John Mayer - Continuum (2006)

Grata, molt grata la sorpresa que m'ha donat en John Mayer amb aquest bellíssim treball enquadrat en les fronteres de l'R&B però que beu de fonts bluesy i soul amb resultats dolcíssims.
De bones a primeres, cal matisar que en Mayer és de raça blanca. I cal fer-ho perquè la seva música sona tan negra, la seva veu recorda tan a mites de la talla de Marvin Gaye que un no diria mai que aquest jove de Connecticut tingués la pell pàlida. Potser és l'ànima la que té negra.

Solcant les rítmiques habituals de l'R&B més comercial, ben embolcallat per una producció clarament AOR (la mateixa etiqueta que pot englobar el pop enllaunat d'en Michael Bolton o els àlbums de l'Eric Clapton que en Phil Collins va perpetrar-li des de la cabina de producció), en John Mayer s'atreveix a decorar aquest vestit orientat a les radiofòrmules nord-americanes amb tot un seguit de pedres precioses que, sense allunyar-lo d'aquest destí ineludible, l'eleven a una categoria superior, la que ocupen aquells/es que saben convertir les vulgaritats més anodines en obres d'art enlluernadores i eternes. Sigui amb una guitarra rítmica rica, juganera i enginyosa, sigui amb unes melodies arrambades al soul, o amb un rampell de blues elèctric, la riquesa sonora d'aquest Continuum deixa embadalit qualsevol parell d'orelles que es prestin a regals suggerents. A mesura que avança el solc, en Mayer sona dolç, directe, enrauxat -sobretot quan ataca una digníssima versió del Bold as love d'en Hendrix-, càlid, proper i/o entremaliat en un ventall divers i ric com pocs.

Molt per sobre d'altres productes similars i que, probablement, acabin enduent-se la fama -com l'infumable John Legend-, John Mayer ens ensenya unes cartes que ja coneixem però jugades de tal manera que un apostaria fort i a cegues pel talent innat d'aquest dignificador de l'etiqueta anomenada comercial.