U2 - No Line On The Horizon (2009)

Després de dos discs esplèndids, espectaculars, immillorables, perfectes, però massa similars, tothom demanava un canvi, ells els primers, i els fans també. I aquí hi ha un canvi, un canvi important, sobretot en la producció. Tant l'All That You Can Leave Behind com el How To Dismantle An Atomic Bomb demostraren que, avui en dia, no hi ha cap banda de rock més gran que la dels irlandesos. La seva música recollia respecte a tort i a dret, tant del públic, de la crítica així com dels propis músics, que encetaven, any rera any, fórmules que seguien l'estela compositiva dels U2 -Coldplay n'és un claríssim exemple-. Però aquella estranya sensació de molesta perfecció absoluta començava a amenaçar la tinença del ceptre sagrat dels reis del rock del nou mil·leni. Reinvenció? Experimentació? Tornada als orígens? Heus aquí, finalment, la resposta d'U2.

Reclutant novament a en Daniel Lanois i a en Brian Eno, la banda recupera, des dels seus primers compassos del seu nou disc, una sonoritat més d'estudi, més treballada, amb arranjaments més densos, més massissos. Sense arribar als extrems de la seva trilogia dels 90 (Achtung Baby, Zooropa i Pop) aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo. Posar aquest disc dalt dels escenaris els demanarà, definitivament, afegir-hi més gent damunt de les fustes, doncs la presència de sons sintètics és massa lluent com per desestimar-la en viu.

...aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo.

Tot això ja es suggereix sense miraments en el primer tall del disc, el que li dona nom, en el que les distorsions es revel·len més rotundes, més potents, de perfil més baix, saturades fins al límit, per lliurar un tall en el que Bono s'hi deixa les cordes udolant a una noia que canvia com el mar i que diu que l'infinit és un bon lloc per començar. També és aquest un bon tall per obrir un disc com aquest, sens dubte.

Li segueix un tall -Magnificent- que arrenca com un tall de tecno minimal del Trentemoller per deixar pas a un dels clàssics arpegis encavalcats en el seu propi eco de The Edge, transportant-nos, per uns segons, als temps de Sunday Bloody Sunday, de tan fonamental i característic com és, i conduïda per una bateria prominent, amb uns crescendos extraordinaris que duen a Magnificent a la categoria de hit incontestable. Al contrari del que canta Bono en aquest tall, no només l'amor et pot deixar una cicatriu així, també els U2 poden.

Temes com aquest Magnificent, amb una base de trets clarament electrònics es repeteixen insistentment, sobrepassant l'anècdota per convertir-la en estilema del disc. A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono, que demostra un cop més la vitalitat i ductilitat de la seva veu, sempre preparada per passar de l'expressivitat més descarada a la més subtil i íntima.

A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono

És ben cert que el disc sembla perdre's a voltes en mig temps sense ganxo aparent, però les escoltes repetides revel·len perles allà on una primera passada no hi havia més que una certa buidor. És el cas de la preciosa Moment Of Surrender, la radioheadesca Fez - Being Born o la delicada White As Snow.

Però, com a contrapunt, també hi són els temes de rock marca de la casa, amb riffs imponents (són els Led Zeppelin els que obren Stand up Comedy?), hits incontestables (Get On Your Boots, Magnificent) o enganxoses tornades (No Line On The Horizon, I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight). És a dir, que el còctel és complet, els ingredients segueixen sent els mateixos (el criteri, el talent, les lletres clares, les metàfores delicades, els arpegis de The Edge, etc.) però sacsejats aquest cop amb una energia diferent, més robusta.

Hi ha fins i tot espai per a les sorpreses, com la dicció à la Dylan de Breathe -amb uns primers versos ben oberts: "16th of June, nine 0 five, door bell rings / Man at the door says if I want to stay a bit longer"- o la encantadora Cedars Of Lebanon, tema completament "Lanois", on un reporter de guerra explica les seves visions dels conflictes i que tanca el disc amb cuatre versos colpidors, amb la música ja estingint-se, que abandonen l'oient amb la obligació de replantejar-se moltes coses.

...algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot

En definitiva, és aquest un disc que cal escoltar amb el volum a tot drap, per deixar que el so s'apoderi de tu, a diferència dels anteriors treballs de la banda, que es podien escoltar perfectament a cau d'orella. Aquí l'estudi i els productors formen part de la banda i això es fa notar en cada solc.
Ara que ja fa un cert temps que aquest nou disc ha sortit a la llum, algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot. Potser caldria comparar aquest darrer disc d'U2 amb qualsevol dels 10 millors discs de l'any passat segons les revistes especialitzades per comprovar que el treball més mediocre dels irlandesos és probablement millor que qualsevol obra mestra de qualsevol grup hype de la nova fornada del rock contemporani.