Potser algú s'ha preguntat algun cop, quin aspecte té el jazz. Si la música no s'escoltés sinó que es veiés, com seria?En Norman McLaren, l'any 1949 donà resposta a aquestes preguntes i, mitjançant tècniques d'animació força rudimentàries i amb l'ajut de l'Evelyn Lambart li posaren cara -i, sobretot, expressió- a una forma artística intangible i invisible com és la música de jazz.
Sobre la interpretació del trio del gran Oscar Peterson, els dos artistes plasmaren un seguit de formes i moviments gràfics que semblaven ballar al so de la complexitat del tema Begone Dull Care. Seguint els camí que marcaren pioners com el Viking Eggeling però sempre des d'un acostament més lliure i colorista, McLaren i Lambart composen una mena de quadre en moviment, abstracció pura, per encaixar i donar forma a la música de Peterson.
Un veritable delit pels sentits, Begone Dull Care roman com una de les obres d'art més destacades del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada