Els Hitabaldaäs desplegaven ahir a la Farinera del Clot -dins el marc del Barcelona Visual Sound- els seus paisatges nu jazz plens d'encís i matisos. Curiosa banda la dels badalonins, rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment -sempre s'acompanyen de VJs-, més pendents de la sonoritat, de generar un bloc sonor compacte que de cercar melodies i tornades enganxoses.Encavalcats entre el jazz de fussió dels Medeski, Martin and Wood, el rock còsmic dels Ozric Tentacles o el jazz progressiu dels Jaga Jazzist, la formació deambula per diverses tonalitats, acumulant textures, colors i matisos.
Rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment
Una pena que l'audiència de la Farinera no s'atrevís a aixecar-se de les grades -que distaven una bona dotzena de metres de l'escenari- per atansar-se a l'escenari i deixar que els deliris instrumentals dels Hitabaldaäs els acabessin d'encisar. La proposta dels badalonins, al cap i al a fi, es pot confondre amb música per sentir de fons -i perdre's els matisos en el camí- quan es mira amb massa perspectiva. Calia poder més proximitat per apreciar les lleugeres pinzellades funk, les guitarrades etèries de'n Pere Esteve, o la secció rítmica distesa i plena de groove -amb la bateria de'n Jordi Blanch acurada i sempre predisposada a la sorpresa i el baix de l'Ivan Reyes aportant la imprescindible arrencada funk de moltes de les peces-.
Quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada
Sovint, la dificultat que aquestes formacions, enquadrades en estils proclius a la improvisació, pateixen és la de dil·luir-se en recreacions individuals tendents a la mística, al riff per al riff, al retruc melòdic que només beu del retruc anterior, com una mena de tour de force sovint innecessari. No és el cas però dels Hitabaldaäs, que avança com una maquinària lleugera, homogeneitzada per les textures electròniques que adopten aquí el paper d'aglutinador sònic -cortesia del Pau Escoda-. És cert però, que quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada, etèri, còsmic, més d'insinuacions melòdiques que de solos precisos. La trompeta de'n Casamajó dibuixa paratges gèlids, molt urbans de vegades gràcies a la secció de ritmes, vigorosos a l'hora que sostinguts, elevant la capacitat evocadora del grup, retornant ecos del millor Mark Isham.
Enquadrats dins el circuit amateur però molt més originals i més músics que la majoria, els Hitabaldaäs continuen el seus trajectes per paisatges imaginaris amb l'actitud de qui se sap portador d'un gran talent però no vol desperdiciar-lo a canvi de fama i diners. A l'igual que la seva música, els Hitabaldaäs no tenen pressa, i això, en un món com el nostre, és un luxe i una benedicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada