan la seva discogràfica el va voler convertir en el més famós cantant de pop americà del moment. Just un disc abans l'home feia ben bé una altra fila ben diferent :-)



Compte amb les poses, que són de jutjat de guàrdia; compte amb la indumentària, "heavy" a més no poder. Però sobretot vull que us fixeu en que, si repasseu totes seguides les seves portades, a totes elles fa EXACTAMENT la mateixa cara!

Suposo que és allò de que "Aunque la mona se vista de seda..."

La història dels videoclips (II): Els pioners

Tot i que, sovint, quan es parla de videoclips es pensa únicament en obres com les de John Landis pel Michael Jackson, les de Russell Mulcahy pels Duran Duran o, més recentment, les de Michel Gondry per la Björk, no hem d'oblidar que el videoclip, com a tal, ja va tenir les seves primeres expressions en les filmacions com les que Oskar Fischinger acompanyava, allà pels anys 30, a tangos i les marxes hongareses de Brahms, concerts de Mozart i altres peces musicals.

Fischinger fou un dels màxims exponents de les avantguardes fílmiques de principis de segle, col·laborador habitual de companys seus com en Hans Richter o en Viking Eggeling. El seu tarannà revolucionari e inventiu el portà fins i tot a desenvolupar, amb l'ajut d'un famós i adinerat empresari, un dels primers enginys per obtenir pel·lícules amb color, anomenat Kasparcolor (el nom de l'empresari, com no podia ser d'una altra manera, era Kaspar). No era, en realitat, un mètode excessivament còmode, doncs requeria filmar la mateixa escena amb tres càmeres diferents, una per a cada color bàsic, però el resultat quedà com a una fita fonamental d'aquella època i puntal de cara a les noves invencions en el camp de la cinematografia moderna.

Inspirat per la sèrie de treballs Rythmus de Richter en els que l'alemany intentava, mitjançant l'animació donar forma a una música inexistent, esperant que fossin les imatges les que suggerissin aquesta música, Fischinger començà a desenvolupar els seus "estudis" numerats amb els que sentaria les bases ja no tan sols de l'acompanyament visual de partitures preestablertes, sinó, fins i tot, de la animació, doncs ell mateix dissenyava i dibuixava les danses geomètriques que després havia de filmar.
Les seves peces, encara avui en dia, segueixen meravellant per la seva frescor i dinamisme, quedant per a la història com una esplèndida plasmació de la sinergia possible entre so i imatge. Aquesta és, probablement, la seva obra més aconseguida i famosa, la que dona forma visual a la dansa hongaresa nº5 de Johannes Brahms.



Fou aquest doncs, el veritable neixement dels videoclips.

La història dels videoclips (I): Introducció

Sens cap mena de dubte, els videoclips (o vídeos musicals) formen part de la nostra cultura i del nostre bagatge cultural dels darrers desenis. Sense ells molta gent no hagués sentit mai atracció per la música, sense ells la música no hagués arribat a les cotes de popularitat massiva de que gaudeix avui en dia.
Des de que l'any 1985 la MTV emeté el seu primer videoclip, el Video killed the radio star dels Buggles, la popularitat d'aquest format s'ha estès per tot el planeta. No fou aquest però, en cap cas, el primer videoclip de la història. I és justament això el que pretenem desvetllar des d'aquest seguit de posts que comencem avui: la procedència dels videoclips, la seva evolució, els seus pioners, fins a arribar a la modernitat, on els videoclips formen ja part activa de la nostra cultura.

Aquí comença doncs, la història dels videoclips.

Quina forma té la música jazz? Begone Dull Care

Potser algú s'ha preguntat algun cop, quin aspecte té el jazz. Si la música no s'escoltés sinó que es veiés, com seria?
En Norman McLaren, l'any 1949 donà resposta a aquestes preguntes i, mitjançant tècniques d'animació força rudimentàries i amb l'ajut de l'Evelyn Lambart li posaren cara -i, sobretot, expressió- a una forma artística intangible i invisible com és la música de jazz.
Sobre la interpretació del trio del gran Oscar Peterson, els dos artistes plasmaren un seguit de formes i moviments gràfics que semblaven ballar al so de la complexitat del tema Begone Dull Care. Seguint els camí que marcaren pioners com el Viking Eggeling però sempre des d'un acostament més lliure i colorista, McLaren i Lambart composen una mena de quadre en moviment, abstracció pura, per encaixar i donar forma a la música de Peterson.

Un veritable delit pels sentits, Begone Dull Care roman com una de les obres d'art més destacades del segle XX.

Camille Saint-Saëns - Introducció i rondo capriciós per a violí i orquestra, Op. 28

Avui introduirem també una mica de música clàssica en un blog potser excessivament segrestat pel rock contemporani.
Camille de Saint-Saëns nasqué a Paris l'any 1835 i a l'edat de 3 anys ja tocava el piano. Als 5 anys ja havia composat la seva primera obra. Aconseguí fama internacional per la claredat de la seva dicció pianística però la seva obra que més m'atreu és aquesta que aquí us acosto, un regal per a les oïdes, una peça delicada però no tova ni amanerada. Composada en honor del famós violinista espanyol Pablo Sarasate, aquesta obra requereix de l'intèrpret un gran domini i virtuosisme en l'execució dels diferents fraseigs, alguns suaus i contemplatius, altres electritzants, que omplen el seu pentagrama.
Aquí us deixo amb una versió de la mateixa, que us recomano escolteu amb atenció, a poder ser en complet silenci o amb l'ajut d'auriculars per captar tota la força expressiva d'aquesta petita meravella d'un compositor prou desconegut però de gran reputació i prestigi.

Portades estranyes: La nit, que els confon...

Doncs serà això, perquè sinó no s'enten què fa en Rick James a la portada del que és probablement el seu millor disc:


Atenció especial mereixen les seves botasses vermelles, tipus pescador de riu. Però el que més m'agrada, és clar, és la seva postureta, aquí, recolzant-se "elegantment" a la farola. De totes maneres, el millor, com passa sovint, està per venir. Done'm-li la volta al vinil i veiem com acaba la nit...


Si és que es veia a venir, Rick, que amb aquesta pinta no passaria massa estona fins que algun poli desaprensiu t'espatllés la nit, sobretot amb aquestes amistats que et fas...D'aquesta contraportada em quedo, definitivament, amb la indesxifrable mirada de'n Rick a la mà del poli que l'escorcolla.

Però, és clar, el Rick no és l'únic que sap el que és la nit i el que hi passa. La mítica Donna Summers, reina del bubblegum sound "discotequero" s'hi va passejar en el seu espectacular disc Bad Girls. Estava clar que amb un títol així la noia no anava a vendre pipes precisament. Aquí la teniu:


La noia que volia triomfar i va dir: "Calla, que em posaré lleugereta, còmoda, per sortir a la portada del que serà el meu disc més famós." Aquí, de nou, tenim un fanal sospitós. El que em sembla més curiós però, és que, en aquest cas, la història comença ja des del principi, amb un poli al costat. Què és això? Permisivitat policial? Que no pensa detindre-la? Per si algú encara creu en la bondat espiritual de la Summers, per si encara algú creu que no està fent res sospitós, la contraportada li treurà de tot dubte:

El conductor que s'apropa (perillosament) a la Summers, no porta un mapa a la mà, ni un ticket del peatge de Martorell, no... porta calers (50$...a quan estava el dòlar al 1979?)

De totes maneres, el dubte sobre la presencia del policia s'esvaeix en obrir l'àlbum (és doble) i observar amb detall i atenció el panorama:



Compte amb la posició subliminal de la porra del poli, que fa com que mira cap a una altra banda. Potser se sent culpable? No, segurament vigila que no l'enxampin.

Sóc un gran fan de les portades dels vinils, però n'hi ha algunes que em fan mirar cap a una altra banda quan els escullo dels prestatges. Seguirem, des d'aquí, fent difusió d'aquelles portades que mereixen una ullada...una i prou.

The Cooper Temple Clause - See This Through And Leave (2002)

Sovint hi ha bandes que desapareixen. Però algunes, fins i tot amb una discografia curta, deixen petjada. Altres no. I aquest és, precisament, el cas dels Cooper Temple Clause. El problema és que potser sí que el seu trepitj s'hauria d'haver notat.

Tan sols tres discs diferents d'aquest grup de Reading (Anglaterra) s'amaguen sota la pols de les estanteries de les botigues de discs -sempre rendides a la voràgine de les novetats- però foren suficients per demostrar que la seva proposta de rock atapeït bé hagués merescut més atenció (tot i que les revistes musicals mai no van dubtar del seu potencial).
De fet, el seu concepte ja queda molt clar en el disseny de la seva magnífica portada: Una idíl·lica casa enjardinada amb finestrals coberts per cortines, enfiladisses que s'arrapen a la façana i un magnífic cotxe familiar al davant, tot rematat per un petita inscripció a la cantonada sobre les prestacions del vehicle que converteix la imatge en un bonic extret d'un catàleg. Però s'hi afegeix un petit detall, amagat sota la presentació comercial, una goma connecta el tub d'escapament del cotxe amb l'interior de la casa, a través del forat de la bústia de la porta.

...escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora.

I així, amagant els detalls importants entre insondables boscos de males herbes aparentment salvatges i descontrolades, els TCTC sondegen entre les misèries de la classe mitjana. Carregant el llenç amb guitarres de distorsió profunda i apagada, teclats futurístics de sons detalladíssims, percussions barrejades, però també amb trompetes, samples, baixos, òrgans Farfisa i Hammond i un llarg etcètera, aquest sextet esprem les oïdes dels qui se'ls acosten amb desespers emocionals cantats amb desencaix i contundència. És tanta l'acumulació de pistes en cada tall d'aquest àlbum que una escolta superficial podrà recordar a un seguit de guitarrades desbocades i sense sentit. Però escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora. Els teclats del Tom Bellamy xiularan algunes notes impossibles, ratllant els infrasons, els cors de la banda contrapuntaran al cantant o les melodies desembussaran les obturades vàlvules dels extenuats amplificadors de les tres guitarres que poden arribar a sonar alhora. De vegades un creu estar escoltant uns Radiohead que haguessin substituït el fil de veu del Thom Yorke per una piconadora, de tant magnífiques que son les sonoritats dels TCTC però de tan diferents com son els seus plantejaments dels de Radiohead.

Extenuant el "punch" de Panzer Attack, però igual de colpidor que la aparatosa Been Training Dogs, o la clatellada indiscriminada de Let's Kill Music ("We dare you to mean / a single word you say"). Però igualment efectius en els mig temps -excel·lent Who Needs Enemys- o, fins i tot, en els lents -Digital Observations-.

Tan atapeïda de capes sonores com de versos punyent ("who needs enemys / when you got friends") aquesta peça industrial, tallada a cop de martell i de bufador rescata l'oient de qualsevol possible letargia i l'empeny a batzegades fora de l'ou per obligar-lo a caminar, encara que sigui a palpentes, per la foscor d'un mon fet a mida dels que no hi viuen.

Jordi Sabatés - Nosferatu, hacia el vampiro

Hi ha discs que no són tal cosa: són petites joies. Són gemmes precioses que un no escolta com obres d'art sinó com a intocables demostracions del poder de l'inspiració.
Quan el mític pianista de jazz Jordi Sabatés decidí atansar-se a la figura del vampir, més en concret a la personificació que en F.W. Murnau filmà del mite de Bram Stoker en la seva fundacional Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, constituí un quartet de garanties —en Conrad Setó, mític jazzman de fusió de l'escena catalana, el vibrant violoncelista Paul Stouthamer, sempre present en els clubs de Barcelona o Madrid i el percussionista Alfredo G. Arcusa, clàssic acompanyant de Toti Soler o del propi Sabatés en dècades passades—, i es llençà a trobar el so que pogués enaltir las belles imatges del director alemany.

El resultant n'és una banda sonora impossible d'un cinema pretèrit que semblava necessitar d'una joia sonora per agafar una dimensió absolutament nova. En Sabatés articula la música al voltant del seu prominent piano, dolç, juganer, imprevisible, i opta ja no per musicar escenes del film sinó per inventar-se una música que pugui coexistir amb ella i permetre a l'oient capbussar-se en l'univers vampíric. És per tant, una banda sonora que no acompanya el film ni ho pretén. Tan sols hi busca inspiració.

Sabatés composa vint peces, variades, ben contrastades, que dibuixen escenes inexistents de bellesa, d'innocència, d'horror i de fantasia. Des de la inaugural L'ille des morts (I) —juganera i sorprenent— fins a les grandguignolesques La hiena o Tema de la fira, passant per les bellíssimes Cristall de tardor o Ballarines mecàniques —monuments a la fragilitat—, la íntima i tendra Sedalia o els crescendos dramàtics de Laberinto i Informe sobre ciegos.

Anys enrere, Sabatés ja havia escomès la musicació d'una falsa banda sonora, en aquell cas inspirat pel treball de J.R.R. Tolkien i el seu Senyor dels anells, i encara repetiria, després d'aquest acostament al vampir, amb l'acompanyament musical per a tot un seguit de curtmetratges de Georges Méliés i que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir a bé exhibir comptant amb l'actuació en directe del compositor.

Tan màgic, eteri i aclaparador per als sentits com el treball de Murnau, les vint peces s'encadenen per transportar a l'oient a un mon d'ombres i de llums equívoques, un paradís tèrbol ple d'emocions que no arrossega sinó que eleva, que no agrada sinó que fa perdre els sentits i que fa palesa la gran sensibilitat musical d'aquest gran mestre català que és en Jordi Sabatés.

Jerry Goldsmith - The Secret Of N.I.M.H. (1982)

Probablement, en Jerry Goldsmith sigui el compositor de bandes sonores més prolífic de la història. I avui en dia, després de moltes escoltes (en realitat tan sols una petita part de la seva extensa producció) encara no he descobert una sola banda sonora que no fos, com a mínim, memorable.

Ha tocat tots els pals: des de la ciència ficció (El planeta dels simis, La fuga de Logan, Capricorn U, Star Trek, etc.) fins al terror (La profecia, Poltergeist, etc.) però també composant partitures per comèdies, cintes d'aventures, i tots els gèneres existents i imaginables.

L'únic gènere que mai havia abordat -no al menys fins a 1982- havia estat el de l'animació. En Don Bluth, acabat d'escindir-se de la fàbrica Disney muntà la seva pròpia productora de cinema d'animació buscant fer la competència al gegant de Burbank i encetà la seva producció amb la enginyosa i màgica The Secret Of N.I.M.H. (a Espanya s'estrena amb el "fantàstic" i atraient títol de "El Mundo Secreto De La Señora Brisby", que sonava més a telesèrie barata basada en fets reals que no pas en un tenebrós conte infantil adaptat de l'obra d'en Robert C. O'Brien). I per conduir la partitura musical de l'aventura d'una ratolineta vídua a la recerca del seu valor i de la seva família, escollí el geni de Goldsmith, conscient del risc d'enfrontar-lo, per primer cop, a musicar un llenguatge audiovisual tan diferent i desconegut per a ell.

Hi ha força diferències entre composar per a un film amb humans i fer-ho per a un film d'animació. La primera diferència és que l'animació ha de ser realçada per la música (tothom pot recordar a en Bugs Bunny caminant de puntetes sobre el so d'un pizzicato de cordes). Una altra diferència és la llargària de les escenes, molt més curts en el cinema d'animació, dotat d'una narrativa molt més dinàmica i nerviosa. Així mateix ho explica el propi Goldsmith en el llibret del disc. Però acaba admetent que el seu enfocament final va ser, precisament, el contrari -i és potser d'aquest apropament contra natura d'on li ve la genialitat a aquesta banda sonora-. Goldsmith, després de donar-li moltes voltes, decidí acostar-se a la composició de la partitura d'aquest film d'animació exactament d'igual manera que ho hagués fet amb un film "convencional", si més no en les qüestions més evidents. Així, la partitura de Golsmith col·laborà a fer d'aquesta pel·lícula d'animació quelcom molt més adult que la majoria de les produccions animades de la Disney. On el més habitual hagués estat omplir la partitura de colors llampants, Goldsmith suavitza els tons, aposta pels matisos, on s'hagués escrit una melodia ben reconeixible -i potser inspiradora d'algun número musical- Goldsmith s'aboca a un cors ominosos que reflecteixen perfectament les angunies i els tràngols que ha de passar la protagonista de la història.

Més endavant, en Goldsmith s'atreviria a continuar musicant pel·lícules d'animació (com a Mulan, per exemple), però aquest primer intent ja va marcar una fonda petjada en la manera d'acostar-se a les bandes sonores d'aquests tipus de films.

El millor que se li pot dir als treballs d'en Goldsmith és que juguen en una lliga totalment diferent a la de, posem per exemple, el mític John Williams. On aquest últim cerca impactar i deixar empremta auditiva en el menor número de compassos possible (quantes melodies de films de'n John Williams podem taral·lejar sense esforç?), en Goldsmith concep majoritàriament les seves obres com a un seguit musical que bascul·la pels diferents estats dramàtics del film, oblidant-se de fórmules i d'impactes immediats.

I, per si fos poc, és perfectament capaç -més que cap altre compositor- de barrejar la sensibilitat orquestral amb el pop vocal que acostuma a acompanyar totes les pel·lícules de Don Bluth, temes que, a la fi, s'han convertit en petits clàssics moderns, sovint interpretats per grans veus del pop-soul nord-americà. Aquí us en deixo un tast, la preciosa cançó de bressol "Flying Dreams - Lullaby" que en Goldsmith composà per aquest fantàstic film que és "The Secret Of N.I.M.H.".

Homenatge d'Stevie Wonder a Michael Jackson

En el memorial que s'ha celebrat per en Michael Jackson, l'Stevie Wonder, sol davant del piano, ha regalat a l'auditori una bellíssima peça que convocaba dues de les seves més impressionants balades: d'una banda, la preciosa "I Never Dreamd You'd Leave In Summer", que s'esqueia perfectament pel comiat del rei del pop, i d'una altra, "They Won't Go When I Go", que deixava glaçat al públic en entonar uns versos que recordaven la perdurabilitat de tot allò que rodeja a algú que se'n va.

Amb una veu tan penetrant com sempre i prement el piano amb l'habilitat que sempre l'ha acompanyat, l'Stevie Wonder ens commovia amb una perla musical en forma de record inesborrable i solemne."

Homenatge de John Mayer a Michael Jackson

Durant la cerimònia de comiat a en Michael Jackson, en John Mayer ha desenfundat la seva delicada guitarra per obsequiar al món amb una versió instrumental absolutament deliciosa del Human Nature. Ja apuntàvem en la ressenya del seu àlbum Continuum que la manera d'acaronar les cordes d'aquest jove guitarrista i compositor és exquisida i sovint recorda al millor Eric Clapton.

Bat For Lashes - Two Suns (2009)

Amb el seu primer disc, Fur And Gold, la Natasha Khan, talent paquistaní darrera de la banda Bat For Lashes, ja va assentar les bases d'una carrera que promet ser sòlida. I això, amb un sol disc, ja és molt dir. Però el que un servidor no es podia imaginar és que en el seu segon treball no dubtés ni un instant en donar alguns passos endavant en quant a risc i intencions artístiques.
Diuen que els segons discs son els de la consolidació, els que repeteixen la fórmula per tal de dibuixar clarament la imatge de marca que la banda oferirà fins a la seva dissolució. Però la Khan sembla que mai no l'ha sentit aquesta dita.
Per començar, despulla de qualsevol intenció comercial la pràctica totalitat dels seus temes, reclamant, aquí sí, que encasellar-se no va amb ella. I, per acabar-ho d'adobar, s'empesca una col·laboració amb l'Scott Walker -mite vivent de la música experimental d'avantguarda, que evolucionà del pop més brillant fins als discs conceptuals parits a base de sons naturals- plena d'intenció i de credencials futures.

La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge.

Però el que destaca d'aquest disc és, sens dubte, un cop més, la sensibilitat de la paquistaní per encaixar una veu vaporosa amb unes seccions rítmiques de sonoritats ancestrals i florir-ho amb unes cadències melòdiques seqüencials, ja provinguin de guitarres o de clavicèmbals. La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge com per gaudir-ne com si fos el primer cop. És veritat que sovint trepitja territoris ja transitats per la Björk -i en surt, evidentment, perdent, tant per atreviment com per registre vocal-, però no són més que lleugeres llampades que s'esvaeixen en un tot dens i compacte.

Seguint amb els atreviments i les poses d'auteur, la Khan s'inventa un alter ego que canta a amors planetaris, tintats de predestinació i misticisme quasi mitològic, i confecciona un tapís rugós, de nusos gruixuts i destacats relleus, que sedueix per la seva maduresa i capacitat d'evocació, no renunciant a res i apostant fort per un futur brillant i decididament gens acomodatici.
Li caldrà en treballs posteriors, segurament, polir la seva sonoritat, fer-la més ampla, i potser ajudar-se d'un vocabulari més ric per pintar els seus paisatges, però és indubtable que la seva proposta ha de donar grans i saborosos fruits en aquella franja en la que conviuen les avantguardes i rock alternatiu, l'atreviment i la sofisticació, i que molt pocs/poques s'atreveixen a caminar.

Ha mort Michael Jackson

Difícil explicar amb paraules els sentiments per la mort de Michael Jackson. Més enllà del seu personatge públic, gràcies a ell molts vam descobrir la música, molts vam voler comprar discs i col·leccionar-los com si fossin joies, molts vam sentir com la música s'arrapava a les nostres entranyes i en gaudíem cada cop que un altaveu ressonava. Seu va ser el primer disc que em vaig comprar; seu va ser el primer concert al que vaig assistir.

Va ser aquella nit, en la celebració del 25è aniversari de la Motown que en Michael Jackson, després d'interpretar un poupourri amb els seus germans, es quedà sol damunt l'escenari i digué: "I like the old songs...but I also like the new songs". I llavors, la músca moderna va canviar:

La bogeria (remesclada)

Lluita des de les trinxeres musicals

Ho intento...

Deixant-se gronxar

U2 - No Line On The Horizon (2009)

Després de dos discs esplèndids, espectaculars, immillorables, perfectes, però massa similars, tothom demanava un canvi, ells els primers, i els fans també. I aquí hi ha un canvi, un canvi important, sobretot en la producció. Tant l'All That You Can Leave Behind com el How To Dismantle An Atomic Bomb demostraren que, avui en dia, no hi ha cap banda de rock més gran que la dels irlandesos. La seva música recollia respecte a tort i a dret, tant del públic, de la crítica així com dels propis músics, que encetaven, any rera any, fórmules que seguien l'estela compositiva dels U2 -Coldplay n'és un claríssim exemple-. Però aquella estranya sensació de molesta perfecció absoluta començava a amenaçar la tinença del ceptre sagrat dels reis del rock del nou mil·leni. Reinvenció? Experimentació? Tornada als orígens? Heus aquí, finalment, la resposta d'U2.

Reclutant novament a en Daniel Lanois i a en Brian Eno, la banda recupera, des dels seus primers compassos del seu nou disc, una sonoritat més d'estudi, més treballada, amb arranjaments més densos, més massissos. Sense arribar als extrems de la seva trilogia dels 90 (Achtung Baby, Zooropa i Pop) aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo. Posar aquest disc dalt dels escenaris els demanarà, definitivament, afegir-hi més gent damunt de les fustes, doncs la presència de sons sintètics és massa lluent com per desestimar-la en viu.

...aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo.

Tot això ja es suggereix sense miraments en el primer tall del disc, el que li dona nom, en el que les distorsions es revel·len més rotundes, més potents, de perfil més baix, saturades fins al límit, per lliurar un tall en el que Bono s'hi deixa les cordes udolant a una noia que canvia com el mar i que diu que l'infinit és un bon lloc per començar. També és aquest un bon tall per obrir un disc com aquest, sens dubte.

Li segueix un tall -Magnificent- que arrenca com un tall de tecno minimal del Trentemoller per deixar pas a un dels clàssics arpegis encavalcats en el seu propi eco de The Edge, transportant-nos, per uns segons, als temps de Sunday Bloody Sunday, de tan fonamental i característic com és, i conduïda per una bateria prominent, amb uns crescendos extraordinaris que duen a Magnificent a la categoria de hit incontestable. Al contrari del que canta Bono en aquest tall, no només l'amor et pot deixar una cicatriu així, també els U2 poden.

Temes com aquest Magnificent, amb una base de trets clarament electrònics es repeteixen insistentment, sobrepassant l'anècdota per convertir-la en estilema del disc. A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono, que demostra un cop més la vitalitat i ductilitat de la seva veu, sempre preparada per passar de l'expressivitat més descarada a la més subtil i íntima.

A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono

És ben cert que el disc sembla perdre's a voltes en mig temps sense ganxo aparent, però les escoltes repetides revel·len perles allà on una primera passada no hi havia més que una certa buidor. És el cas de la preciosa Moment Of Surrender, la radioheadesca Fez - Being Born o la delicada White As Snow.

Però, com a contrapunt, també hi són els temes de rock marca de la casa, amb riffs imponents (són els Led Zeppelin els que obren Stand up Comedy?), hits incontestables (Get On Your Boots, Magnificent) o enganxoses tornades (No Line On The Horizon, I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight). És a dir, que el còctel és complet, els ingredients segueixen sent els mateixos (el criteri, el talent, les lletres clares, les metàfores delicades, els arpegis de The Edge, etc.) però sacsejats aquest cop amb una energia diferent, més robusta.

Hi ha fins i tot espai per a les sorpreses, com la dicció à la Dylan de Breathe -amb uns primers versos ben oberts: "16th of June, nine 0 five, door bell rings / Man at the door says if I want to stay a bit longer"- o la encantadora Cedars Of Lebanon, tema completament "Lanois", on un reporter de guerra explica les seves visions dels conflictes i que tanca el disc amb cuatre versos colpidors, amb la música ja estingint-se, que abandonen l'oient amb la obligació de replantejar-se moltes coses.

...algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot

En definitiva, és aquest un disc que cal escoltar amb el volum a tot drap, per deixar que el so s'apoderi de tu, a diferència dels anteriors treballs de la banda, que es podien escoltar perfectament a cau d'orella. Aquí l'estudi i els productors formen part de la banda i això es fa notar en cada solc.
Ara que ja fa un cert temps que aquest nou disc ha sortit a la llum, algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot. Potser caldria comparar aquest darrer disc d'U2 amb qualsevol dels 10 millors discs de l'any passat segons les revistes especialitzades per comprovar que el treball més mediocre dels irlandesos és probablement millor que qualsevol obra mestra de qualsevol grup hype de la nova fornada del rock contemporani.

Neil Young - Fork In The Road (2009)

Amb la rodeta de la distorsió passada de voltes, Neil Young torna a la carretera. I ho fa amb un disc roent, de rock feréstec, els dos primers versos del qual ja situen l'acció: Taking a trip across the USA / Gonna meet a lot of people along the way (viatjant pels USA / trobaré un munt de gent pel camí).

És a dir, que el vell Neil s'embarca en una mena de road-album (si hi ha road-movies hi pot haver road-albums, oi?) per descobrir, darrera el volant d'un Lincoln, amb una coca-cola a la mà (literal) què queda del vell somni americà. I la narració de'n Young és vibrant, plagada d'una distorsió feixuga que s'escampa sobre un llenç de rock simplista, com per fer-lo més rabiüt, més impertinent.
Un parell d'escoltes del disc no enganyen: aquest és un gran disc, un enorme disc diria jo de rock d'arrels, contestatari i narrat des de les arrugues i les cicatrius d'un vell roquer que es resisteix a dir la última paraula. Encara hi ha massa coses que arreglar en aquest món injust, i en Young té encara la boca prou grossa com per denunciar-les.

"¿Cueces o enriqueces?"

En homenatge a Maurice Jarre

Hitabaldaäs en directe a la Farinera del Clot (20-2-09)

Els Hitabaldaäs desplegaven ahir a la Farinera del Clot -dins el marc del Barcelona Visual Sound- els seus paisatges nu jazz plens d'encís i matisos. Curiosa banda la dels badalonins, rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment -sempre s'acompanyen de VJs-, més pendents de la sonoritat, de generar un bloc sonor compacte que de cercar melodies i tornades enganxoses.

Encavalcats entre el jazz de fussió dels Medeski, Martin and Wood, el rock còsmic dels Ozric Tentacles o el jazz progressiu dels Jaga Jazzist, la formació deambula per diverses tonalitats, acumulant textures, colors i matisos.

Rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment

Una pena que l'audiència de la Farinera no s'atrevís a aixecar-se de les grades -que distaven una bona dotzena de metres de l'escenari- per atansar-se a l'escenari i deixar que els deliris instrumentals dels Hitabaldaäs els acabessin d'encisar. La proposta dels badalonins, al cap i al a fi, es pot confondre amb música per sentir de fons -i perdre's els matisos en el camí- quan es mira amb massa perspectiva. Calia poder més proximitat per apreciar les lleugeres pinzellades funk, les guitarrades etèries de'n Pere Esteve, o la secció rítmica distesa i plena de groove -amb la bateria de'n Jordi Blanch acurada i sempre predisposada a la sorpresa i el baix de l'Ivan Reyes aportant la imprescindible arrencada funk de moltes de les peces-.

Quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada

Sovint, la dificultat que aquestes formacions, enquadrades en estils proclius a la improvisació, pateixen és la de dil·luir-se en recreacions individuals tendents a la mística, al riff per al riff, al retruc melòdic que només beu del retruc anterior, com una mena de tour de force sovint innecessari. No és el cas però dels Hitabaldaäs, que avança com una maquinària lleugera, homogeneitzada per les textures electròniques que adopten aquí el paper d'aglutinador sònic -cortesia del Pau Escoda-. És cert però, que quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada, etèri, còsmic, més d'insinuacions melòdiques que de solos precisos. La trompeta de'n Casamajó dibuixa paratges gèlids, molt urbans de vegades gràcies a la secció de ritmes, vigorosos a l'hora que sostinguts, elevant la capacitat evocadora del grup, retornant ecos del millor Mark Isham.

Enquadrats dins el circuit amateur però molt més originals i més músics que la majoria, els Hitabaldaäs continuen el seus trajectes per paisatges imaginaris amb l'actitud de qui se sap portador d'un gran talent però no vol desperdiciar-lo a canvi de fama i diners. A l'igual que la seva música, els Hitabaldaäs no tenen pressa, i això, en un món com el nostre, és un luxe i una benedicció.

The Marzipan Man - En directe a l'Heliogàbal de Barcelona (15-02-09)

Heterodoxa la proposta de l'ínfim local Heliogàbal per acollir l'home de massapà: un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...Val a dir que, tot i la desubicació horària per un concert, la gent acudí amb ganes a sentir d'aprop, ben d'aprop, les desventures dels personatges de'n Jordi Herrera. L'Heliogàbal ja era ple a vessar -tant les escasses dues files de cadires com la resta del local- quan les dolces fàbules i contes de n'Herrera començaren a desfilar.
En cada concert, el projecte The Marzipan Man pren formes diferents, atès que el seu alma mater sempre busca col·laboradors espontanis entre els seus amics per tal d'escometre un concert. En aquest cas i potser obligat per l'espai, optà per acompanyar-se únicament d'un percussionista per refermar la sonoritat de les peces i no restringir-les a la guitarra i la veu (amb alguna harmònica ocasional) de'n Herrera.
I allà, pràcticament a cau d'orella, a un pam de la primera fila i a menys de cinc metres de l'espectador més allunyat, el duet comença a acaronar les seves històries petites, cantades amb la veu atiblada de'n Jordi i beneïdes amb el silenci embadalit d'un públic poc coneixedor però amb ganes de ser convençut. A la templada Buddy The Cat li costà arrencar (en Jordi no semblava atinar el loop exacte fins que, finalment, desistí i la tocà "a pèl") però les peces del Marzipan Man no necessiten llargs recorreguts per acaparar l'atenció. El delicat repertori anà desplegant-se en un adequadíssim format íntimista, absents com estaven els arranjaments cromàtics de l'àlbum, repassant sempre històries vitals, farcides d'imatges suggerents i de personatges amb un punt de màgia.

Un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...

Intercalant algun número que els permetia esbojarrar-se un bri i sortir-se així de la homogeneïtat tendra i sentimental, aprofitaven per incloure-hi distorsions i rampells il·luminats que el públic rebia amb entusiasme, com el tast que del seu imminent nou àlbum ens va fer en el tall "Big Bad Wolf".

No hi anaven faltant, de tant en tant, nous problemes tècnics, brunzits diversos procedents de l'entortolligat cablejat que trepitjaven, loops que no acabaven de casar, corretges que es trencaven a mig tema obligant a en Jordi a acabar-lo fent equilibris funambulistes, etc. Però com el caliu ja era indubtablement entranyable i proper, el públic ho rebia més com una demostració de la veracitat de concerts així que no pas com a molèsties o inconvenients.

I a aquest caliu hi contribuí moltíssim igualment l'actitud de frontman humil i encorbat de n'Herrera. Sempre disposat a fer cinc cèntims de la lletra del següent tema, capaç d'arrencar somriures amb la seva bonhomia a partir de qualsevol anècdota, l'home que diu ser una titella del Marzipan Man es ficava el públic a la butxaca en els espais que quedaven entre cada tema.

El públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Barrejant temes del seu primer disc, novetats i versions -impecable la de "Where did you sleep last night" de Leadbelly, el concert desembocà en una preciosa reinvenció de la cançó de bressol tradicional americana "All the pretty little horses". I el que són les coses, en intentar començar el tema, un terrible brunzit amenaçava la calidesa de la interpretació. Fou llavors quan n'Herrera es desendollà completament, s'assegué en un tamboret i acaronà les sis cordes sense amplificar-se. En qualsevol altre concert, el so d'aquest tema s'hagués esvaït en expandir-se per la sala. Però el públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Un cop acabada la peça, allà estant, assegut, rebent els aplaudiments, en Jordi donà per conclòs el concert amb un gest mínim: agafà el seu vermut i la seva ració de piscolabis i rematà la feina amb una de les seves sortides enginyoses: "Ara no ho espatllarem tocant-ne una altra, no?".

Escolta el tema Billy The Fox de The Marzipan Man